TRANSVULCANIA 2011

Per fi, els dies i les setmanes passen ràpids inclús els mesos i els anys. Malgrat això el gran dia tardava en arribar, però com es diu: Tot arriba!
La participació a la Transvulcania és un dels events més esperats per la meva part, em fa especial il·lusió, allà em sento estimada, des del primar instant van confiar en mi, cada any l’organització compta amb mi i per això entreno amb més ganes que mai, aquest any apostant amb l’ajuda d’un entrenador des del febrer, amb ell també prepararé el 2n repte i màxim objectiu d’aquest 2011, el Tour du Mont-Blanc (Chamonix) a finals d’agost.

L’any 2008 vaig besar el cel amb la victòria inesperada a la Transgrancanària (115 kms) a les Palmes de G. Canària. Aquest fet va donar un gir a la meva trajectòria, deixant més de banda les marxes de resistència i passant-me més als Ultra Trails, d’una manera més competitiva, actualment no m’hi dedico, però si que hi poso tot de la meva part com si d’una competició es tractés. Tinc una feina la qual m’ocupa forces hores i també desgast físic però que alhora es complementa de forma directe amb els entrenaments.
Em considero competitiva, bàsicament amb mi mateixa, amb la Marta de l’any passat. Veure a cada carrera una millora em reconforta, em dóna tranquil·litat, credibilitat en mi mateixa i sobretot autoestima, un factor a tenir en compte, ja que em considero força negativa i aquest fet acaba essent positiu per poder créixer personalment.
Fet aquest incís, retorno al fil de la victòria abans anomenada.
Degut aquell fet els organitzadors de la Transvulcania l’any 2009 van decidir convidar-me en la 1a edició perquè corres.
Vaig tindre l’honor d’encetar una carrera la qual cada any està guanyant prestigi. Sens dubte és una de les millors en el panorama nacional i internacional. D’entrada ja em va semblar perfecte, però els organitzadors any rere any treballen com formiguetes...
Arribats a la data del 7 de maig 2011 torno a ser davant la línia de sortida.
Rodejada d’atletes especialistes en la matèria, curtits en infinitat de proves: Miguel Heras, Iker Carrera, Txús Romon, Marco Olmo, Mohamod Ahansal, Fabian Roncero, Mònica Aguilera, Gemma Arro,... També m’ha acompanyat en Pep aquesta vegada, ell participarà a la mitja marató, diu que amb els primers 26 kms ja en tindrà ben bé prou i és que és la part més dura de la carrera.
No cal dir que estic com un flam, el meu objectiu és fer 11h com a màxim, amb aquesta marca ja baixaria de mitja hora el meu temps establert en l’ultima edició.
Estic rodejada de catalans, entre conversa i conversa destaca la potent veu d’en “Depa” periodista i speaker de la carrera, no para d’animar als atletes i espectadors, que per cert aquest any és brutal la quantitat de gent que ha viatjat a l’illa per ser testimoni de les meravelles que s’expliquen arreu d’aquesta prova.
Sentim ja el compte enrere del mateix Depa, són les 6:00!
...15,... 10,... 5, 4, 3, 2, 1, PAAAAAM!!!
Cames ajudeu-me per situar-me força endavant i així evitar el tap de sortida que es forma en el senderó que agafem per començar l’ascens, no vull desgastar-me adelantant gent a tort i a dret però... la gent està molt fresca, corre massa i les cames meves no han arribat a l’sprint que jo desitjava. Tot arribarà, vaig pujant a l’idea i un cop arribem al primer tram de pista, a l’alçada del volcán Teneguía, 700m, ja començo a posar-hi coratge i a centrar-me en la carrera.
Per primera vegada gaudim d’unes condicions climatològiques fantàstiques, bona temperatura i vistes un cop a la part més elevada d’impacte, les tinc encara guardades a les meves retines.
Arribem a Fuencaliente (Los Canarios), la població es desviu llevant-se d’hora per veure’ns passar encara de nit, gent amb mantes, nens amb pijama, tots ells formen un passadís estret de poc més d’un metre d’ample, ens aplaudeixen i animen amb totes les seves forces, són capaços de fer-nos oblidar el cansament de pujada constant que estem fent, sóc feliç i no paro de córrer amunt i amunt, em sortit a nivell de mar i em d’enfilar-nos fins a 1900m “Las Deseadas”, hi ha trams on la trepitjada es fa difícil degut a la gruixa de sorra que hi ha acumulada, jo amb les meves polaines vaig de cine i puc oblidar-me d’ella, a la baixada ja de camí cap al Refugi del Pilar es baixa de conya, terra tou i sorrenc gent amb càmeres per els costats, també els de Salomon captan imatges de tota arreu.
Sento de nou una veu familiar per megafonia, és la d’en Depa, no para de rebre corredors que finalitzen la mitja marató i d’altres que encara ens queden hores per davant, per gaudir però també per patir.
3h 41’ porto quan arribo a El Pilar, allà m’espera en Fernando, ell en moltes ocasions m’ha ajudat, m’ha donat molts bons consells dels quals la majoria han estat ben positius.
