CURSA DE MUNTANYA DE CAMPRODON COLL D'ARES 2011

Després de la mala ratxa en l’UTMB he de continuar entrenant però fent tiradetes curtes, sense forçar gaire la màquina per tornar a remuntar de mica en mica, de cara el cap de setmana em toca entreno en alta muntanya i no en tinc gaires ganes, així que vaig a consultar quines curses tenim el cap de setmana, hi ha força cosa, a Navàs dissabte tarda-vespre, tot i que la descarto de seguida perquè busco alguna cosa amb força mes desnivell, Cursa de la Cerdanya, tinc ganes d’anar-hi però entre que es força lluny i que per anar-hi ràpid hauré de passar el Túnel del Cadí de seguida em faig enrere fins que ho veig clar:

CAMPRODON! És un poblet que de sempre m’ha agradat molt i les rodalies encara mes. Em vaig posar molt contenta en descobrir que es feia aquesta cursa, no la coneixia.

Consta de 25km amb uns 1000 de desnivell+. Un any va de Camprodon a Prats de Molló i el següent a l’invers.

El diumenge 4 sortim passades les 8h de Manresa per anar cap dalt a Camprodon, amenacen pluges durant el matí però estic de sort i el temps aguanta bastant bé, només cauen 4 gotes en l’inici de la cursa que encara ajuden a fer mes suportable la forta xafogor que hi ha.

A les 10h haurien de donar la sortida però al final es mes tard ja que els que venen amb bus des de França (Prats de Molló) encara no han arribat, això em va de conya, disposo de més temps per escalfar.

Al final sortida costa amunt, més d’1 km de pujada sense poder respirar amb condicions, gairebé fins al segon km de carrera. A partir d’aquí fins que no arribem a Coll d’Ares tot són tobogans. El recorregut es molt guapo, molt humit per tot arreu, la vegetació es d’allò més espessa i abundant, es nota que els organitzadors en zones concretes hi ha passat abans per obrir camí i la senyalització està d’allò més bé, ho trobo fonamental.

Fins gairebé al km 6 vaig segona, tinc la Teresa Forn al davant, em treu força tros. De sobte veig que m’està atrapant una noia, també va forta aquesta, la deixo passar pensant en mantenir el ritme darrere seu però no aconsegueixo fer-ho, potser he començat un pèl massa ràpid i les cames em fan figa, la respiració també, he de mantenir sinó vull parar.

Toca tram de baixada, dolenta, força tècnica amb llosses que llisquen d’allò més, baixo amb temeritat i la noia que m’ha passat abans avança i crea un espai gran entre les 2.

Abans d’arribar al km 12 ja passo a ser 4a, m’avança la Montse que corre a totes les pujades i com jo corro-camino, camino-corro no l’atrapo ni a l’ultima baixada, encara que aquesta es de bon fer, m’ho passo molt bé baixant per aquell bosc fresc i fosc ple de corriols i arbres de desenes de metres d’alçada.

L’arribada es immediata a Prats de Molló, no havia estat mai per aquestes contrades i estic orgullosa d’haver escollit aquesta cursa per passar un bon final cap de setmana.

Aconsegueixo para el crono en 2h47’, sóc 4a i no sé ni si està bé ni malament però l’any que bé tornaré per millorar la marca, això segur.

ULTRA TRAIL DU MONT BLANC 2011

DIA 26 AGOST 2011

Ahir varem arribar al bonic poble de Chamonix, al migdia. On buscant lloc per fer un mos em retrobo amb la gran Xari Adrian, ella farà la CCC i em comenta que els de l’organització li han dit que es favorita, no m’estranya, te un nivell altíssim i jo també li dic que sinó passa res estarà entre les millors.

Un cop havent dinat vaig a recollir el dorsal 2017, amb la companyia sempre, d’en Pep i a mes a mes de l’entranyable parella, la Jordina i en David, ell també correra la CCC.

Ens llevem no molt d’hora perquè no cal estalviar hores de son, ja que a partir d’aquesta tarda nit i futures hores em faran falta.

Preparem les coses i amb tren baixem des d’Argentiere, que es on estem allotjats aquest any per anar a rebre ma germana que arriba avui per donar-me suport a la cursa, em fa molta il·lusió que vingui, molta!

Entre que arriba i no arriba passem per l’oficina de turisme on ja les coses es comencen a decantar, una senyora de la mateixa central m’informa que si estic al corrent de que s’aplaça la sortida 5h mes tard degut a un fort temporal que preveu l’organització de pluja i neu alguns colls, així la sortida de la prova es fixa a les 23’30 on calculen que el front meteorològic acabarà de passar però que les temperatures seran mínimes i caldrà anar ben previngut.

Sincerament, aquesta no me l’esperava i m’estranya molt no haver rebut cap SMS per part de l’organització, anant de camí cap el punt on ens em de trobar amb la meva germana començo a trobar-me amb coneguts que també s’acaben d’enterar de la noticia a traves de companys i em diuen que dintre d’unes hores pot ser que rebi SMS de l’organització.

Els plans canvien, tenim mes temps amb la Mª Angels per voltar per Chamonix, entre el Pep i ella parlen del que els farà falta per passar les hores de seguiment que tenen pensades fer i estructuren la logística encara que es difícil perquè mica en mica van arribant novetats, a part de canviar l’hora de sortida també una part del recorregut a partir de Champex-Lac.

Nomes estic tranquila per una cosa que positiva, podré descansar unes hores de mes aquesta tarda i sortiré havent sopat amb ells 2.

Ja som al vespre i abans de que passi l’últim tren d’Argentiere a Chamonix m’afanyo a preparar la bossa, controlo que tingui tot el material obligatori que ens exigeix l’organització, d’entrada pensava que era una barbaritat, ara penso que serà necessari amb tot el que ens espera.

A les 9 ja som per Chamonix altra vegada, l’ambient es d’allò mes pobre, va plovent, encara que no molt però fa que la cursa es desllueixi.

