ROMÀNICA DE NAVÀS

Com molts de vosaltres ja sabeu, la Romànica és de cada any fixa en el meu calendari, la vaig començar a fer per primera vegada el 2003, el 2004 no la vaig fer i a partir del 2005 sempre he estat allà cada principi de maig, tan si plou com si fa sol.

No puc dir el mateix d’aquest any, allà disposada a córrer hi era, però no a aguantar la pluja, és dir, sé que la puc aguantar perfectament però després d’haver estat corrent per La Palma disputant la Transvulcania la setmana passada no, no tenia ganes de demostrar res a ningú, això si, una cosa, volia veure com estava jo físicament, trobar com respondria el meu cos...
Com arribo justeta de temps, saludo a les cares conegudes que em vaig trobant de camí a recollir la tarja de pas, fem alguna foto abans de sortir com és habitual, ens desitgem sort, ens preguntem els uns als altres si ens mullarem, si el temps se n’estarà, fa minuts que ha descarregat amb ganes per la zona i el cel no pinta bé i la prediccions menys.
Sortim a les 18h de la plaça de l’ajuntament carrer amunt de Navàs fins deixar aquest poble a la nostra esquena, sortim a un ritmet considerat, és que només sortir ja fa pujadeta, comencem a fer els primers kilòmetres i vaig bé, tenim molts pocs corredors davant nostra, m’ajunto amb el grup habitual d’en David Rodoreda, en Ramon i l’Arnau, companys d’entrenos i batalles guanyades, els dic que potser ens escaparem de la pluja però vaig ben errada, comença a ploure de forma minsa, és agradable i tot tenint en compte que la humitat que està fent em fa suar més del compte, al cap d’una estona és posa a ploure a bots i a barrals, jo sense impermeable, he sortit sols amb ronyonera, els meus gels, frontal i ganes de córrer.
Sento la veu d’en Ramon per darrera que exclama:
-Només falta pedregar!!
I la veritat es que tenia raó, quin temps! I no tenia pas pinta de ser sols un cap de boira típic d’aquesta època...
No deixo de córrer, llàstima del temps però la motivació no falta i sobretot vaig bé, em sento bé!
Arribem al primer control amb menys d’una hora i seguim, sembla que la cosa ha millorat, em començo a assecar la roba a través de la meva calor corporal, això m’anima, però dura minuts, altra vegada tapassada el canto, les pistes semblen rieres i els senders recs d’aigua.
Sempre dic que mai em trobaran corren a una Eternal, però renoi aquest cop m’hi ha ben atrapat. Arribem molt bé de temps on donen de sopar a Valldeperes, jo agafo una taronja i continuo, portant el ritme que portem no tinc fred, però si paro gaire estona si que tindré un problema.
Al cap d’una estona de córrer per pista un xic separada dels 3 companys ja faig la primera excursioneta, res, de seguida m’adono que no vaig bé i reculo, però ara si que porto un bon ritme per tornar a atrapar el grupet.
Em faig un fart de travessar rieres, bassals i més rieres que es formen amb l’aiguat, quan els atrapo ja comencem a enfilar cap a St. Esteve de Pujol de Planés, en aquest control prenc una cola i ja tiro avall, ells es queden enrere i jo continuo motivada per com em trobo però ja em venen pensaments de deixar-ho a Puig-Reig, abans de començar la marxa ja li he comentat en Pep: “avui no penso aguantar, a la mínima de canvi et truco i ho deixo a Puig-Reig”. Em sap molt greu pensar això però no val la pena patir avui.
Faig els possibles per atrapar a un corredor que vaig veient la seva llum del frontal de tan en tan, porta un bon ritme i quan finalment el caço anem molta estona plegats, esbrinant per on em de passar, de nit, sempre veuen més 4 ulls que dos.
Amb ell arribem a St. Joan de Mondarm, em pregunten si tinc fred córrer d’aquella manera i jo els faig que no, vaig bé, molt bé. Agafo un tros de coca i mentre la vaig engolin ja estic baixant una baixada fangosa, relliscosa a més no poder, l’Andreu, el noi que us he dit està al darrere, jo m’avanço per no refredar-me pensant que amb el ritme bo que porta no li costarà d’atrapar-me i no m’equivoco gens, mentre estic buscant marques en un punt ja el tinc darrere meu, continuem junts fins St. Miquel de Fenogedell, anem parlant i li explico que avui he vingut a veure com em trobava i que el que no tinc es ganes de córrer amb aquelles condicions, que crec que a Puig-Reig ho deixaré,ell em diu que la puc acabar perfectament però jo no vull córrer d’aquella manera, ja no disfruto, em sento bé, vull anar a més i vaig frenada, són un cúmul de coses que vaig acumulant, ja he sortit pràcticament de casa mentalitzada i així ho faig.
A Fenogedell, l’Isaac, un membre de protecció civil que em coneix truca a en Pep perquè m’esperi a Puig-Reig, li explico que no estic segura del tot d’abandonar però que si de camí cap allà es torna a posar a ploure serà el que em farà acabar de prendre la decisió.
Tot corrent de nou amb l’Andreu fins a St. Marçal de Puig-Reig s’hi torna a posar, de forma molt suau però ja va ser la gota que feia vessar el got, començo a tirar tota sola endavant ja més decidida que mai, informo de la meva baixa a l’últim control de St. Joan Degollat, crec que aquest nom tan assenyalat té alguna cosa a veure amb el meu abandonament.
El Garmin em marca 53 kms, amb 6h 44’, estic contenta per com m’he trobat, decebuda perquè no m’agrada deixar la travessa però m’ho prenc positivament.
Considero que ha estat un gran entreno després de la pallissa de la setmana passada i val més acabar així que no pas per coses pitjors.
Fins ben aviat!!!