Vaig per damunt el temps de l’any passat, no em desanimo, aquest cop no. Ell em diu que malgrat això encara som a temps de baixar ben bé de les 11h. Pràcticament no agafo res del control, em bec un cul de Powerade que quedava per allà, agafo un tros de meló mentre ja estic en carrera altra vegada. Intentaré seguir al Fernando però ell se’m comença a escapar, fins al control del Reventón el veig però aquí comencem ascendir una altra vegada i ja el perdo, jo no afluixo mai el ritme i sempre que tinc una recta o baixada incremento el ritme en totes les meves possibilitats del moment, vaig per sensacions, no són dolentes però podrien ser millors. I es que arriba el tram en el que sempre em costa un autèntic suplici superar-lo, per molt que intenti distreure la meva imaginació, aquesta no em deixa i els pensaments positius escassegen, excepte quan miro el Garmin, no puc evitar calcular de nou i veure que estic encara dintre del meu temps reglamentari, bé, el que jo m’he imposat.
Des de l’últim control ja em van informant que vaig en quarta posició, em treuen força distància les fèmines capdavanteres.
Ara toca la 2a part de la carrera, la primera consta de la forta pujada fins al Pilar i la 2a és un constant puja i baixa, ple de sifons,. Situant-nos sempre entre 2100 -2300m, en aquestes alçades el cos ho nota, cada any ho nota, serà per falta de desnivell en els meus entrenaments i a més a més el sol li ha costat de sortir però ara aquí dalt pica que dóna gust, el tram de boira que produïa aquella fresqueta tan agradable fa estona que l’hem deixat enrere. Si miro cap baix, a la meva banda esquerre s’hauria de veure mar però no és així, hi ha un llit de cotó fluix produït per aquesta boira que us deia i a la meva banda dreta a l’horitzó veiem mar, és paradisíac i sorprenent tot aquest territori.
Punt més alt de la carrera, Roque de los Muchachos, 2400m, ara toca començar la tercera i última part la de la baixada, la d’on si arribo a baix al Puerto de Tazacorte bé de genolls puc fer una bona carrera, aquí he de recuperar el temps perdut.
Porto 8h de carrera quan començo a tirar milles cap a baix, coincidim de nou amb en Fernando, el deixo enrere tot pensant que m’atrapa segur però no arriba a ser així a causa de molèsties que pateix als bessons. Personalment sento que m’he recuperat i vaig baixant amb fluïdesa, encara que no amb tota la que m’agradaria tindre, em queda moltíssim per aprendre, les bambes Mizuno Cabrakan que porto m’ajuden a sentir seguretat en la baixada, sento que s’agafen d’allò més a la roca volcànica de la zona, tot i que en una ocasió veig el terra de ben a prop.
Em dono de temps màxim menys de 3h per finalitzar aquesta ultra. El temps no s’atura, sembla que va més depressa ell que jo corrent de baixada.
Arriba un moment màgic, em comencen a informar que vaig tercera, continuo avall sense fer cas, s’hauran equivocat al comptar, penso entre mi. Però a tots els punts en endavant coincideixen, diuen que la que anava primera s’ha retirat.
Salto de pedra en pedra amb màxima alerta i arribo al camí adoquinat amb forta pendent i zigues zagues constants símbol d’esta ben a prop del port. De sobte sento un soroll fort que s’acosta amb màxima velocitat, és l’helicòpter de la guàrdia civil, s’acosta molt al sender per on baixo, la pell de gallina... Més avall... Que bé! Arribo al punt on hi ha a banda esquerre unes petites vaumes on hi viuen parelles hippies i em crida l’atenció un senyor assentat al voltant d’una taula, fumant, amb melena i barbes blanques, molt peculiar ell, cara simpàtica... Ressalta quan em veu baixar:
-Por qué... La vida és bella!!
Que bo!! Jejejje acabo de fer els meus últims metres dels descens tot rient gràcies a l’home barbut i optimista.
Em sento afortunada, els sentiments bons m’envaeixen, visc la vida al màxim, posant a vegades el cos al límit després de tants kms, tantes hores de desgast però... Tot té un final i això s’acaba, sols mitja hora li dono al meu cos perquè aguanti, en els nombrosos entrenaments es el que li he ensenyat, se que em respectarà, ho noto, una força superior s’aferra fort dins meu per afrontar amb èxit l’ultima pujada, aquestes últimes rampes són de forta pendent però el fet de saber que tinc la meta a escassos kms... La descàrrega d’adrenalina comença a circular per les venes tot arribant a les primeres cases de los Llanos de Aridane.
El Manuel, màxim organitzador de la prova, s’espera allà com cada any amb el cotxe de l’organització és col·loca a banda esquerre animant per megafonia, demanant la participació del públic, la gent crida el meu nom, passo per davant de terrasses i la gent s’aixeca animant d’allò més...
Uff uff, recta final, ja torno a sentir els crits també per megafonia d’en Depa: “Esa Mujer, no se quiere bajar del podium!!...Va a entrar haciendo un sprint...
I si si vaig entrar a meta sprintant, tan de bó aquella força l’hagués tingut durant tota la carrera, en els moments fluixos, hauria mogut muntanyes.
Finalment 10 hores 53 minuts, rebaixant 44 minuts la marca establerta el 2010.
Em sento orgullosa, ara si.
En Pep m’espera a meta, em felicita, dutxa, entrega de premis, allò semblava els òscars, quin ambientàs, la gent que venia per primera vegada a la Palma al·lucinava d’allò més, jo els deia que cada any era així però que aquest any s’habien superat.
Fins la pròxima!!No us ho perdeu:

http://vimeo.com/23481285

http://www.esport3.cat/tda

http://www.facebook.com/#!/video/video.php?v=166256183434202&comments

1a CURSA DELS GITANOS Taradell

Més d'un centenar de participants a la primera cursa dels gitanos de Taradell...

Aquest diumenge, 10 d'abril, es va disputar la 1ª CURSA DELS GITANOS a Taradell, organitzada pel Centre Excursionista Taradell (CET) i l'associació esportiva L'Enclusa. La cursa constava de dos recorreguts de 10 i 22 Km. El primer va comptar amb un total de 30 participants i el segon de 80.

Sortim puntuals a les 9’30 del matí el grup de corredors que em decidit córrer la cursa llarga, la de 22kms i 680m de desnivell positiu. Més tard ho faràn els corredors de la de 10km a les 9’45. Aquesta decisió la trobo molt encertada per part de l’organització. Just uns segons després d’haver sortit sento que algú em crida, algú que ve fletxat per darrere meu, em giro i és en David Ferrandez, quina il·lusió de retrobar-me’l, ens desitgem sort i ell tira a gas fondo, jo també però a un altra ritme. De moment la cursa no m’agrada, portem estona i sembla que no ens allunyem del municipi, sembla que només pugem i baixem marges, m’han dit que la cursa és tècnica, i la veritat és que ho és molt, els senderets estrets i de mala petja, estic a l’aguait perquè en qualsevol moment puc anar per terra o marcera avall, perquè hi ha cada punt… A vegades m’ho he de pensar més d’uns segons com saltar a l’altra banda, i si les bambes em fallen? Me n’aniré avall!! (Estic un pèl agobiada). Tinc la sensació que portem estona corrent i la cursa no canvia de panorama, sempre el mateix, mai mig kilòmetre còmode… Miro el rellotge i encara em deprimeixo més, no em fet ni 5 kms. Intento enfocar-ho d’una altra manera, intento trobar les coses positives a l’assumpte: Vaig primera, de moment, fa un dia radiant, amb un sol que peta, per sort 3 o 4 vegades em de creuar rieres i rierols, no m’ho penso ni un instant, de peus dintre l’aigua, i que bona està! De sobte sembla que comença aparèixer alguna zona més boscosa, més d’alzinars, amb fullaraca al terra i rocs grossos al lloc per on trepitjar, aquestes zones són més entretingudes, més ombrívoles, més agradables que el terra argilós, relliscós i calent dels entorns de Taradell. No deixem de pujar i baixar constantment, baixades i pujades curtes però seguides que t’impedeixen dur un ritme constant, amb elles arribem fins a un pont de pedra que l’hem de creuar, és un lloc molt bonic aquest indret, per això miro quans kms portem i ja en van 10. Menys mal, m’ho començo a passar bé, començo a gaudir més del paisatge, menys mal però que la gent dels controls anima d’allò més i no deixen de recordar-me que sóc primera, interiorment tinc por perdre’m, les senyals són molt seguides, està molt ben marcat a tot arreu però veig gent que es despista amb facilitat, en qualsevol moment et fan agafar senders per la dreta o bé per l’esquerra que si no estàs amb tots els sentits a l’aguait et pots despistar amb facilitat. Portem estoneta fent un sender amb tendència a pujar, no afluixo el ritme perquè porto un grup de corredors darrere, gràcies aquests em fan mantenir el llistó però quan tornem arribar novament a les “muntanyes russes” típiques d’aquesta cursa noto un xic de relax, sense donar-nos compte estem al punt més alt de la cursa, últim avituallament, on m’informen de que sols ens queden 5 kms i aquests són de baixada. Deixo anar les cames i no baixar la guàrdia en cap moment perquè com sempre s’ha dit: -No és pot dir mai blat... -Que bé!! Veig les parets de les primeres cases de la vila, passo pel costat del nostre cotxe, ja respiro amb tranquil·litat, la meta està a metres i ho he aconseguit, ara si que ho puc celebrar!!