Anem al pavelló a deixar la bossa que he preparat amb recanvi de roba, bambes, menjar i gels que em trobaré a Courmayer dema. La gent ja s’espera alla dins per no agafar fred a fora.

Sopem en una pizzeria, jo crec que estic tranquila i m’adono que tot el contrari, em costa d’acabar-me el plat de pasta que m’he demanat a part que ni ha molta tinc un nus al coll, tinc ganes de sortir a córrer i treure tota l’adrenalina.

Anem de camí fins la sortida, la cosa ja ha canviat, plou poquet i l’ambient creix a cada minut que s’acosta perquè donguin aquesta sortida, mes esperada que mai.

23’30!! Sortim ja mig molls de peus i calats direcció les Houches, no se perquè intento esquivar els bassals dels carrers si ja vaig molla, potser per no trobar mes fred de peus... Mica en mica passo a esta humida de la pluja a esta completament xopa de suor, estic a gust corrent perquè la pluja es suportable i la temperatura també, per el moment.

L’ambient francament no m’ho esperava amb aquest temps, surt gent per tot arreu i de totes bandes a animar, son genials i de repent sento el meu nom, queee? El Pep i ma germana son a les Houches. M’havien dit que anirien directes a St. Gervais...

Tiro amunt cap a dalt a Delevret, porto pals i no els faig servir en aquesta primera pujada, els vull guardar per mes endavant però quan realment els trec es quan veig les condicions en que es troba la primera baixada, em desanimo molt. Vull baixar temps i veient com esta el pati em penso que baixaré mes lenta que no pujaré, em sento molt pesada i patosa a diferencia dels altres anys. Just abans de l’entrada al poble de St.Gervais no puc evitar mirar el crono per molt que me’n vulgui esta i tinc realment la primera sorpresa francament agradable del que va de cursa, encara no porto 3h, falta poc però estic anant mes ràpid que fa 2 i 3 anys. Però si hauria jurat que anava molt mes lenta, almenys aquesta era la meva sensació.

L’ambient aquell poble reanima a un mort i fa que decideixi tirar endavant amb anims.

Desprès d’estar uns segons amb la family m’informen de que toquen el 2 cap a Argentiere a dormir, el Pep esperant en mig de la pluja s’ha quedat congelat.

Continuo el meu pas cap a Countamines, aquest tram sempre m’ha agradat molt, es agradable de fer i et trobes forces punts on la gent t’anima, es pot córrer força estona. Comencem a enfilar-nos cap a la Croix du Bonhomme sense abans passar per La Balme.

Ja hi tornem a ser, altra vegada aquella sensació de tenir el cos adormit, les cames pesades i aletergades, tinc la sensació de portar hores corrent, en les altres ocasions juraria en que ja estic en la 2ª nit quan et queden 40kms per acabar.

Intento no donar-hi importància i amunt que fa pujada. De sobte m’adono que estem trepitjant neu, efectivament ha estat nevant aquí mentre a baix queia aigua, miro enrere i veig una serp llarguíssima de colors, mica en mica el dia comença a despuntar, ningú diu res, es forma un silenci absolut a excepció del trepig dels corredors, estic descobrint un mon que mai havia viscut en aquest ultra, aquí sempre hi passàvem de nit i es francament meravellós, els meus ulls estan disfrutant d’una meravellosa pel·lícula natura en estat pur.

Després de recuperar una miqueta a la baixada que porta fins a les Chapieux, arribo al control, on menjo i abans de sortir em fan un petit control del material obligatori, buff, sort que ho porto tot.

Continuo avançant per la Ville des Glaciers fins dalt el Col de la Seigne, uff, aquí fa rasca i cau granit que no molesta gens, pitjor era la pluja.

Arribo a baix al Lac Combal i em miro be la xuleta dels meus temps de l’any 2009.

Amb aquestes sensacions pèssimes i de sentir-me cansada inclús de baixada deure anar fatal de temps, no cal dir que el meu màxim objectiu es baixar de 38h, per això he entrenat i sinó ja no em motiva la idea de sols acabar.

Vaja!! Vaig una hora per davant respecte el 09!! Que be que em va aquesta sorpresa per continuar endavant direcció Arete du Mont-Fabre. Just en aquest punt coneixo en Vicente, de Rajadell, fa estona que ens anem fent la goma però no parlem.

Aquí ell em pregunta que quin temps vull fer i li dic es queda parat perquè ell porta l’idea de fer 36 h... Queden molts km, moltes hores però es l’única cosa que m’ajuda a tirar endavant, el fet de veure que de moment vaig molt be encara que les sensacions no son les esperades ni de bon tros.

El mal tràngul sembla que ha passat, no se per on començo a tirar de valent, torno a mirar el crono per veure els kms que porto... 70kms! M’han fet falta per començar-me a despertar, no paro de córrer avançant corredors per on puc fins a Col Checrouit. Aquí estic disfrutant com mai per trobar-me be, excepte la baixada que es vertiginosa fins baix a Courmayer, la faig amb respecte sense donar-ho tot perquè he de reservar cames que queda una kilometrada encara.

A Courmayer no deixo de córrer per aquells carrers. Tinc ganes de retrobar-me amb el Pep i la Mª Angels, almenys em veuran amb bona cara a diferencia de la que deuria fer per allà dalt en aquells colls, el sol ja fa estona que ha sortit i apreta de valent.

Un cop arribo al pavelló em donen la bossa que baix preparar ahir i casum l’olla si que pesa, qualsevol córrer amb facilitat... Jejejejeje

Em retrobo amb ells, els dic que entro a dins a menjar, a preparar sals per la camel, barretes.... A dins em trobo amb la Judith Cases, ella comença a tirar poca estona abans que jo, jo encara em vull prendre’m uns minutets mes per acabar d’enllestir coses, les bambes no me les canvio, vaig be amb les que porto... Surto cap a fora parlo amb ells i em porten fins al punt on hi ha en David i la Jordina, quina il·lusió!! El David em diu que per culpa del fred ho ha hagut de deixar. Però d’altra banda esta allà animant-me, quina penya tu!!