TRANSVULCANIA 2011

Per fi, els dies i les setmanes passen ràpids inclús els mesos i els anys. Malgrat això el gran dia tardava en arribar, però com es diu: Tot arriba!
La participació a la Transvulcania és un dels events més esperats per la meva part, em fa especial il·lusió, allà em sento estimada, des del primar instant van confiar en mi, cada any l’organització compta amb mi i per això entreno amb més ganes que mai, aquest any apostant amb l’ajuda d’un entrenador des del febrer, amb ell també prepararé el 2n repte i màxim objectiu d’aquest 2011, el Tour du Mont-Blanc (Chamonix) a finals d’agost.

L’any 2008 vaig besar el cel amb la victòria inesperada a la Transgrancanària (115 kms) a les Palmes de G. Canària. Aquest fet va donar un gir a la meva trajectòria, deixant més de banda les marxes de resistència i passant-me més als Ultra Trails, d’una manera més competitiva, actualment no m’hi dedico, però si que hi poso tot de la meva part com si d’una competició es tractés. Tinc una feina la qual m’ocupa forces hores i també desgast físic però que alhora es complementa de forma directe amb els entrenaments.
Em considero competitiva, bàsicament amb mi mateixa, amb la Marta de l’any passat. Veure a cada carrera una millora em reconforta, em dóna tranquil·litat, credibilitat en mi mateixa i sobretot autoestima, un factor a tenir en compte, ja que em considero força negativa i aquest fet acaba essent positiu per poder créixer personalment.
Fet aquest incís, retorno al fil de la victòria abans anomenada.
Degut aquell fet els organitzadors de la Transvulcania l’any 2009 van decidir convidar-me en la 1a edició perquè corres.
Vaig tindre l’honor d’encetar una carrera la qual cada any està guanyant prestigi. Sens dubte és una de les millors en el panorama nacional i internacional. D’entrada ja em va semblar perfecte, però els organitzadors any rere any treballen com formiguetes...
Arribats a la data del 7 de maig 2011 torno a ser davant la línia de sortida.
Rodejada d’atletes especialistes en la matèria, curtits en infinitat de proves: Miguel Heras, Iker Carrera, Txús Romon, Marco Olmo, Mohamod Ahansal, Fabian Roncero, Mònica Aguilera, Gemma Arro,... També m’ha acompanyat en Pep aquesta vegada, ell participarà a la mitja marató, diu que amb els primers 26 kms ja en tindrà ben bé prou i és que és la part més dura de la carrera.
No cal dir que estic com un flam, el meu objectiu és fer 11h com a màxim, amb aquesta marca ja baixaria de mitja hora el meu temps establert en l’ultima edició.
Estic rodejada de catalans, entre conversa i conversa destaca la potent veu d’en “Depa” periodista i speaker de la carrera, no para d’animar als atletes i espectadors, que per cert aquest any és brutal la quantitat de gent que ha viatjat a l’illa per ser testimoni de les meravelles que s’expliquen arreu d’aquesta prova.
Sentim ja el compte enrere del mateix Depa, són les 6:00!
...15,... 10,... 5, 4, 3, 2, 1, PAAAAAM!!!
Cames ajudeu-me per situar-me força endavant i així evitar el tap de sortida que es forma en el senderó que agafem per començar l’ascens, no vull desgastar-me adelantant gent a tort i a dret però... la gent està molt fresca, corre massa i les cames meves no han arribat a l’sprint que jo desitjava. Tot arribarà, vaig pujant a l’idea i un cop arribem al primer tram de pista, a l’alçada del volcán Teneguía, 700m, ja començo a posar-hi coratge i a centrar-me en la carrera.