Dutxa, entrega de llonganissa i xec de 100€ al 1r i 1a de la general. L'esforç ha valgut la pena, marxo a casa més feliç que un tornavís.

Clasificació 22Km.Dones:

Marta Prat de Manresa - 2.23' 49"

Maria Font de Taradell - 2. 35' 2"

Núria Casacuberta de Malla - 2.39'

Homes:

Eudal Babot de Taradell - 1. 49' 59"

Albert Bosch de San Boi - 1. 50' 15"

Dani Bordallo de Taradell - 1. 52' 36"

VIDEO DE LA CURSA:
http://www.youtube.com/watch?v=tFYtcvno8Nk&feature=player_embedded

I DUATLÓ DE ST. FRUITÓS DE BAGES

En el següent relat intentaré plasmar les vivències viscudes aquest dissabte, bàsicament em centraré en la primera vivència en duatló. La veritat és que ha estat fantàstica, tot un èxit, inoblidable, amb molt bones sensacions i amb ganes de tornar-hi a participar en la pròxima edició. Fins ara la celebraven de forma no oficial, fins que va sorgir la idea de fer-la de “veritat”. 4 joves emprenedors de St. Fruitós van posar fil a l’agulla i amb molta il·lusió van aconseguir que el somni fos una realitat. La prova es base en córrer primer 5 km a peu (2 voltes de 2’5 kms en un circuit ondulat). Seguidament 16km amb bici de carretera per acabar corrent altra vegada 2’5km a peu. La duatló té lloc a la tarda, a les 16h. Hora justeta per haver finalitzat la digestió. De totes maneres el dia promet, em llevo d’hora perquè avui toca com a mínim 2 h de CACO (caminar i córrer per muntanya). A les 8h havia quedat amb un grupet a dalt a Berga al restaurant La Cabana, anant cap a dalt els Rasos de Peguera. Sortim a ¼ de 9 direcció la Figuerassa, tenim 10 kms per davant de pujada, amb aquestes que arribem a dalt dels Rasos, anem a la Torre dels Enginyers mentre abans d’arribar-hi fem un bon tram trepitjant neu, els peus mica en mica van perdent sensibilitat. Aprofitant que ens trobem en el lloc més alt de l’entreno fem un petit break per reposar energia tot menjant: Barretes, ganyips,llonganissa, deliciosos bombons de xocolata, alguns decideixen hidratar-se amb Volls, jo no!