Em despedeixo que encara queda molt camí a seguir, en teoria, perquè no pot ser!!

Aquella maleïda sensació d’adormiment del cos, pensava que ja s’havia quedat enrere, em costa pujar les escales de la sortida del poble, la gent cridant: “Brava... super,...” i jo que sempre intento tenir un somriure per ells ni això!!

No pot ser, a dalt de tot just a l’entrada del bosc estic a punt de trucar al Pep per dir-li que ho deixo però per tots els possibles intento tirar endavant per veure si mica en mica torno a reprendre el fil, a veure si un cop dalt el refugi de Bertone em trobo millor, a mes a mes penso en l’arribada a Chamonix, ma germana ha vingut i amb ella faré l’arribada tan si plou com si neva, no deixo de pensar en el moment!

La cosa es complica, a les pujades m’arrossego, als plans em costa portar un ritme fins que he de caminar mes que córrer i a les baixades fins i tot he de parar a descansar per recuperar el ritme cardíac, sembla que en qualsevol moment m’ha d’entrar un atac d’ansietat, mai he viscut aquestes males sensacions.

M’assento en un raconet i truco a ma mare que se que porta des de la sortida seguint tots els meus passos, li demano que com veu la cosa, ella em diu que molt be que de temps estic anant de conya i que sinó em falla res fins l’arribada compliré l’objectiu somiat...

Les llàgrimes em baixen quan li dic que la truco perquè vull abandonar, que no puc mes... Que encara no es segur però que em donaré com a últim àtom fins Arnuva, aniré molt xino-xano a veure si ressuscito i sinó es així plegaré sentint-ho molt.

Ma mare no s’esperava aquesta mala noticia, ho noto i em pregunta si menjo be... Jo crec q si, que si he patit fred, penso que no... Mes tot de preguntes que jo em vaig formulant de camí fins Arnuva.

No he remuntat l’UTMB aquest any ha pogut amb mi i sentint-ho moltíssim ho deixo al km 98. Considero que he lluitat molt i no ha estat possible remuntar amb aquestes pèssimes condicions.

Me’n vaig de camí cap a Chamonix amb bus i molt ben acompanyada, la Jordina, en David, en Pep i ma germana fent-me costat en tot moment, malgrat aquests moments tan amargs me’n porto coses positives i moments bons també, malgrat tot considero que estava fent una bona cursa i que no tots els dies son bons, dels dolents també se n’aprèn, cal tenir-los presents per millorar en futurs objectius que seran immediats i no descarto tornar a lluitar al UTMB del 2012, es una cursa especial, he viscut molts ultres, la TRANSVULCANIA es espectacular, diguem que especial també però l’UTMB no deixa de ser un repte que m’apassiona.

http://www.youtube.com/watch?v=4ysdd1R_wOQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=CS10cr2ccJ4

Fins aviat amb noticies, espero, que mes positives!!!!!!!!

