EVEREST TRAIL RACE
Admirant els pilars del món!!
martes, 1 de marzo de 2011
sábado, 12 de febrero de 2011
MARATÓN DEL MERIDIANO
Durant segles el Meridià “0” terrestre es va situar a l’illa del Hierro. A Punta d’Orchilla concretament, ja que era l’extrem més occidental del món conegut. És doncs aquest el motiu pel qual s’anomenava del Meridià. Cents d’anys després d’aquest nom torna a sonar amb força gràcies a la popularitat de la marató que recórrer la seva agresta orografia , ja que l’origen volcànic de l’illa li dóna un paisatge espectacular i totalment ple de contrastos, en pocs minuts és possible passar d’un paisatge volcànic absent de vegetació a la zona Sur, a un bosc de pins centenaris, o un extens bosc de laurisilva, o extensos prats a la meseta de Nisdafe. 
Cal destacar els seus màxims referents de la prova: l’exigència del recorregut i l’excel·lent organització.
Aquest emocionant cap de setmana comença dijous 3, en Pep i jo ens plantem a l’illa del Hierro a ½ tarda després de volar de Barcelona a Tenerife Nord i tot seguit de Tenerife a l’aeroport de Valverde, Hierro.
Un cop allà ens trobem amb companys i atletes molt reconeguts en el món de l’ultradistància com són en Miguel Heras, la Nerea Martínez, ambdós de l’equip Salomon Santiveri, Manolo, Alfredo, aquests dos són amics d’en Miguel. Vénen acompanyats de les seves parelles la Txús i la Núria, encantadores.
Tots tenim sensació de fred, fa vent, la temperatura és bona però l’humitat del lloc sumat amb l’aire fan una fresqueta d’allò més molesta.
Ens porten fins a Mocanal. Nosaltres només dormirem una nit en aquesta urbanització a casa d’en Juanjo, el màxim organitzador de la carrera i també l’ànima amb lletres majúscules, és un apassionat dels esports de muntanya, transpira vida, salut i força emprenedora per tots cantons. Ens ofereix casa seva.El tracte immillorable, ens va fer sentir molt a gust sols arribar.
Divendres després d’un bon esmorzar ens n’anem fins el Cabildo de la Fromista, és la població d’on és comença i acaba l’event.
Allà ens fan una petita entrevista als convidats: Miguel, Nerea i una servidora.
Tot seguit anem a fer una ruta turística per l’illa, veiem els principals punts per on passarem tot corrent i punts d’interès de la zona. M’adóno que no té res a veure aquesta illa de les altres, és la més freda, el paisatge és molt més bonic, sembla que estiguema Escòcia per moments... Penso que és una sort que m’hagin convidat i em sento privilegiada poder disfrutar d’aquelles terres fent l’esport que més m’agrada: CÓRRER!
Dinem amb tota la colla i mentre ens anem explicant anècdotes vàries ens truca en Jonathan, ja han aterrat i van de camí cap a la Frontera, van a recollir els dorsals.
Nosaltres també hi anem, ens despedim de la colla per un moment i anem a retrobar-nos amb aquests amics: en Jonathan i la Davínia, passarem la resta de nits a la finca que tenen a Echedo encara que ells viuen a Las Palmas, a Teror.
Estic molt contenta de retrobar-me amb ells i amb tantes amistats, una d’elles en Fernando també de Las Palmas, Arucas. Ell diu que m’ajudarà a fer un bon registre en la carrera i això em motiva molt ja que ell en totes les carreres que em fet conjuntament, sempre ha tingut millor resultat, així que intentaré donar el màxim per part meva per poder estar a l’alçada.
Pels carrers de la Frontera, tot i sé un poble petit està pleníssim de corredors, atletes que porten temps entrenant per demà donar el millor, posar el seu cos el límit, sentir-se lliures mentres corren, infinitat d’adjectius que podria dir i no acabaria. Molts d’ells em reconeixen, d’altres curses, em saluden, alguns em pregunten, jo no els conec a tots però els seus rostres em donen força i un sentiment de felicitat grandiós.
Ens dirigim ara cap a un parking subterrani que és on hi ha organitzat el gran sopar, la pasta party, és l’únic lloc del poble on hi caben més de 600 persones.
El servei de voluntaris que serveixen el càtering és excel·lent.
Anem a dormir un cop fets els preparatius. Decideixo que portaré el material just i necessari, tinc por de passar fred, però me la jugo, amb les pujades que ens esperen crec que el fred ens el farem passar. I realment no m’equivoco.
Toca el despertador a les 6:00 hora Canària, dutxa, petit esmorzar i cap a La Frontera falta gent.
Material i vestuari amb el que correré:
Camiseta màniga curta, manguitos, pantaló ciclista, panorrillera, polaines per la sorra picona i bambes Mizuno.
