TRANSGRANCANARIA 2010

Hola de nou, la temporada ha començat amb bon peu, corrent per tercera vegada consecutiva a Les Palmes de Gran Canària. 123 kms, 7200m de desnivell acumulat a realitzar amb un temps màxim de 30 hores de semiautosuficiència, és dir, que sols podem comptar amb 3 avituallaments de sòlid: el 1r a Tunte (km 30), el 2n a Garañón (km 81) i el 3r a Teror (km101) + 3 avituallaments líquids.
Tot lo esmentat amb anterioritat només té un nom:
TRANSGRANCANARIA, es celebra des de l’any 03 el qual tan sols es van inscriure 65 participants i enguany 1040. És una prova de referència en el calendari nacional de carreres de Trail Running.
Cal destacar que ara la carrera consta de 4 modalitats, la prova reina de 123 kms, la Sur-Nord de 92kms, la Marató de 43 kms i la prova nova d’aquesta edició anomenada Starter de 18 kms.
Un cop feta aquesta petita introducció us faré cinc cèntims de la nostra aventura per les Illes Afortunades amb la bona companyia de: Montse Torné de Sta Mª d’Oló i Sergi Cebrian de Moià.
Sortim a mig matí de l’aeroport de Girona el dijous 4 de març per arribar al migdia a l’illa on ens trobem amb molts companys de “batalles”, organitzadors de la prova i amics que ens esperen per dinar i ajudar-nos amb tot els temes logístics de la carrera.
Cal remarcar que el tracte és immillorable i exquisit.
Recollim dorsals, jo correré amb el 199 i fem revisió del material obligatori a dur durant la cursa: manta tèrmica, frontal, llum vermella, alimentació suficient per afrontar la prova, mòbil, dipòsit d’aigua per 2l de capacitat.....
La Montse i jo entre altres invitats a la carrera fem nit a Villa Monte una casa rural de Sta. Brígida, un lloc molt tranquil i aïllat de tot el bullici de la carrera.
Ens trobem ja al punt de sortida a Mas Palomas, la Playa del Inglés, foto de dalt, on es veu ben indicat per on començarem, 6 kms de platja on la sorra dificulta una mica la marxa.


00:00 Tret de sortida!!!!!!!! Aquest any patirem de valent!! Les fortes tempestes han degradat de mala manera parts del recorregut, jo en les 2 edicions passades mai havia trepitjat gota d’aigua a diferència d’aquest any que vam haver de fer 3 o 4 kms per dintre d’un canal on les caigudes eren gairebé inevitables a causa de les algues, a la dreta podeu observar una imatge realitzada de dia, aquest tram nosaltres, el fem de nit.
Al final d’aquest infernal barranc ens trobem una forta pujada on vol dir que aviat arribarem al 1r dels avituallaments líquids:
Ayagaüres, al costat d’una presa que porta el mateix nom, punt on retira força gent lesionada per els incidents de la sortida.
Més tard passem per Tunte on ens podem avituallar millor i continuo cap a una de les parts més boniques del recorregut i algun del seus trams també molt tècnics, la zona de les presses, Chíria, Soria i las Niñas, la veritat és que aquest any l’illa està preciosa, unes vistes que jo mai havia disfrutat tant, amb unes cascades abundants i zones molt verdes a prop dels pantans, que orgullosa estic de poder transitar per aquests paratges. A més a més estic fent molts trams completament sola i m’encanta sembla que pugui desconnectar en absolut de tot. Un dels motius pels quals faig carreres d’aquest tipus, m’ajuden a alliberar-me.
Comença el tram clau per mi, els 25 kms de pujada progressiva, passant primer per l’emblemàtic Roque Nublo i després el punt més alt de l’illa i de la cursa, el Pico de las Nieves 1949m. Ho faig de manera suau i constant factors que em permetran tenir forces suficients per encarar el tram final de la prova, que va des de Garañón fins l’arribada.
Ens el 2 cops que he corregut aquesta prova podria dir que gairebé era de baixada aquest tros, enguany no. Ens van afegir un pic més, Osorio i un barranc que dificultava poder mantenir un “trote” constant, malgrat això he aconseguit rebaixar 25 minuts a la prova respecte l’any passat i quedar 5ena fèmina, 1a de la meva categoria i 35ª de la classificació general, amb un temps de 18:33:00. Molt satisfeta, ja que va haver molt nivell i aquest fet va obligar-me a apretar força, sobretot la part última.
Un cop a meta em sento realment orgullosa del treball fet fins ara (entrenaments), ja que muscularment m’he trobat força bé i el millor de tot és que el genoll dret no hi he tingut ni el més mínim problema. En l’anterior temporada vaig patir una lesió la qual em va tenir fora de combat 3 mesos ben bé.
Pel que fa a tª, ideal per córrer. Mai sensació de fred tret en algun punt sense importància a la nit.
Ara recuperació ràpida, a base de massatges i petits entrenaments d’hora, hora i mitja de rodatge per poder afrontar amb màximes condicions l’Eco-Trail de Paris, que serà el dissabte 20 de març.
Constarà de 80 kms en sols 1500m de desnivell+ a córrer en un temps màxim de 12 hores i mitja, una prova de fons ben diferent de la disputada aquest passat cap de setmana.
Ja us explicaré!!






























Manresa, 9/3/10