IAU WORLD TRAIL CHAMPIONCHIP CONNEMARA

En aquest relat intentaré plasmar el màxim la gran oportunitat que se’m va presentar fa temps per participar al primer mundial d’ultrafons, representant a Espanya. Aquest va tenir lloc a Irlanda, Connemara el dissabte 9 de juliol a les 7h del matí, una hora menys que aquí.
Realment va ser un cap de setmana llarg, ple d’aventures però sobretot d’emocions i de moments que sempre recordaré. Tot va començar el dijous 7 a l’aeroport del Prat...
Jo vaig trobar-me amb les 3 noies que volàvem des de Bcn: la Xari Adrián, Txell LLinàs, Olga Gasset juntament amb la seva parella Juan i un amic en Salva Millán, ambdós participarien a la cursa Open, que era exactament la mateixa que la nostra però la classificació anava a part. També venien a donar-nos el màxim de suport en aquesta aventura els pares del Txell.
Faltava una cinquena noia la Lídia Gómez però ella volava des de Madrid juntament amb tot l’equip masculí:
Pablo Vegas, Jose Antonio López i Jose Manso. Amb ells també viatjava el director tècnic en Paco Rico ell ens va informar en tot moment de la normativa a seguir i el seu suport no va faltar mai.
Després de viure bastantes anècdotes del que va de:
Bcn-Dublín; Dublín-Galway i Galway – Letterfrack aconseguim arribar a la casa on ens allotjarem tots aquests dies, jo comparteixo habitació amb la Xari, la veritat es que ens acabem de conèixer i ja ens ho estem passen de conya.
El matí de divendres, després d’haver fet un bon esmorzar en Paco ens convoca a la primera reunió de les vàries que farem abans de la competició.
Ens posa posa al dia del reglament, del funcionament i del protocol a seguir. Per moments m’atabalo una miqueta per trobar-ho tot plegat un xic complexa. Els nervis no m’ajuden gens.
Tot seguit anem gairebé tots a rodar una estoneta i aixi investiguem per on passarà la cursa, observem el terreny i ja m’adono que ens passarà de tot, i tindrem de tot em refereixo a la meteorologia i a l’estat del terreny.
Dinem.
A les 6 de la tarda tenim la desfilada i presentació dels 20 països (equips).
Acte seguit no podia faltar la Pasta Party que si ho penso bé... De pasta res de res, els macarrons portaven una salsa que picava d’allò més i al final vam optar per menjar arròs.
DISSABTE DE MATINADA...
Sona el despertador uns minuts abans de les 5 i sorpresa a fora ja es clar, és una passada aquí no es fa fosc fins ben tard i el dia despunta de bon matí.
Ens vestim de gala, esmorzem i a les 6 menys quart ja som a Letterfrack esperant el bus que ens durà fins la sortida de la cursa situada a l’abadia de Kylemore, preciós aquest lloc i molt tranquil t’entren ganes de passar-te hores i hores corrent per els senderets que hi ha al voltant de tot el llac immens. Així que sense pensar-ho ja estem escalfant, provant sensacions per sentir que el meu genoll E no em farà la guitza, almenys això espero. Malgrat això intento distreure’m al màxim del tema sinó aniré malament tota la cursa...
PAAAAM, sortida a saco, la gent va fortíssima, però... Que això són 70 kms? No pas 5... Això és el que penso mentre vaig agafant ritme, poc a poc però el meu motor diesel comença a posar-se les piles.
Anem en direcció Diamond Hill, una muntanya que l’haurem de pujar 2 vegades i supera els 400m de desnivell, es fa molt bé i la temperatura encara que un pèl fresca es excel·lent per córrer.
Un cop finalitzem les dues voltes en aquest circuit petit d’uns 12 kms ens dirigim cap a lo pitjor i els trams més aventurers de la cursa. Ningú de l’equip per molt que n’haviem parlat hores abans del què ens trobaríem... No ens imaginàvem res del que viuríem en un futur immediat.
Abans d’arribar al terreny “xungo” fem un llarg tram de pista compacte per córrer, córrer i córrer tan com volguéssim. De sobte la prova agafa un caire diferent i les coses canvien de color, així com també les nostres cames i malles respectivament de les futures i nombroses caigudes.
Ho podríem arribar a comparar en una Ultra eternal running al comptat irlandès.
Milers de metres per zones pantanoses on cada passa és una sorpresa, és impossible mantenir un bon promig, el temps avança i el meu cos alenteix com els mateixos kms que no passen. Els músculs de les cames es debiliten però es comencen a recuperar força quan passo l’avituallament del km 28, on hi ha els pares de la Txell, tenim pista bona en tendència a l’alça per tornar a rodar en condicions direcció a la segona muntanya que haurem de pujar 2 vegades, Ben Baun de més de 700m de desnivell. Ara toca pujar-la i baixar-la per l’altra banda i a la tornada ho farem a l’inrevés, per on la baixarem l’haurem d’atacar per pujar-la i baixar-la per on ara pujarem.
Quines parets, i jo que em pensava que a Irlanda hi havia muntanyetes amb poquets desnivells, quina equivocació, unes rampes del 40% que per pujar, la veritat, amb paciència es feia bé, però a la baixada... O corria de costat o bé a 4 “apoyos”, era la forma més ràpida que vaig trobar d’avançar.
A la tornada va ser igual però amb la conseqüència que el cos pesava més i jo encara vaig trobar el terreny força pitjor que al matí, fins al punt que en un reg a l’anada m’havia enfonsat fins quasi els genolls a la tornada vaig saltar-hi ben refiada que seria igual i vaig tindre la desagradable sorpresa d’enfonsar-me fins ben bé a la cintura, quin ensurt!!
A la tornada cada cop que trepitjava terra “ferma” ho valorava més.
Finalment començo a veure el poble de Letterfrack novament, queden 4kms, 3, 2, 1... No s’acaba mai, costen de passar fins i tot els metres.
Biennn 10h 14’ cursa finalitzada amb males sensacions musculars però el millor ha passat i es que la lleu condromalàcia del genoll esquerre m’ha deixat respirar en tota la cursa i això és el millor.
Els nois que sols eren 3 aconsegueixen classificar-se tots i de noies, de 5 en finalitzem 4 i per això també puntuem i molt bé que ho fem de 20 països aconseguim ser 5enes!!
Els nois 12ens!
De la general del mundial de fèmines 21ª.
Es la primera cursa que empassa, arribo a meta desmoralitzada però conforme vaig parlant amb els companys i vaig veient les sensacions dels demés em sento molt feliç perquè m’adono que he fet un bon treball no arribant al dia de la cursa amb els deures fets per culpa de la lesió que us comentava amb anterioritat.
En aquesta aventura he conegut gent molt especial que espero coincidir en moltes més batalles! Va ser una experiència brillant i un cap de setmana intens, mooolt intens!
Salut, cames i kms molts kms!!

http://www.youtube.com/watch?v=LLUVVBUMALU -Video molt currat-

http://www.youtube.com/watch?v=UoTmIor4boY

http://ie.trumin.com/online/event.ctrl?cmd=result&event=1713462471&points=&config=&locale=&clazz=IAUFTeam