Tot seguit baixem bastant depressa. Vaig controlant l’hora i veig que se m’està tirant el temps a sobre, vaig tard. Agafo el cotxe d’una revolada passades les 12’30. Mentre estic conduint no deixen de fluir imatges viscudes durant la matinal, bona companyia, en plena muntanya, rodejada d’autèntica natura en estat pur, envoltada de neu, tova i glassada en algunes parts. Cada vegada tinc més clar que és el medi on millor em sento. Allà sóc feliç i sento que m’encantaria poder-hi esmerçar moltes més hores de les que hi dedico, per mi no és un sacrifici, és una necessitat, la de sentir-me lliure... Dutxa ràpida, dino amanida de pasta i 2 iogurts de postres. Carreguem la meva bici al cotxe d’en Pep i cap al poble veí falta gent. Tinc nervis, hauria d’esta tranquil·la però com sempre em costa molt i com ara no estic sola, aprofito per desfogar-me tot parlant amb en Pep. Un cop a St. Fruitós em trobo amb multitud de gent coneguda amb ganes de fer esport, de viure en un ambient sa i sobretot especial. Rostres coneguts que estan allà per animar-nos i aconsellar-nos abans de sortir i quan ho fem ens animaran fins que arribem. Tinc ganes de sortir a rodar per escalfar una miqueta, més que res per veure quines sensacions noto a les cames. Començo escalfant al costat del Jaume Morros, d’en Sergi, de l’Anna, de la Rosa Vivar, buff, som tants que no acabaria mai! Em noto una mica pesada, però em calmo tot pensant interiorment que no passa res. L’important no és anar a totes a la duatló sinó que l’entreno ja l’he fet de matí. Sols he de participar, serà la meva primera duatló, i que ni hauran més si acabo amb bon regust de boca on podré donar-ho tot, ara es tracta d’acumular volum i TOT ho hauré de donar el proper 7 de maig a La Palma, a la TRANSVULCANIA. En Ramon Corrales ha vingut per saludar-me, aconsellar-me com sempre ho ha fet i amb la companyia del Pep donar-me força. En Ramon em recalca que per molt que no vulgui veure-ho és tracta d’una competició i com em coneix, diu que sap que faré tot el que estigui entre les meves mans. Quan escolto les seves paraules penso tot el contrari, crec que la vena competitiva que tots portem dins nostre d’una manera o altra s’ha quedat a casa,... Entre pitus i flautes ha arribat l’hora de la veritat, sona el tret de sortida: Alça manela!!!!! Això sembla més professional que altra cosa, la majoria de gent surt molt envelada i jo anar fent com bé us he explicat abans... A la 2a volta veig que començo a caçar gent, això m’ajuda, comença a entrar-me una força interior, sóc conscient del que em passa. Avui amb diferència a altres vegades em començo a trobar bé abans d’hora i el més important en tot moment és que em sento bé i a gust en l’entorn. Això és degut a tota la gent que ens està animant, em sento recolzada per moltes cares conegudes, algunes d’elles m’informen de que vaig bé, escolto que vaig 3a!! Així que intento passar a l’atac, queda molta cursa per davant, no penso mantenir el ritme, si puc l’augmentaré i patiré fins que això s’acabi. Arriba la 1a transició, mare meva quin subidón, això és massa, pujo dalt de la bici, començo a pedalar i vaig tan espitosa que sembla que se’m queda curta la bici... No pot ser!! Em vindrà algo si continuo així, deixo de pedalar uns segons i sento calma, silenci, pau interiorment, tinc davant meu una serpent de bicis pedalant a ritme, és un moment màgic, no faig res i estic avançant, en el córrer això no passa, si fas una pujada has d’apretar, si baixes et pots deixar anar però no pots permetre’t el luxe de parar les cames com feia en aquells instants. De baixada cap a Torruella torna a fer acta de presència aquella força estranya, el meu cos avança sol i depressa sobre un parell de rodes. És un moment màgic, especial i de recuperació que no té preu. Passada la primera rotonda enfilem cap al pont de Cabrianes, començo a caçar algun ciclista però he de procurar que no m’avancin. Arribats a la rotonda d’Artés mitja volta i cap a St. Fruitós de nou. La tornada la cosa no va tan bé, ara bufa el vent de cara. Mantinc el ritme com puc a cop de pedals. Arribo novament a l’escola Món Sr. Gibert zona de boxes i on hi ha tot el màxim desplegament, 2a transició, faig l’últim glop de beguda isotònica abans de començar l’ultima part de la prova, surto mentalitzada de que no serà fàcil. Les cames semblen ploms, vull anar més ràpid i les meves extremitats inferiors no capten l’ordre que els estic donant, em queda claríssim que voler a vegades no és poder. Tinc la Cristina davant, ella és 2a jo continuo en 3a posició, entre mig 3 nois, al final prop de meta passo a un d’ells, cada vegada la tinc més a prop però estem al final, els metres s’acaben i no aconsegueixo avançar-la. Amb 1h01’ paro el crono. Gran diada la d’avui. Èxit total.

http://www.esportmotorcastellbisbal.com/piperpi/Classificacio_general_Femeni.pdf

http://www.esportmotorcastellbisbal.com/piperpi/Classificacio_general.pdf

Entrega de premis i per amenitzar-ho tot a part del massatge que tenim els primers 3 classificats em toca del sorteig final un val descompte de 50€ a gastar a la botiga de Bicis Tomàs Bellès de Manresa.

FINS L'ANY 2012!!

SOMOS CORREDORES PORQUÉ...