Per primera vegada gaudim d’unes condicions climatològiques fantàstiques, bona temperatura i vistes un cop a la part més elevada d’impacte, les tinc encara guardades a les meves retines.
Arribem a Fuencaliente (Los Canarios), la població es desviu llevant-se d’hora per veure’ns passar encara de nit, gent amb mantes, nens amb pijama, tots ells formen un passadís estret de poc més d’un metre d’ample, ens aplaudeixen i animen amb totes les seves forces, són capaços de fer-nos oblidar el cansament de pujada constant que estem fent, sóc feliç i no paro de córrer amunt i amunt, em sortit a nivell de mar i em d’enfilar-nos fins a 1900m “Las Deseadas”, hi ha trams on la trepitjada es fa difícil degut a la gruixa de sorra que hi ha acumulada, jo amb les meves polaines vaig de cine i puc oblidar-me d’ella, a la baixada ja de camí cap al Refugi del Pilar es baixa de conya, terra tou i sorrenc gent amb càmeres per els costats, també els de Salomon captan imatges de tota arreu.
Sento de nou una veu familiar per megafonia, és la d’en Depa, no para de rebre corredors que finalitzen la mitja marató i d’altres que encara ens queden hores per davant, per gaudir però també per patir.
3h 41’ porto quan arribo a El Pilar, allà m’espera en Fernando, ell en moltes ocasions m’ha ajudat, m’ha donat molts bons consells dels quals la majoria han estat ben positius.
Vaig per damunt el temps de l’any passat, no em desanimo, aquest cop no. Ell em diu que malgrat això encara som a temps de baixar ben bé de les 11h. Pràcticament no agafo res del control, em bec un cul de Powerade que quedava per allà, agafo un tros de meló mentre ja estic en carrera altra vegada. Intentaré seguir al Fernando però ell se’m comença a escapar, fins al control del Reventón el veig però aquí comencem ascendir una altra vegada i ja el perdo, jo no afluixo mai el ritme i sempre que tinc una recta o baixada incremento el ritme en totes les meves possibilitats del moment, vaig per sensacions, no són dolentes però podrien ser millors. I es que arriba el tram en el que sempre em costa un autèntic suplici superar-lo, per molt que intenti distreure la meva imaginació, aquesta no em deixa i els pensaments positius escassegen, excepte quan miro el Garmin, no puc evitar calcular de nou i veure que estic encara dintre del meu temps reglamentari, bé, el que jo m’he imposat.
Des de l’últim control ja em van informant que vaig en quarta posició, em treuen força distància les fèmines capdavanteres.
Ara toca la 2a part de la carrera, la primera consta de la forta pujada fins al Pilar i la 2a és un constant puja i baixa, ple de sifons,. Situant-nos sempre entre 2100 -2300m, en aquestes alçades el cos ho nota, cada any ho nota, serà per falta de desnivell en els meus entrenaments i a més a més el sol li ha costat de sortir però ara aquí dalt pica que dóna gust, el tram de boira que produïa aquella fresqueta tan agradable fa estona que l’hem deixat enrere. Si miro cap baix, a la meva banda esquerre s’hauria de veure mar però no és així, hi ha un llit de cotó fluix produït per aquesta boira que us deia i a la meva banda dreta a l’horitzó veiem mar, és paradisíac i sorprenent tot aquest territori.
Punt més alt de la carrera, Roque de los Muchachos, 2400m, ara toca començar la tercera i última part la de la baixada, la d’on si arribo a baix al Puerto de Tazacorte bé de genolls puc fer una bona carrera, aquí he de recuperar el temps perdut.