VI MARATÓ DE MUNTANYA DE BERGA

No us ha passat mai que aneu al cine, comenceu a veure una pel·lícula, penseu que no ha estat la millor el.lecció i de sobte la trama canvia i t’enganxa d’allò més?
Més o menys és el que em va passar aquest diumenge passat a Berga.
Portàvem gairebé tota la setmana plovent, entrenant com podia i jo cada dia que passava em desmotivava més, en aquestes que arriba el dia, em llevo abans de les 5h de la matinada per fer un esmorzar com cal i el primer que faig en sols sentir el despertador és anar mirar si continua plovent, perfecte, està plovent.
Vaig cap a la cuina amb més pena que glòria, esmorzo i agafo el cotxe per anar a recollir l’Isma Flores a St. Joan de Vilatorrada. Ell és un Berguedà que fa poc s’ha canviat al Bages, també està decidit a córrer, tot s’ha de dir, ell més que jo.
Gràcies als seus ànims intento mirar-m’ho tot d’un altre color, tot i que costa potser ho aconsegueixo perquè just quan arribem a Berga, deixa de ploure i la boira està arrelant per les valls de la bonica ciutat on avui ha recuperat una bella marató que fa 3 anys va deixar-se de celebrar, fa dos anys sols se celebrava la cursa d’alta muntanya i enguany és motiu de festa perquè se celebraran les dues simultàniament.
Donen la sortida a les 7 i de forma tranquila surto corrent darrere de les màquines, sortim del Passeig de la Indústria, Ronda Moreta, Ronda Queralt, buff, aqui tots els carrers van amunt!! Sinó fos perquè tots els de la meva vora corren us asseguro que jo caminaria. Creuem la Ctra de St. Llorenç de Morunys, passem un primer avituallament, no agafo res, no necessito res. Enfilem Figuerassa amunt, jo de forma bastant conservadora. A darrere porto en Bodi i en Josep Artigas, no paren de fer-la petar mentre jo vaig situant-me en carrera, no tinc idea del temps que tardaré, no tinc objectiu, en definitiva no sé què passarà, l’únic que sé és que en entrenaments he pujat més ràpid aquesta pujada del que ho estic fent ara. Un cop dalt, comencem a trobar més pista per córrer i algun que altre senderol, em trobo bé, de moment no plou, la temperatura és perfecte per córrer i de sobte em sento feliç, el meu cos agafa embranzida i jo el deixo fer, em sento lleugera!!
Passem l’avituallament de la Font de Tagast, aquí, en entrenaments se’m feia molt llarg fins arribar en aquest punt i avui, en un plis hi em arribat, em trobo molt bé, potser massa? Duraran aquestes sensacions fins a la meta?
Forta pujada fins els Rasos del Mig i de nou baixada per córrer d’allò més fins l’estació hivernal dels Rasos de Peguera, quin ambient, com anima la claca, pluja fina, fresca, boira, avui no suaré tan com ho faig normalment i almenys tampoc em deshidrataré.
Ara toca passar per un sender estret que puja i baixa, farcit d’arrels, he d’anar en compte a no ensopegar enlloc, he de conservar aquesta energia que m’envaeix fins al final o com a mínim fins l’ultima pujada l’Oubaga de Peguera. Trobem un tram de pista on es pot córrer molt bé i estona, aquí em retrobo amb en David Preñanosa, està súper animat i aconsegueix transmetre’m part d’aquesta energia. Amb un bon ritme arribem a la casa d’en Ferrús, ens creuem amb el crack Quico Soler, està de servei, i darrere d’ell tota la festa, un batalló d’esquelles que no deixen de repicar mentre m’informen que tinc la segona noia a pocs minuts, uns 8 aproximadament, buff això és massa!!
El David em comença a marcar el ritme de pujada, de camí cap a la mítica Gallina Pelada. Cal remarcar que aquest és l’únic tram que no he trepitjat mai, i encara que ara hi estigui passant, entre la boira i que no estic gaire per el paisatge... Hauré de tornar-hi en alguna altra ocasió perquè el lloc s’ho val.
Anem pujant però un cop gairebé a dalt adelanto al David, pensant que ja em seguirà, em sento valenta i vaig fent tota sola amunt, de sobte, una buidor a l’estómac em sorprèn, la panxa no para de gemegar, per moments arribo a marejar-me, la temperatura corporal baixa, entre aquestes que alguns organitzadors que estan per allà a la zona ens informen que estem a dalt, falten escassos metres de creta per fer cim i després ens espera el control al davant del Refugi d’Ensija, val a dir que aquest no el vaig ni veure amb la boira i els nervis que passava en aquell moment.
Em mentalitzo que en aquest punt o menjo bé o no acabarà bé la cosa, així que agafo un grapadet d’avellanes i tres o quatre trossos de plàtan, m’hidrato i segueixo, m’animen moltíssim tot dient-me que tinc la segona a un parell de minuts.
Trotant-caminant continuo mentre assimilo tot el que ingerit, sembla que veig la noia, però s’esfuma per la Canal del caçador, quina baixada, es fa molt bé perquè està plena de fullaraca humida per les pluges de tots aquests dies, aquesta amortigua tots els impactes produïts per la forta pendent.
Un cop a baix em retrobo altra vegada amb una parella que vaig conèixer el febrer passat a la Marató de Hierro (Canàries) en Lluís i la Beth, són encantadors, la Beth es posa a córrer a costat meu animant-me d’allò més i en Lluís no para de repetir-me que estic a punt d’anar en segona posició. Mentre em fan fotos jo segueixo el meu destí direcció la font de Cal Coix, passem el cementiri de Peguera i aquí s’acaba el tram per poder córrer, enfilem obaga amunt i ara si, passo a la segona noia, per sorpresa meva ella em coneix i em saluda molt amablement mentre l’avanço, amb un somriure d’orella a orella em recorda que és l’Eli, es veritat, ens vam conèixer a Olvan a una de les curses de la Triangular de mitges maratons del Berguedà.
Continuem amunt a un bon ritme fins arribar a dalt les pistes, novament podem tornar a avançar amb rapidesa, arribem altra vegada a l’avituallament que ja havíem fet abans d’ascendir a la Gallina, Estació dels Rasos, mare meva, però quin ambient, allà hi ha moltes cares conegudes però jo no estic gaire per mirar qui hi ha, sento el meu nom, m’animen i entre veus en sento una de més propera, és la Núria Picas, quina crack, sort que avui no córrer, jejejeje, em demano que com em sento, que tal els entrenaments...?
Jo més orgullosa que mai li responc que em trobo molt i molt bé i que potser els entrenos comencen a fruir a hores d’ara, arranco de nou per remuntar un repatxo que no hi contava, maleïda pista de les soques, no avanço, tots els corredors del voltant els passa el mateix, almenys m’ho sembla per els rostres que estic veient, ho intento tot, passes llargues, passes curtes augmentant la cadència, que va, els metres no avancen.
Menys mal, baixada per senders, algun tram curt de pista, arribo a l’avituallament de Coll d’Estela i passo de llarg, baixada forta i molt fangosa, Les Planas, Cal Déu, Stri de Corbera (avituallament). Com podeu veure, de controls no ni faltava ni un, tots al lloc correcte, no ens faltava de res.
Continuem baixant per la baixada tècnica cap a l’església d’Espinalbet, a bon ritme anem cap dalt a Queralt, última pujadeta, la faig molt bé i més perquè fa poc que he entrenat per la zona, sé el què falta i com és el terreny.
Desitjo arribar al Santuari de Queralt, finalment hi arribem, ara ja està al sac això, només he de vigilar no anar per terra a la baixada de les escales de Queralt.
Gaudeixo de valent aquest últim descens, passo per darrere el Castell, i quan arribo a la carretera i la creuo els pèls se’m posen de punta, agafo ja un dels primers carrers de Berga, aquest em portarà amb un altre i amb un tres i no res Passeig de l’Indústria i arribada, paro el crono a 6 hores 28 minuts, que feliç sóc!!
Val a dir que l’animació a l’arribada era una mica minsa, però és igual, res podrà tirar-me per terra la feina feta. I pensar que fa una estona estava a dalt la Gallina Pelada!!
Realment m’ha sorprès molt el recorregut, molt desnivell amb pocs quilòmetres, realment un recorregut molt ben aprofitat, he tardat anys en decidir-me a participar en aquesta marató però no tinc ni un dubte en que repetiré.
Repartiment de premis i trofeus i dinar al costat de gent encantadora i amb esperit emprenedor: l’Elisabet Bertran, en Francesc i tota la seva colla d’amics, l’Amador i la seva companya de la Uec. Anoia...
La festa s’acaba tot després de que en Cinto, personatge emblemàtic de totes les curses del Berguedà, excel·lent speaker, proposa un brindis per aquesta bonica i dura Marató.
Com us deia en començar la crònica, la pel·lícula va canviar per moments, moments de grans aventures.
Salut i kms!!!!!!!!!!http://www.engarrista.com/content/view/351/101/