* Tratas de convencer a todo el mundo que corra 5 km, "porque eso no es nada."* Te sabes las distancias a todas partes con una precisión de 0.1 Km.* Te parece que la diferencia entre 5 min/Km y 6 min/Km es inmensa.* La enfermera se asusta porque tus pulsaciones están en cuarenta por minuto.* Tus héroes son todos africanos y ya te estás pareciendo a ellos.* Proteínas, pasta, agua y frutas son el 80% de tu dieta.* No corres para adelgazar, sino que adelgazas para correr.* Te levantas más temprano los fines de semana que los días de trabajo.* Los viernes te acuestas más temprano que el resto de la semana.* Sales escondido a correr porque te da pena decirle a la familia que vas por tu segunda carrera del día.* En un día "suave" corres 10 Kms.* En el lavadero de tu casa hay un sitio especial para la ropa de correr.* Cuando viajas, las zapatillas las cargas en el equipaje de mano.* Eres el único al que no le importa que el ascensor no funcione.* Ya nadie pelea contigo porque sales a correr un 25 de diciembre.* Corres 12 Kms, te bañas, te vistes, desayunas y cuando el resto de la gente se despierta te pregunta: "Qué pasa? hoy no corres?"* No puedes correr en el gimnasio porque la cinta tiene un límite de 30 minutos (de todas maneras correr en cinta te parece una mierda.)* Ves maratones por televisión.* Los geles y los energy-bars te empiezan a saber bien.* Mezclas Gatorade con agua porque "la concentración comercial no es la correcta."* Desayunas a las 4 de la mañana.* Te molesta la gente que le llama a cualquier carrera "maratón."* Cuando la familia ya no te reclama que corres mucho o estás muy flaco.* Viajas 150 Kms para una competición de 10km.* Te fijas en las zapatillas que usan otros.* Sabes más de rodillas que un médico.* Te puedes tomar 4 litros de agua seguidos. ...

CURSA D'OLVAN

Per seguir amb la preparació de cara la Transvulcania d'enguany que serà el 7 de maig, vaig decidir en apuntar-me a la tringular de curses de muntanya del Berguedà.
http://www.mountainrunners.eu/triangular2011.html
Considero que són unes curses curtes, però que dónen xispa i explosivitat, les quals els hi tinc molt de respecte, encara que no m'hi senti tan bé són ideals com a complement de l'entrenament que estic seguint per afrontar les curses de llarga distància.
Així doncs encetem aquesta Triangular a Olvan:
A les 10h del matí donen el tret de sortida.
Comencem a córrer per pista de forma suau perquè la cosa ja s’enfila, anem deixant enrere les instal·lacions de l’empresa Indómit que és on ens esperaran altra vegada a l’arribada.
Ens desviem per un corriolet a mà dreta encara en ascens per poca estona ja que en minuts ens avisen de que tindrem baixada, curteta, però que es posa molt bé per recuperar el subidón de la sortida.
De seguida enfilem ja per la primera de les pujades, sols en tenim 2, però intenses.
Passem el 1r avituallament, no trobo ni el gust de l’aigua que intento beure, a penes un glopet i enllà, passem per dintre d’una riera i continuem amunt que fa pujada, davant meu veig tota una filera de corredors que em dibuixen el perfil que em queda per davant, mica en mica el vaig superant fins arribar al control de dalt la Portella, km 6’5, és un lloc molt bonic, continuem però ara baixem força, a través d’un corriol humit, relliscós i ple d’arrels, amb paciència es va fent però aquesta a vegades va ben escassa.
Ens anem topant amb caminaires que ens van obrint pas i m’informen de que vaig 4a, la noia que tinc davant ens anem fent la goma, intento no deixar-la escapar i em reservo per la part bona, la baixada del final de cursa.
Ens tornem a ficar de peus ben bé dins de la riera per afrontar la 2a pujada, que altra vegada ens portarà on hi havia el 2n avituallament en aquest cas portem ja 14’3kms.

Ara espero que la baixada sigui per pista i de les bones, de les que m’agraden a mi, de les que a molts corredors sols de veure-les es trenquen, jo no, jo creixo. Avall que fa baixada, passo l’Elisabet i avall sense afluixar, ja començo a veure la lluentor dels cotxes , és el pàrquing d’on em sortit aquest matí, que bé, això s’acaba, entro tercera amb un crono de 2h 10’, 19’5 kms amb + de 900m de desnivell positiu.

Ha estat un gran entreno, em dono per satisfeta després d'una dutxa ràpida amb aigua freda i en l’entrega de medalles, després de parlar amb molts coneguts i conegudes me’n vaig cap a casa amb ganes de retrobar-me amb tots ells a la cursa de St. Jordi de Cercs que serà el 17 d’abril.
Fins aleshores salud i molts kms.