Porto 8h de carrera quan començo a tirar milles cap a baix, coincidim de nou amb en Fernando, el deixo enrere tot pensant que m’atrapa segur però no arriba a ser així a causa de molèsties que pateix als bessons. Personalment sento que m’he recuperat i vaig baixant amb fluïdesa, encara que no amb tota la que m’agradaria tindre, em queda moltíssim per aprendre, les bambes Mizuno Cabrakan que porto m’ajuden a sentir seguretat en la baixada, sento que s’agafen d’allò més a la roca volcànica de la zona, tot i que en una ocasió veig el terra de ben a prop.
Em dono de temps màxim menys de 3h per finalitzar aquesta ultra. El temps no s’atura, sembla que va més depressa ell que jo corrent de baixada.
Arriba un moment màgic, em comencen a informar que vaig tercera, continuo avall sense fer cas, s’hauran equivocat al comptar, penso entre mi. Però a tots els punts en endavant coincideixen, diuen que la que anava primera s’ha retirat.
Salto de pedra en pedra amb màxima alerta i arribo al camí adoquinat amb forta pendent i zigues zagues constants símbol d’esta ben a prop del port. De sobte sento un soroll fort que s’acosta amb màxima velocitat, és l’helicòpter de la guàrdia civil, s’acosta molt al sender per on baixo, la pell de gallina... Més avall... Que bé! Arribo al punt on hi ha a banda esquerre unes petites vaumes on hi viuen parelles hippies i em crida l’atenció un senyor assentat al voltant d’una taula, fumant, amb melena i barbes blanques, molt peculiar ell, cara simpàtica... Ressalta quan em veu baixar:
-Por qué... La vida és bella!!
Que bo!! Jejejje acabo de fer els meus últims metres dels descens tot rient gràcies a l’home barbut i optimista.
Em sento afortunada, els sentiments bons m’envaeixen, visc la vida al màxim, posant a vegades el cos al límit després de tants kms, tantes hores de desgast però... Tot té un final i això s’acaba, sols mitja hora li dono al meu cos perquè aguanti, en els nombrosos entrenaments es el que li he ensenyat, se que em respectarà, ho noto, una força superior s’aferra fort dins meu per afrontar amb èxit l’ultima pujada, aquestes últimes rampes són de forta pendent però el fet de saber que tinc la meta a escassos kms... La descàrrega d’adrenalina comença a circular per les venes tot arribant a les primeres cases de los Llanos de Aridane.
El Manuel, màxim organitzador de la prova, s’espera allà com cada any amb el cotxe de l’organització és col·loca a banda esquerre animant per megafonia, demanant la participació del públic, la gent crida el meu nom, passo per davant de terrasses i la gent s’aixeca animant d’allò més...
Uff uff, recta final, ja torno a sentir els crits també per megafonia d’en Depa: “Esa Mujer, no se quiere bajar del podium!!...Va a entrar haciendo un sprint...
I si si vaig entrar a meta sprintant, tan de bó aquella força l’hagués tingut durant tota la carrera, en els moments fluixos, hauria mogut muntanyes.
Finalment 10 hores 53 minuts, rebaixant 44 minuts la marca establerta el 2010.
Em sento orgullosa, ara si.
En Pep m’espera a meta, em felicita, dutxa, entrega de premis, allò semblava els òscars, quin ambientàs, la gent que venia per primera vegada a la Palma al·lucinava d’allò més, jo els deia que cada any era així però que aquest any s’habien superat.
Fins la pròxima!!No us ho perdeu:

http://vimeo.com/23481285

http://www.esport3.cat/tda

http://www.facebook.com/#!/video/video.php?v=166256183434202&comments

1a CURSA DELS GITANOS Taradell

Més d'un centenar de participants a la primera cursa dels gitanos de Taradell...

Aquest diumenge, 10 d'abril, es va disputar la 1ª CURSA DELS GITANOS a Taradell, organitzada pel Centre Excursionista Taradell (CET) i l'associació esportiva L'Enclusa. La cursa constava de dos recorreguts de 10 i 22 Km. El primer va comptar amb un total de 30 participants i el segon de 80.

Sortim puntuals a les 9’30 del matí el grup de corredors que em decidit córrer la cursa llarga, la de 22kms i 680m de desnivell positiu. Més tard ho faràn els corredors de la de 10km a les 9’45. Aquesta decisió la trobo molt encertada per part de l’organització. Just uns segons després d’haver sortit sento que algú em crida, algú que ve fletxat per darrere meu, em giro i és en David Ferrandez, quina il·lusió de retrobar-me’l, ens desitgem sort i ell tira a gas fondo, jo també però a un altra ritme. De moment la cursa no m’agrada, portem estona i sembla que no ens allunyem del municipi, sembla que només pugem i baixem marges, m’han dit que la cursa és tècnica, i la veritat és que ho és molt, els senderets estrets i de mala petja, estic a l’aguait perquè en qualsevol moment puc anar per terra o marcera avall, perquè hi ha cada punt… A vegades m’ho he de pensar més d’uns segons com saltar a l’altra banda, i si les bambes em fallen? Me n’aniré avall!! (Estic un pèl agobiada). Tinc la sensació que portem estona corrent i la cursa no canvia de panorama, sempre el mateix, mai mig kilòmetre còmode… Miro el rellotge i encara em deprimeixo més, no em fet ni 5 kms. Intento enfocar-ho d’una altra manera, intento trobar les coses positives a l’assumpte: Vaig primera, de moment, fa un dia radiant, amb un sol que peta, per sort 3 o 4 vegades em de creuar rieres i rierols, no m’ho penso ni un instant, de peus dintre l’aigua, i que bona està! De sobte sembla que comença aparèixer alguna zona més boscosa, més d’alzinars, amb fullaraca al terra i rocs grossos al lloc per on trepitjar, aquestes zones són més entretingudes, més ombrívoles, més agradables que el terra argilós, relliscós i calent dels entorns de Taradell. No deixem de pujar i baixar constantment, baixades i pujades curtes però seguides que t’impedeixen dur un ritme constant, amb elles arribem fins a un pont de pedra que l’hem de creuar, és un lloc molt bonic aquest indret, per això miro quans kms portem i ja en van 10. Menys mal, m’ho començo a passar bé, començo a gaudir més del paisatge, menys mal però que la gent dels controls anima d’allò més i no deixen de recordar-me que sóc primera, interiorment tinc por perdre’m, les senyals són molt seguides, està molt ben marcat a tot arreu però veig gent que es despista amb facilitat, en qualsevol moment et fan agafar senders per la dreta o bé per l’esquerra que si no estàs amb tots els sentits a l’aguait et pots despistar amb facilitat. Portem estoneta fent un sender amb tendència a pujar, no afluixo el ritme perquè porto un grup de corredors darrere, gràcies aquests em fan mantenir el llistó però quan tornem arribar novament a les “muntanyes russes” típiques d’aquesta cursa noto un xic de relax, sense donar-nos compte estem al punt més alt de la cursa, últim avituallament, on m’informen de que sols ens queden 5 kms i aquests són de baixada. Deixo anar les cames i no baixar la guàrdia en cap moment perquè com sempre s’ha dit: -No és pot dir mai blat... -Que bé!! Veig les parets de les primeres cases de la vila, passo pel costat del nostre cotxe, ja respiro amb tranquil·litat, la meta està a metres i ho he aconseguit, ara si que ho puc celebrar!!

Dutxa, entrega de llonganissa i xec de 100€ al 1r i 1a de la general. L'esforç ha valgut la pena, marxo a casa més feliç que un tornavís.