BERGA ACTUAL

http://www.bergactual.com/2011/06/06/200-corredors-i-corredores-a-la-marato-de-muntanya-de-berga-2011-contra-pluja-i-fred

Us prometo una crònica de la Marató de Berga!!

ROMÀNICA DE NAVÀS

Com molts de vosaltres ja sabeu, la Romànica és de cada any fixa en el meu calendari, la vaig començar a fer per primera vegada el 2003, el 2004 no la vaig fer i a partir del 2005 sempre he estat allà cada principi de maig, tan si plou com si fa sol.

No puc dir el mateix d’aquest any, allà disposada a córrer hi era, però no a aguantar la pluja, és dir, sé que la puc aguantar perfectament però després d’haver estat corrent per La Palma disputant la Transvulcania la setmana passada no, no tenia ganes de demostrar res a ningú, això si, una cosa, volia veure com estava jo físicament, trobar com respondria el meu cos...
Com arribo justeta de temps, saludo a les cares conegudes que em vaig trobant de camí a recollir la tarja de pas, fem alguna foto abans de sortir com és habitual, ens desitgem sort, ens preguntem els uns als altres si ens mullarem, si el temps se n’estarà, fa minuts que ha descarregat amb ganes per la zona i el cel no pinta bé i la prediccions menys.
Sortim a les 18h de la plaça de l’ajuntament carrer amunt de Navàs fins deixar aquest poble a la nostra esquena, sortim a un ritmet considerat, és que només sortir ja fa pujadeta, comencem a fer els primers kilòmetres i vaig bé, tenim molts pocs corredors davant nostra, m’ajunto amb el grup habitual d’en David Rodoreda, en Ramon i l’Arnau, companys d’entrenos i batalles guanyades, els dic que potser ens escaparem de la pluja però vaig ben errada, comença a ploure de forma minsa, és agradable i tot tenint en compte que la humitat que està fent em fa suar més del compte, al cap d’una estona és posa a ploure a bots i a barrals, jo sense impermeable, he sortit sols amb ronyonera, els meus gels, frontal i ganes de córrer.
Sento la veu d’en Ramon per darrera que exclama:
-Només falta pedregar!!
I la veritat es que tenia raó, quin temps! I no tenia pas pinta de ser sols un cap de boira típic d’aquesta època...
No deixo de córrer, llàstima del temps però la motivació no falta i sobretot vaig bé, em sento bé!
Arribem al primer control amb menys d’una hora i seguim, sembla que la cosa ha millorat, em començo a assecar la roba a través de la meva calor corporal, això m’anima, però dura minuts, altra vegada tapassada el canto, les pistes semblen rieres i els senders recs d’aigua.
Sempre dic que mai em trobaran corren a una Eternal, però renoi aquest cop m’hi ha ben atrapat. Arribem molt bé de temps on donen de sopar a Valldeperes, jo agafo una taronja i continuo, portant el ritme que portem no tinc fred, però si paro gaire estona si que tindré un problema.
Al cap d’una estona de córrer per pista un xic separada dels 3 companys ja faig la primera excursioneta, res, de seguida m’adono que no vaig bé i reculo, però ara si que porto un bon ritme per tornar a atrapar el grupet.
Em faig un fart de travessar rieres, bassals i més rieres que es formen amb l’aiguat, quan els atrapo ja comencem a enfilar cap a St. Esteve de Pujol de Planés, en aquest control prenc una cola i ja tiro avall, ells es queden enrere i jo continuo motivada per com em trobo però ja em venen pensaments de deixar-ho a Puig-Reig, abans de començar la marxa ja li he comentat en Pep: “avui no penso aguantar, a la mínima de canvi et truco i ho deixo a Puig-Reig”. Em sap molt greu pensar això però no val la pena patir avui.
Faig els possibles per atrapar a un corredor que vaig veient la seva llum del frontal de tan en tan, porta un bon ritme i quan finalment el caço anem molta estona plegats, esbrinant per on em de passar, de nit, sempre veuen més 4 ulls que dos.
Amb ell arribem a St. Joan de Mondarm, em pregunten si tinc fred córrer d’aquella manera i jo els faig que no, vaig bé, molt bé. Agafo un tros de coca i mentre la vaig engolin ja estic baixant una baixada fangosa, relliscosa a més no poder, l’Andreu, el noi que us he dit està al darrere, jo m’avanço per no refredar-me pensant que amb el ritme bo que porta no li costarà d’atrapar-me i no m’equivoco gens, mentre estic buscant marques en un punt ja el tinc darrere meu, continuem junts fins St. Miquel de Fenogedell, anem parlant i li explico que avui he vingut a veure com em trobava i que el que no tinc es ganes de córrer amb aquelles condicions, que crec que a Puig-Reig ho deixaré,ell em diu que la puc acabar perfectament però jo no vull córrer d’aquella manera, ja no disfruto, em sento bé, vull anar a més i vaig frenada, són un cúmul de coses que vaig acumulant, ja he sortit pràcticament de casa mentalitzada i així ho faig.
A Fenogedell, l’Isaac, un membre de protecció civil que em coneix truca a en Pep perquè m’esperi a Puig-Reig, li explico que no estic segura del tot d’abandonar però que si de camí cap allà es torna a posar a ploure serà el que em farà acabar de prendre la decisió.
Tot corrent de nou amb l’Andreu fins a St. Marçal de Puig-Reig s’hi torna a posar, de forma molt suau però ja va ser la gota que feia vessar el got, començo a tirar tota sola endavant ja més decidida que mai, informo de la meva baixa a l’últim control de St. Joan Degollat, crec que aquest nom tan assenyalat té alguna cosa a veure amb el meu abandonament.
El Garmin em marca 53 kms, amb 6h 44’, estic contenta per com m’he trobat, decebuda perquè no m’agrada deixar la travessa però m’ho prenc positivament.
Considero que ha estat un gran entreno després de la pallissa de la setmana passada i val més acabar així que no pas per coses pitjors.
Fins ben aviat!!!