1a TRICOLL

http://www.regio7.cat/esports/2011/03/01/agusti-roc-proclama-doble-campio-del-tricoll/131174.html

MARATÓN DEL MERIDIANO

Durant segles el Meridià “0” terrestre es va situar a l’illa del Hierro. A Punta d’Orchilla concretament, ja que era l’extrem més occidental del món conegut. És doncs aquest el motiu pel qual s’anomenava del Meridià. Cents d’anys després d’aquest nom torna a sonar amb força gràcies a la popularitat de la marató que recórrer la seva agresta orografia , ja que l’origen volcànic de l’illa li dóna un paisatge espectacular i totalment ple de contrastos, en pocs minuts és possible passar d’un paisatge volcànic absent de vegetació a la zona Sur, a un bosc de pins centenaris, o un extens bosc de laurisilva, o extensos prats a la meseta de Nisdafe.
Cal destacar els seus màxims referents de la prova: l’exigència del recorregut i l’excel·lent organització.
Aquest emocionant cap de setmana comença dijous 3, en Pep i jo ens plantem a l’illa del Hierro a ½ tarda després de volar de Barcelona a Tenerife Nord i tot seguit de Tenerife a l’aeroport de Valverde, Hierro.
Un cop allà ens trobem amb companys i atletes molt reconeguts en el món de l’ultradistància com són en Miguel Heras, la Nerea Martínez, ambdós de l’equip Salomon Santiveri, Manolo, Alfredo, aquests dos són amics d’en Miguel. Vénen acompanyats de les seves parelles la Txús i la Núria, encantadores.