Clasificació 22Km.Dones:

Marta Prat de Manresa - 2.23' 49"

Maria Font de Taradell - 2. 35' 2"

Núria Casacuberta de Malla - 2.39'

Homes:

Eudal Babot de Taradell - 1. 49' 59"

Albert Bosch de San Boi - 1. 50' 15"

Dani Bordallo de Taradell - 1. 52' 36"

VIDEO DE LA CURSA:
http://www.youtube.com/watch?v=tFYtcvno8Nk&feature=player_embedded

I DUATLÓ DE ST. FRUITÓS DE BAGES

En el següent relat intentaré plasmar les vivències viscudes aquest dissabte, bàsicament em centraré en la primera vivència en duatló. La veritat és que ha estat fantàstica, tot un èxit, inoblidable, amb molt bones sensacions i amb ganes de tornar-hi a participar en la pròxima edició. Fins ara la celebraven de forma no oficial, fins que va sorgir la idea de fer-la de “veritat”. 4 joves emprenedors de St. Fruitós van posar fil a l’agulla i amb molta il·lusió van aconseguir que el somni fos una realitat. La prova es base en córrer primer 5 km a peu (2 voltes de 2’5 kms en un circuit ondulat). Seguidament 16km amb bici de carretera per acabar corrent altra vegada 2’5km a peu. La duatló té lloc a la tarda, a les 16h. Hora justeta per haver finalitzat la digestió. De totes maneres el dia promet, em llevo d’hora perquè avui toca com a mínim 2 h de CACO (caminar i córrer per muntanya). A les 8h havia quedat amb un grupet a dalt a Berga al restaurant La Cabana, anant cap a dalt els Rasos de Peguera. Sortim a ¼ de 9 direcció la Figuerassa, tenim 10 kms per davant de pujada, amb aquestes que arribem a dalt dels Rasos, anem a la Torre dels Enginyers mentre abans d’arribar-hi fem un bon tram trepitjant neu, els peus mica en mica van perdent sensibilitat. Aprofitant que ens trobem en el lloc més alt de l’entreno fem un petit break per reposar energia tot menjant: Barretes, ganyips,llonganissa, deliciosos bombons de xocolata, alguns decideixen hidratar-se amb Volls, jo no!