Sortim des de la Plaça Tigaday a les 8:30, fem un kilòmetre i ens tornem aturar. A prop del mar donen la sortida neutralitzada. Comença l’aventura:
Faig els primers kilòmetres amb la companyia d’en Jonathan
i d’en Fernando. Ells tiben sempre de mi, sobretot a la primera pujada, tenim 800m de desnivell positiu sols per començar, un cop a dalt la pujada s’empina molt i molt fins que arriba terreny més pla i podem començar a córrer i agafar ritme. Adelantem a gent i intento agafar un bon ritme, sobretot en algun petit baixador, com que de moment no és molt tècnica la cosa aprofita ara, per si després la cosa es complica. Comencem a baixar, perdem tot el desnivell positiu guanyat fa poc fins baixar a baix al poble de Sabinosa, passem l’avituallament i no perdem ni un segon, ja ens han sortit els de la mitja marató i els trobarem al bell mig de la segona pujada, la cosa s’accelera, el Fernando i el Jonathan pugen ràpid i comencen a passar gent, sinó troto de tant en tan se m’escaparan, intento no perdre el ritme i m’esforço d’allò més per seguir-los. Un cop a dalt mentre tornem a gaudir de kilòmetres de “falso llano” i envoltats de Sabines, àrbres típics de la zona, molts
d’ells retorçats pels forts vents de la Dehesa tenim una desagradable sorpresa, una forta caiguda d’en Fernando que estava marcant un ritme boníssim. Cau amb tan mala sort que una pedra li ensopega de ple al pit i a tres mil·límetres d’una altra que el salva de no donar-li un fort cop el cap, per moments se li talla la respiració, però com que aquest home treu energia de no sé on, diu que està bé i segueix, crec que encara corre més. Des d’aquest moment en Jonathan es despenja de nosaltres, té molèsties als bessons. 
Arribem al control abans de fer l’ultima pujada a l’ermita de los Reyes.
Aquesta pujada que tenim per davant és més suau que les altres dues anteriors però més llarga, mica en mica va curtint a les cames, per això el cim que coronem li deuen anomenar Malpaso, per la dificultat de córrer per la zona, ple de sorra vol
cànica que dificulta la trepitjada, contra més fort trepitges més cansa. En tot aquest tram de pujada abans de fer cim en Fernando és on m’ha d’ajudar més, m’anima dient-me que és on portem el ritme més alt, i m’ho crec, quan paro a caminar ell que està a davant, es gira i retrocedeix per empènyer-me amunt. Es fantàstic, torno a córrer un tros més fins que no puc, i així successivament. M’explica que s’ha de treballar com les formiguetes, pas a pas i que sempre em d’anar de menys a més, sempre patint la carrera, viure-la al màxim fins al final, a mi em costa a vegades vull tirar la tovallola però les seves màgiques paraules tenen tanta raó que m’ajuden a no fer-ho.
Semblava que no havia d’arribar mai, la baixada final, 5 kilòmetres de descens per disfrutar com animals de muntanya fins creuar la meta. La primera part és d’allà més divertida correm per sobre de la sorra picona, ens enfonsem fins els turmells però no molesta sembla que anem fent slalon i per primera vegada no tinc por de “fotre’m un lletot”.
Sento la veu de megafonia que va retransmetin l’arribada dels primers atletes, sembla que estem a prop però encara falta. Llàstima, a poc més d’un kilòmetre i mig agafem un camí equivocat, ens l’adonem perquè la senyalització de la cursa és tan excel·lent que no es normal que no trobem cintes blanques i vermelles i segon perquè el camí cada vegada és transforma més, sembla que ens fiquem a la jungla, jo no vull tornar enrere però per molt que em costi ho em de fer en Fernando ha contat els minuts perduts i en són 4, fan molt mal però ja se sap que en aquestes curses s’han de tenir tots els sentits al cent per cent fins creuar la línia d’arribada, aquesta finalment arriba amb un registre de 5h 39’ de PURA VIDA com bé diria en J.Tarés.
Cal destacar els seus màxims referents de la prova: l’exigència del recorregut i l’excel·lent organització.
Aquest emocionant cap de setmana comença dijous 3, en Pep i jo ens plantem a l’illa del Hierro a ½ tarda després de volar de Barcelona a Tenerife Nord i tot seguit de Tenerife a l’aeroport de Valverde, Hierro.
Un cop allà ens trobem amb companys i atletes molt reconeguts en el món de l’ultradistància com són en Miguel Heras, la Nerea Martínez, ambdós de l’equip Salomon Santiveri, Manolo, Alfredo, aquests dos són amics d’en Miguel. Vénen acompanyats de les seves parelles la Txús i la Núria, encantadores.
Tots tenim sensació de fred, fa vent, la temperatura és bona però l’humitat del lloc sumat amb l’aire fan una fresqueta d’allò més molesta.