TRANSVULCANIA 2011

Per fi, els dies i les setmanes passen ràpids inclús els mesos i els anys. Malgrat això el gran dia tardava en arribar, però com es diu: Tot arriba!
La participació a la Transvulcania és un dels events més esperats per la meva part, em fa especial il·lusió, allà em sento estimada, des del primar instant van confiar en mi, cada any l’organització compta amb mi i per això entreno amb més ganes que mai, aquest any apostant amb l’ajuda d’un entrenador des del febrer, amb ell també prepararé el 2n repte i màxim objectiu d’aquest 2011, el Tour du Mont-Blanc (Chamonix) a finals d’agost.

L’any 2008 vaig besar el cel amb la victòria inesperada a la Transgrancanària (115 kms) a les Palmes de G. Canària. Aquest fet va donar un gir a la meva trajectòria, deixant més de banda les marxes de resistència i passant-me més als Ultra Trails, d’una manera més competitiva, actualment no m’hi dedico, però si que hi poso tot de la meva part com si d’una competició es tractés. Tinc una feina la qual m’ocupa forces hores i també desgast físic però que alhora es complementa de forma directe amb els entrenaments.
Em considero competitiva, bàsicament amb mi mateixa, amb la Marta de l’any passat. Veure a cada carrera una millora em reconforta, em dóna tranquil·litat, credibilitat en mi mateixa i sobretot autoestima, un factor a tenir en compte, ja que em considero força negativa i aquest fet acaba essent positiu per poder créixer personalment.
Fet aquest incís, retorno al fil de la victòria abans anomenada.
Degut aquell fet els organitzadors de la Transvulcania l’any 2009 van decidir convidar-me en la 1a edició perquè corres.
Vaig tindre l’honor d’encetar una carrera la qual cada any està guanyant prestigi. Sens dubte és una de les millors en el panorama nacional i internacional. D’entrada ja em va semblar perfecte, però els organitzadors any rere any treballen com formiguetes...
Arribats a la data del 7 de maig 2011 torno a ser davant la línia de sortida.
Rodejada d’atletes especialistes en la matèria, curtits en infinitat de proves: Miguel Heras, Iker Carrera, Txús Romon, Marco Olmo, Mohamod Ahansal, Fabian Roncero, Mònica Aguilera, Gemma Arro,... També m’ha acompanyat en Pep aquesta vegada, ell participarà a la mitja marató, diu que amb els primers 26 kms ja en tindrà ben bé prou i és que és la part més dura de la carrera.
No cal dir que estic com un flam, el meu objectiu és fer 11h com a màxim, amb aquesta marca ja baixaria de mitja hora el meu temps establert en l’ultima edició.
Estic rodejada de catalans, entre conversa i conversa destaca la potent veu d’en “Depa” periodista i speaker de la carrera, no para d’animar als atletes i espectadors, que per cert aquest any és brutal la quantitat de gent que ha viatjat a l’illa per ser testimoni de les meravelles que s’expliquen arreu d’aquesta prova.
Sentim ja el compte enrere del mateix Depa, són les 6:00!
...15,... 10,... 5, 4, 3, 2, 1, PAAAAAM!!!
Cames ajudeu-me per situar-me força endavant i així evitar el tap de sortida que es forma en el senderó que agafem per començar l’ascens, no vull desgastar-me adelantant gent a tort i a dret però... la gent està molt fresca, corre massa i les cames meves no han arribat a l’sprint que jo desitjava. Tot arribarà, vaig pujant a l’idea i un cop arribem al primer tram de pista, a l’alçada del volcán Teneguía, 700m, ja començo a posar-hi coratge i a centrar-me en la carrera.
Per primera vegada gaudim d’unes condicions climatològiques fantàstiques, bona temperatura i vistes un cop a la part més elevada d’impacte, les tinc encara guardades a les meves retines.
Arribem a Fuencaliente (Los Canarios), la població es desviu llevant-se d’hora per veure’ns passar encara de nit, gent amb mantes, nens amb pijama, tots ells formen un passadís estret de poc més d’un metre d’ample, ens aplaudeixen i animen amb totes les seves forces, són capaços de fer-nos oblidar el cansament de pujada constant que estem fent, sóc feliç i no paro de córrer amunt i amunt, em sortit a nivell de mar i em d’enfilar-nos fins a 1900m “Las Deseadas”, hi ha trams on la trepitjada es fa difícil degut a la gruixa de sorra que hi ha acumulada, jo amb les meves polaines vaig de cine i puc oblidar-me d’ella, a la baixada ja de camí cap al Refugi del Pilar es baixa de conya, terra tou i sorrenc gent amb càmeres per els costats, també els de Salomon captan imatges de tota arreu.
Sento de nou una veu familiar per megafonia, és la d’en Depa, no para de rebre corredors que finalitzen la mitja marató i d’altres que encara ens queden hores per davant, per gaudir però també per patir.
3h 41’ porto quan arribo a El Pilar, allà m’espera en Fernando, ell en moltes ocasions m’ha ajudat, m’ha donat molts bons consells dels quals la majoria han estat ben positius.