Tot seguit baixem bastant depressa. Vaig controlant l’hora i veig que se m’està tirant el temps a sobre, vaig tard. Agafo el cotxe d’una revolada passades les 12’30. Mentre estic conduint no deixen de fluir imatges viscudes durant la matinal, bona companyia, en plena muntanya, rodejada d’autèntica natura en estat pur, envoltada de neu, tova i glassada en algunes parts. Cada vegada tinc més clar que és el medi on millor em sento. Allà sóc feliç i sento que m’encantaria poder-hi esmerçar moltes més hores de les que hi dedico, per mi no és un sacrifici, és una necessitat, la de sentir-me lliure... Dutxa ràpida, dino amanida de pasta i 2 iogurts de postres. Carreguem la meva bici al cotxe d’en Pep i cap al poble veí falta gent. Tinc nervis, hauria d’esta tranquil·la però com sempre em costa molt i com ara no estic sola, aprofito per desfogar-me tot parlant amb en Pep. Un cop a St. Fruitós em trobo amb multitud de gent coneguda amb ganes de fer esport, de viure en un ambient sa i sobretot especial. Rostres coneguts que estan allà per animar-nos i aconsellar-nos abans de sortir i quan ho fem ens animaran fins que arribem. Tinc ganes de sortir a rodar per escalfar una miqueta, més que res per veure quines sensacions noto a les cames. Començo escalfant al costat del Jaume Morros, d’en Sergi, de l’Anna, de la Rosa Vivar, buff, som tants que no acabaria mai! Em noto una mica pesada, però em calmo tot pensant interiorment que no passa res. L’important no és anar a totes a la duatló sinó que l’entreno ja l’he fet de matí. Sols he de participar, serà la meva primera duatló, i que ni hauran més si acabo amb bon regust de boca on podré donar-ho tot, ara es tracta d’acumular volum i TOT ho hauré de donar el proper 7 de maig a La Palma, a la TRANSVULCANIA. En Ramon Corrales ha vingut per saludar-me, aconsellar-me com sempre ho ha fet i amb la companyia del Pep donar-me força. En Ramon em recalca que per molt que no vulgui veure-ho és tracta d’una competició i com em coneix, diu que sap que faré tot el que estigui entre les meves mans. Quan escolto les seves paraules penso tot el contrari, crec que la vena competitiva que tots portem dins nostre d’una manera o altra s’ha quedat a casa,... Entre pitus i flautes ha arribat l’hora de la veritat, sona el tret de sortida: Alça manela!!!!! Això sembla més professional que altra cosa, la majoria de gent surt molt envelada i jo anar fent com bé us he explicat abans... A la 2a volta veig que començo a caçar gent, això m’ajuda, comença a entrar-me una força interior, sóc conscient del que em passa. Avui amb diferència a altres vegades em començo a trobar bé abans d’hora i el més important en tot moment és que em sento bé i a gust en l’entorn. Això és degut a tota la gent que ens està animant, em sento recolzada per moltes cares conegudes, algunes d’elles m’informen de que vaig bé, escolto que vaig 3a!! Així que intento passar a l’atac, queda molta cursa per davant, no penso mantenir el ritme, si puc l’augmentaré i patiré fins que això s’acabi. Arriba la 1a transició, mare meva quin subidón, això és massa, pujo dalt de la bici, començo a pedalar i vaig tan espitosa que sembla que se’m queda curta la bici... No pot ser!! Em vindrà algo si continuo així, deixo de pedalar uns segons i sento calma, silenci, pau interiorment, tinc davant meu una serpent de bicis pedalant a ritme, és un moment màgic, no faig res i estic avançant, en el córrer això no passa, si fas una pujada has d’apretar, si baixes et pots deixar anar però no pots permetre’t el luxe de parar les cames com feia en aquells instants. De baixada cap a Torruella torna a fer acta de presència aquella força estranya, el meu cos avança sol i depressa sobre un parell de rodes. És un moment màgic, especial i de recuperació que no té preu. Passada la primera rotonda enfilem cap al pont de Cabrianes, començo a caçar algun ciclista però he de procurar que no m’avancin. Arribats a la rotonda d’Artés mitja volta i cap a St. Fruitós de nou. La tornada la cosa no va tan bé, ara bufa el vent de cara. Mantinc el ritme com puc a cop de pedals. Arribo novament a l’escola Món Sr. Gibert zona de boxes i on hi ha tot el màxim desplegament, 2a transició, faig l’últim glop de beguda isotònica abans de començar l’ultima part de la prova, surto mentalitzada de que no serà fàcil. Les cames semblen ploms, vull anar més ràpid i les meves extremitats inferiors no capten l’ordre que els estic donant, em queda claríssim que voler a vegades no és poder. Tinc la Cristina davant, ella és 2a jo continuo en 3a posició, entre mig 3 nois, al final prop de meta passo a un d’ells, cada vegada la tinc més a prop però estem al final, els metres s’acaben i no aconsegueixo avançar-la. Amb 1h01’ paro el crono. Gran diada la d’avui. Èxit total.

http://www.esportmotorcastellbisbal.com/piperpi/Classificacio_general_Femeni.pdf

http://www.esportmotorcastellbisbal.com/piperpi/Classificacio_general.pdf

Entrega de premis i per amenitzar-ho tot a part del massatge que tenim els primers 3 classificats em toca del sorteig final un val descompte de 50€ a gastar a la botiga de Bicis Tomàs Bellès de Manresa.

FINS L'ANY 2012!!

SOMOS CORREDORES PORQUÉ...