Ens porten fins a Mocanal. Nosaltres només dormirem una nit en aquesta urbanització a casa d’en Juanjo, el màxim organitzador de la carrera i també l’ànima amb lletres majúscules, és un apassionat dels esports de muntanya, transpira vida, salut i força emprenedora per tots cantons. Ens ofereix casa seva.El tracte immillorable, ens va fer sentir molt a gust sols arribar.
Divendres després d’un bon esmorzar ens n’anem fins el Cabildo de la Fromista, és la població d’on és comença i acaba l’event.
Allà ens fan una petita entrevista als convidats: Miguel, Nerea i una servidora.
Tot seguit anem a fer una ruta turística per l’illa, veiem els principals punts per on passarem tot corrent i punts d’interès de la zona. M’adóno que no té res a veure aquesta illa de les altres, és la més freda, el paisatge és molt més bonic, sembla que estiguema Escòcia per moments... Penso que és una sort que m’hagin convidat i em sento privilegiada poder disfrutar d’aquelles terres fent l’esport que més m’agrada: CÓRRER!
Dinem amb tota la colla i mentre ens anem explicant anècdotes vàries ens truca en Jonathan, ja han aterrat i van de camí cap a la Frontera, van a recollir els dorsals.
Nosaltres també hi anem, ens despedim de la colla per un moment i anem a retrobar-nos amb aquests amics: en Jonathan i la Davínia, passarem la resta de nits a la finca que tenen a Echedo encara que ells viuen a Las Palmas, a Teror.
Estic molt contenta de retrobar-me amb ells i amb tantes amistats, una d’elles en Fernando també de Las Palmas, Arucas. Ell diu que m’ajudarà a fer un bon registre en la carrera i això em motiva molt ja que ell en totes les carreres que em fet conjuntament, sempre ha tingut millor resultat, així que intentaré donar el màxim per part meva per poder estar a l’alçada.
Pels carrers de la Frontera, tot i sé un poble petit està pleníssim de corredors, atletes que porten temps entrenant per demà donar el millor, posar el seu cos el límit, sentir-se lliures mentres corren, infinitat d’adjectius que podria dir i no acabaria. Molts d’ells em reconeixen, d’altres curses, em saluden, alguns em pregunten, jo no els conec a tots però els seus rostres em donen força i un sentiment de felicitat grandiós.
Ens dirigim ara cap a un parking subterrani que és on hi ha organitzat el gran sopar, la pasta party, és l’únic lloc del poble on hi caben més de 600 persones.
El servei de voluntaris que serveixen el càtering és excel·lent.
Anem a dormir un cop fets els preparatius. Decideixo que portaré el material just i necessari, tinc por de passar fred, però me la jugo, amb les pujades que ens esperen crec que el fred ens el farem passar. I realment no m’equivoco.
Toca el despertador a les 6:00 hora Canària, dutxa, petit esmorzar i cap a La Frontera falta gent.
Material i vestuari amb el que correré:
Camiseta màniga curta, manguitos, pantaló ciclista, panorrillera, polaines per la sorra picona i bambes Mizuno.
Sortim des de la Plaça Tigaday a les 8:30, fem un kilòmetre i ens tornem aturar. A prop del mar donen la sortida neutralitzada. Comença l’aventura:
Faig els primers kilòmetres amb la companyia d’en Jonathan
i d’en Fernando. Ells tiben sempre de mi, sobretot a la primera pujada, tenim 800m de desnivell positiu sols per començar, un cop a dalt la pujada s’empina molt i molt fins que arriba terreny més pla i podem començar a córrer i agafar ritme. Adelantem a gent i intento agafar un bon ritme, sobretot en algun petit baixador, com que de moment no és molt tècnica la cosa aprofita ara, per si després la cosa es complica. Comencem a baixar, perdem tot el desnivell positiu guanyat fa poc fins baixar a baix al poble de Sabinosa, passem l’avituallament i no perdem ni un segon, ja ens han sortit els de la mitja marató i els trobarem al bell mig de la segona pujada, la cosa s’accelera, el Fernando i el Jonathan pugen ràpid i comencen a passar gent, sinó troto de tant en tan se m’escaparan, intento no perdre el ritme i m’esforço d’allò més per seguir-los. Un cop a dalt mentre tornem a gaudir de kilòmetres de “falso llano” i envoltats de Sabines, àrbres típics de la zona, molts
d’ells retorçats pels forts vents de la Dehesa tenim una desagradable sorpresa, una forta caiguda d’en Fernando que estava marcant un ritme boníssim. Cau amb tan mala sort que una pedra li ensopega de ple al pit i a tres mil·límetres d’una altra que el salva de no donar-li un fort cop el cap, per moments se li talla la respiració, però com que aquest home treu energia de no sé on, diu que està bé i segueix, crec que encara corre més. Des d’aquest moment en Jonathan es despenja de nosaltres, té molèsties als bessons. 