Tots tenim sensació de fred, fa vent, la temperatura és bona però l’humitat del lloc sumat amb l’aire fan una fresqueta d’allò més molesta.
Ens porten fins a Mocanal. Nosaltres només dormirem una nit en aquesta urbanització a casa d’en Juanjo, el màxim organitzador de la carrera i també l’ànima amb lletres majúscules, és un apassionat dels esports de muntanya, transpira vida, salut i força emprenedora per tots cantons. Ens ofereix casa seva.El tracte immillorable, ens va fer sentir molt a gust sols arribar.
Divendres després d’un bon esmorzar ens n’anem fins el Cabildo de la Fromista, és la població d’on és comença i acaba l’event.
Allà ens fan una petita entrevista als convidats: Miguel, Nerea i una servidora.
Tot seguit anem a fer una ruta turística per l’illa, veiem els principals punts per on passarem tot corrent i punts d’interès de la zona. M’adóno que no té res a veure aquesta illa de les altres, és la més freda, el paisatge és molt més bonic, sembla que estiguema Escòcia per moments... Penso que és una sort que m’hagin convidat i em sento privilegiada poder disfrutar d’aquelles terres fent l’esport que més m’agrada: CÓRRER!
Dinem amb tota la colla i mentre ens anem explicant anècdotes vàries ens truca en Jonathan, ja han aterrat i van de camí cap a la Frontera, van a recollir els dorsals.
Nosaltres també hi anem, ens despedim de la colla per un moment i anem a retrobar-nos amb aquests amics: en Jonathan i la Davínia, passarem la resta de nits a la finca que tenen a Echedo encara que ells viuen a Las Palmas, a Teror.
Estic molt contenta de retrobar-me amb ells i amb tantes amistats, una d’elles en Fernando també de Las Palmas, Arucas. Ell diu que m’ajudarà a fer un bon registre en la carrera i això em motiva molt ja que ell en totes les carreres que em fet conjuntament, sempre ha tingut millor resultat, així que intentaré donar el màxim per part meva per poder estar a l’alçada.
Pels carrers de la Frontera, tot i sé un poble petit està pleníssim de corredors, atletes que porten temps entrenant per demà donar el millor, posar el seu cos el límit, sentir-se lliures mentres corren, infinitat d’adjectius que podria dir i no acabaria. Molts d’ells em reconeixen, d’altres curses, em saluden, alguns em pregunten, jo no els conec a tots però els seus rostres em donen força i un sentiment de felicitat grandiós.
Ens dirigim ara cap a un parking subterrani que és on hi ha organitzat el gran sopar, la pasta party, és l’únic lloc del poble on hi caben més de 600 persones.
El servei de voluntaris que serveixen el càtering és excel·lent.
Anem a dormir un cop fets els preparatius. Decideixo que portaré el material just i necessari, tinc por de passar fred, però me la jugo, amb les pujades que ens esperen crec que el fred ens el farem passar. I realment no m’equivoco.
Toca el despertador a les 6:00 hora Canària, dutxa, petit esmorzar i cap a La Frontera falta gent.
Material i vestuari amb el que correré:
Camiseta màniga curta, manguitos, pantaló ciclista, panorrillera, polaines per la sorra picona i bambes Mizuno.
Sortim des de la Plaça Tigaday a les 8:30, fem un kilòmetre i ens tornem aturar. A prop del mar donen la sortida neutralitzada. Comença l’aventura:
Faig els primers kilòmetres amb la companyia d’en Jonathan i d’en Fernando. Ells tiben sempre de mi, sobretot a la primera pujada, tenim 800m de desnivell positiu sols per començar, un cop a dalt la pujada s’empina molt i molt fins que arriba terreny més pla i podem començar a córrer i agafar ritme. Adelantem a gent i intento agafar un bon ritme, sobretot en algun petit baixador, com que de moment no és molt tècnica la cosa aprofita ara, per si després la cosa es complica. Comencem a baixar, perdem tot el desnivell positiu guanyat fa poc fins baixar a baix al poble de Sabinosa, passem l’avituallament i no perdem ni un segon, ja ens han sortit els de la mitja marató i els trobarem al bell mig de la segona pujada, la cosa s’accelera, el Fernando i el Jonathan pugen ràpid i comencen a passar gent, sinó troto de tant en tan se m’escaparan, intento no perdre el ritme i m’esforço d’allò més per seguir-los. Un cop a dalt mentre tornem a gaudir de kilòmetres de “falso llano” i envoltats de Sabines, àrbres típics de la zona, molts d’ells retorçats pels forts vents de la Dehesa tenim una desagradable sorpresa, una forta caiguda d’en Fernando que estava marcant un ritme boníssim. Cau amb tan mala sort que una pedra li ensopega de ple al pit i a tres mil·límetres d’una altra que el salva de no donar-li un fort cop el cap, per moments se li talla la respiració, però com que aquest home treu energia de no sé on, diu que està bé i segueix, crec que encara corre més. Des d’aquest moment en Jonathan es despenja de nosaltres, té molèsties als bessons.
Arribem al control abans de fer l’ultima pujada a l’ermita de los Reyes.
Aquesta pujada que tenim per davant és més suau que les altres dues anteriors però més llarga, mica en mica va curtint a les cames, per això el cim que coronem li deuen anomenar Malpaso, per la dificultat de córrer per la zona, ple de sorra volcànica que dificulta la trepitjada, contra més fort trepitges més cansa. En tot aquest tram de pujada abans de fer cim en Fernando és on m’ha d’ajudar més, m’anima dient-me que és on portem el ritme més alt, i m’ho crec, quan paro a caminar ell que està a davant, es gira i retrocedeix per empènyer-me amunt. Es fantàstic, torno a córrer un tros més fins que no puc, i així successivament. M’explica que s’ha de treballar com les formiguetes, pas a pas i que sempre em d’anar de menys a més, sempre patint la carrera, viure-la al màxim fins al final, a mi em costa a vegades vull tirar la tovallola però les seves màgiques paraules tenen tanta raó que m’ajuden a no fer-ho.
Semblava que no havia d’arribar mai, la baixada final, 5 kilòmetres de descens per disfrutar com animals de muntanya fins creuar la meta. La primera part és d’allà més divertida correm per sobre de la sorra picona, ens enfonsem fins els turmells però no molesta sembla que anem fent slalon i per primera vegada no tinc por de “fotre’m un lletot”.
Sento la veu de megafonia que va retransmetin l’arribada dels primers atletes, sembla que estem a prop però encara falta. Llàstima, a poc més d’un kilòmetre i mig agafem un camí equivocat, ens l’adonem perquè la senyalització de la cursa és tan excel·lent que no es normal que no trobem cintes blanques i vermelles i segon perquè el camí cada vegada és transforma més, sembla que ens fiquem a la jungla, jo no vull tornar enrere però per molt que em costi ho em de fer en Fernando ha contat els minuts perduts i en són 4, fan molt mal però ja se sap que en aquestes curses s’han de tenir tots els sentits al cent per cent fins creuar la línia d’arribada, aquesta finalment arriba amb un registre de 5h 39’ de PURA VIDA com bé diria en J.Tarés.

Tercera en fèmines, lloc 61 de la general d'entre 264 atletes.
Una marató molt bonica, crec que de les millors que he fet de muntanya i en quan a companys realment em falten paraules per poder explicar les situacions viscudes.
Gràcies amics! Un cap de setmana difícil d’oblidar.
En Pep arribava més tard amb 7h i quart satisfet d’haver viscut una aventura com aquesta, emocionat per poder participar en la maratón del Meridiano, ell que va fer els possibles per poder-la córrer, malgrat la falta d’entrenament, va voler viure-la de principi a fi, passés lo que passés.