* Tratas de convencer a todo el mundo que corra 5 km, "porque eso no es nada."* Te sabes las distancias a todas partes con una precisión de 0.1 Km.* Te parece que la diferencia entre 5 min/Km y 6 min/Km es inmensa.* La enfermera se asusta porque tus pulsaciones están en cuarenta por minuto.* Tus héroes son todos africanos y ya te estás pareciendo a ellos.* Proteínas, pasta, agua y frutas son el 80% de tu dieta.* No corres para adelgazar, sino que adelgazas para correr.* Te levantas más temprano los fines de semana que los días de trabajo.* Los viernes te acuestas más temprano que el resto de la semana.* Sales escondido a correr porque te da pena decirle a la familia que vas por tu segunda carrera del día.* En un día "suave" corres 10 Kms.* En el lavadero de tu casa hay un sitio especial para la ropa de correr.* Cuando viajas, las zapatillas las cargas en el equipaje de mano.* Eres el único al que no le importa que el ascensor no funcione.* Ya nadie pelea contigo porque sales a correr un 25 de diciembre.* Corres 12 Kms, te bañas, te vistes, desayunas y cuando el resto de la gente se despierta te pregunta: "Qué pasa? hoy no corres?"* No puedes correr en el gimnasio porque la cinta tiene un límite de 30 minutos (de todas maneras correr en cinta te parece una mierda.)* Ves maratones por televisión.* Los geles y los energy-bars te empiezan a saber bien.* Mezclas Gatorade con agua porque "la concentración comercial no es la correcta."* Desayunas a las 4 de la mañana.* Te molesta la gente que le llama a cualquier carrera "maratón."* Cuando la familia ya no te reclama que corres mucho o estás muy flaco.* Viajas 150 Kms para una competición de 10km.* Te fijas en las zapatillas que usan otros.* Sabes más de rodillas que un médico.* Te puedes tomar 4 litros de agua seguidos. ...

CURSA D'OLVAN

Per seguir amb la preparació de cara la Transvulcania d'enguany que serà el 7 de maig, vaig decidir en apuntar-me a la tringular de curses de muntanya del Berguedà.
http://www.mountainrunners.eu/triangular2011.html
Considero que són unes curses curtes, però que dónen xispa i explosivitat, les quals els hi tinc molt de respecte, encara que no m'hi senti tan bé són ideals com a complement de l'entrenament que estic seguint per afrontar les curses de llarga distància.
Així doncs encetem aquesta Triangular a Olvan:
A les 10h del matí donen el tret de sortida.
Comencem a córrer per pista de forma suau perquè la cosa ja s’enfila, anem deixant enrere les instal·lacions de l’empresa Indómit que és on ens esperaran altra vegada a l’arribada.
Ens desviem per un corriolet a mà dreta encara en ascens per poca estona ja que en minuts ens avisen de que tindrem baixada, curteta, però que es posa molt bé per recuperar el subidón de la sortida.
De seguida enfilem ja per la primera de les pujades, sols en tenim 2, però intenses.
Passem el 1r avituallament, no trobo ni el gust de l’aigua que intento beure, a penes un glopet i enllà, passem per dintre d’una riera i continuem amunt que fa pujada, davant meu veig tota una filera de corredors que em dibuixen el perfil que em queda per davant, mica en mica el vaig superant fins arribar al control de dalt la Portella, km 6’5, és un lloc molt bonic, continuem però ara baixem força, a través d’un corriol humit, relliscós i ple d’arrels, amb paciència es va fent però aquesta a vegades va ben escassa.
Ens anem topant amb caminaires que ens van obrint pas i m’informen de que vaig 4a, la noia que tinc davant ens anem fent la goma, intento no deixar-la escapar i em reservo per la part bona, la baixada del final de cursa.
Ens tornem a ficar de peus ben bé dins de la riera per afrontar la 2a pujada, que altra vegada ens portarà on hi havia el 2n avituallament en aquest cas portem ja 14’3kms.

Ara espero que la baixada sigui per pista i de les bones, de les que m’agraden a mi, de les que a molts corredors sols de veure-les es trenquen, jo no, jo creixo. Avall que fa baixada, passo l’Elisabet i avall sense afluixar, ja començo a veure la lluentor dels cotxes , és el pàrquing d’on em sortit aquest matí, que bé, això s’acaba, entro tercera amb un crono de 2h 10’, 19’5 kms amb + de 900m de desnivell positiu.

Ha estat un gran entreno, em dono per satisfeta després d'una dutxa ràpida amb aigua freda i en l’entrega de medalles, després de parlar amb molts coneguts i conegudes me’n vaig cap a casa amb ganes de retrobar-me amb tots ells a la cursa de St. Jordi de Cercs que serà el 17 d’abril.
Fins aleshores salud i molts kms.

1a TRICOLL

http://www.regio7.cat/esports/2011/03/01/agusti-roc-proclama-doble-campio-del-tricoll/131174.html