Vaig per damunt el temps de l’any passat, no em desanimo, aquest cop no. Ell em diu que malgrat això encara som a temps de baixar ben bé de les 11h. Pràcticament no agafo res del control, em bec un cul de Powerade que quedava per allà, agafo un tros de meló mentre ja estic en carrera altra vegada. Intentaré seguir al Fernando però ell se’m comença a escapar, fins al control del Reventón el veig però aquí comencem ascendir una altra vegada i ja el perdo, jo no afluixo mai el ritme i sempre que tinc una recta o baixada incremento el ritme en totes les meves possibilitats del moment, vaig per sensacions, no són dolentes però podrien ser millors. I es que arriba el tram en el que sempre em costa un autèntic suplici superar-lo, per molt que intenti distreure la meva imaginació, aquesta no em deixa i els pensaments positius escassegen, excepte quan miro el Garmin, no puc evitar calcular de nou i veure que estic encara dintre del meu temps reglamentari, bé, el que jo m’he imposat.
Des de l’últim control ja em van informant que vaig en quarta posició, em treuen força distància les fèmines capdavanteres.
Ara toca la 2a part de la carrera, la primera consta de la forta pujada fins al Pilar i la 2a és un constant puja i baixa, ple de sifons,. Situant-nos sempre entre 2100 -2300m, en aquestes alçades el cos ho nota, cada any ho nota, serà per falta de desnivell en els meus entrenaments i a més a més el sol li ha costat de sortir però ara aquí dalt pica que dóna gust, el tram de boira que produïa aquella fresqueta tan agradable fa estona que l’hem deixat enrere. Si miro cap baix, a la meva banda esquerre s’hauria de veure mar però no és així, hi ha un llit de cotó fluix produït per aquesta boira que us deia i a la meva banda dreta a l’horitzó veiem mar, és paradisíac i sorprenent tot aquest territori.
Punt més alt de la carrera, Roque de los Muchachos, 2400m, ara toca començar la tercera i última part la de la baixada, la d’on si arribo a baix al Puerto de Tazacorte bé de genolls puc fer una bona carrera, aquí he de recuperar el temps perdut.
Porto 8h de carrera quan començo a tirar milles cap a baix, coincidim de nou amb en Fernando, el deixo enrere tot pensant que m’atrapa segur però no arriba a ser així a causa de molèsties que pateix als bessons. Personalment sento que m’he recuperat i vaig baixant amb fluïdesa, encara que no amb tota la que m’agradaria tindre, em queda moltíssim per aprendre, les bambes Mizuno Cabrakan que porto m’ajuden a sentir seguretat en la baixada, sento que s’agafen d’allò més a la roca volcànica de la zona, tot i que en una ocasió veig el terra de ben a prop.
Em dono de temps màxim menys de 3h per finalitzar aquesta ultra. El temps no s’atura, sembla que va més depressa ell que jo corrent de baixada.
Arriba un moment màgic, em comencen a informar que vaig tercera, continuo avall sense fer cas, s’hauran equivocat al comptar, penso entre mi. Però a tots els punts en endavant coincideixen, diuen que la que anava primera s’ha retirat.
Salto de pedra en pedra amb màxima alerta i arribo al camí adoquinat amb forta pendent i zigues zagues constants símbol d’esta ben a prop del port. De sobte sento un soroll fort que s’acosta amb màxima velocitat, és l’helicòpter de la guàrdia civil, s’acosta molt al sender per on baixo, la pell de gallina... Més avall... Que bé! Arribo al punt on hi ha a banda esquerre unes petites vaumes on hi viuen parelles hippies i em crida l’atenció un senyor assentat al voltant d’una taula, fumant, amb melena i barbes blanques, molt peculiar ell, cara simpàtica... Ressalta quan em veu baixar:
-Por qué... La vida és bella!!
Que bo!! Jejejje acabo de fer els meus últims metres dels descens tot rient gràcies a l’home barbut i optimista.
Em sento afortunada, els sentiments bons m’envaeixen, visc la vida al màxim, posant a vegades el cos al límit després de tants kms, tantes hores de desgast però... Tot té un final i això s’acaba, sols mitja hora li dono al meu cos perquè aguanti, en els nombrosos entrenaments es el que li he ensenyat, se que em respectarà, ho noto, una força superior s’aferra fort dins meu per afrontar amb èxit l’ultima pujada, aquestes últimes rampes són de forta pendent però el fet de saber que tinc la meta a escassos kms... La descàrrega d’adrenalina comença a circular per les venes tot arribant a les primeres cases de los Llanos de Aridane.
El Manuel, màxim organitzador de la prova, s’espera allà com cada any amb el cotxe de l’organització és col·loca a banda esquerre animant per megafonia, demanant la participació del públic, la gent crida el meu nom, passo per davant de terrasses i la gent s’aixeca animant d’allò més...
Uff uff, recta final, ja torno a sentir els crits també per megafonia d’en Depa: “Esa Mujer, no se quiere bajar del podium!!...Va a entrar haciendo un sprint...
I si si vaig entrar a meta sprintant, tan de bó aquella força l’hagués tingut durant tota la carrera, en els moments fluixos, hauria mogut muntanyes.
Finalment 10 hores 53 minuts, rebaixant 44 minuts la marca establerta el 2010.
Em sento orgullosa, ara si.
En Pep m’espera a meta, em felicita, dutxa, entrega de premis, allò semblava els òscars, quin ambientàs, la gent que venia per primera vegada a la Palma al·lucinava d’allò més, jo els deia que cada any era així però que aquest any s’habien superat.
Fins la pròxima!!No us ho perdeu:

http://vimeo.com/23481285

http://www.esport3.cat/tda

http://www.facebook.com/#!/video/video.php?v=166256183434202&comments