Arribem al control abans de fer l’ultima pujada a l’ermita de los Reyes.
Aquesta pujada que tenim per davant és més suau que les altres dues anteriors però més llarga, mica en mica va curtint a les cames, per això el cim que coronem li deuen anomenar Malpaso, per la dificultat de córrer per la zona, ple de sorra vol
cànica que dificulta la trepitjada, contra més fort trepitges més cansa. En tot aquest tram de pujada abans de fer cim en Fernando és on m’ha d’ajudar més, m’anima dient-me que és on portem el ritme més alt, i m’ho crec, quan paro a caminar ell que està a davant, es gira i retrocedeix per empènyer-me amunt. Es fantàstic, torno a córrer un tros més fins que no puc, i així successivament. M’explica que s’ha de treballar com les formiguetes, pas a pas i que sempre em d’anar de menys a més, sempre patint la carrera, viure-la al màxim fins al final, a mi em costa a vegades vull tirar la tovallola però les seves màgiques paraules tenen tanta raó que m’ajuden a no fer-ho.Semblava que no havia d’arribar mai, la baixada final, 5 kilòmetres de descens per disfrutar com animals de muntanya fins creuar la meta. La primera part és d’allà més divertida correm per sobre de la sorra picona, ens enfonsem fins els turmells però no molesta sembla que anem fent slalon i per primera vegada no tinc por de “fotre’m un lletot”.
Sento la veu de megafonia que va retransmetin l’arribada dels primers atletes, sembla que estem a prop però encara falta. Llàstima, a poc més d’un kilòmetre i mig agafem un camí equivocat, ens l’adonem perquè la senyalització de la cursa és tan excel·lent que no es normal que no trobem cintes blanques i vermelles i segon perquè el camí cada vegada és transforma més, sembla que ens fiquem a la jungla, jo no vull tornar enrere però per molt que em costi ho em de fer en Fernando ha contat els minuts perduts i en són 4, fan molt mal però ja se sap que en aquestes curses s’han de tenir tots els sentits al cent per cent fins creuar la línia d’arribada, aquesta finalment arriba amb un registre de 5h 39’ de PURA VIDA com bé diria en J.Tarés.
Tercera en fèmines, lloc 61 de la general d'entre 264 atletes.
Una marató molt bonica, crec que de les millors que he fet de muntanya i en quan a companys realment em falten paraules per poder explicar les situacions viscudes.
Gràcies amics! Un cap de setmana difícil d’oblidar.
En Pep arribava més tard amb 7h i quart satisfet d’haver viscut una aventura com aquesta, emocionat per poder participar en la maratón del Meridiano, ell que va fer els possibles per poder-la córrer, malgrat la falta d’entrenament, va voler viure-la de principi a fi, passés lo que passés.
Una marató molt bonica, crec que de les millors que he fet de muntanya i en quan a companys realment em falten paraules per poder explicar les situacions viscudes.
Gràcies amics! Un cap de setmana difícil d’oblidar.
En Pep arribava més tard amb 7h i quart satisfet d’haver viscut una aventura com aquesta, emocionat per poder participar en la maratón del Meridiano, ell que va fer els possibles per poder-la córrer, malgrat la falta d’entrenament, va voler viure-la de principi a fi, passés lo que passés.
miércoles, 2 de febrero de 2011
CURSA DELS PIRATES DE ROCÀ
Diumenge passat en Pep i jo ens vam llevar d’hora per arribar-nos fins a Sta. Coloma de Farners per disputar la 1a cursa de muntanya que enguany havien preparat. Edicions enrere ja se celebrava però en la mod
alitat de BTT, consta de 2 circuits un de 30 kms i un més assequible de 20 kms, aquest és el que faríem nosaltres també en ruta.
Vaig escollir aquesta carrera com a preparació final i posta a punt de cara la gran Maratón del Meridiano a Hierro que disputaré el pròxim dissabte dia 5 de febrer.
Sortim a les 10:00, som molt pocs corredors, fem el primer tram molt pla per anar escalfant motor i començar a pujar majoritàriament per pista, l’ascens d’entrada és molt suau, es fa bé i tinc bones sensacions, de moment ja estic a davant en fèmines però sé que l’Olga no m’ho posarà fàcil.
No deixo de córrer mai, pista amunt, trialera més tècnica i enfangada avall.
1r control, passo sense parar, de moment no necessiti res i provaré a veure que passa sense tibar de cap beure ni sòlid, la cosa comença a posar-se més sèria, continuem per pista pujant i pujant, però quan toca baixar, gairebé com he dit abans trialera i avall i amb molta tensió de no ensopegar amb els garrics acabats de tallar per l’organització, ni havien un munt puntejant i amb les cames adormides com tenia jo en algunes estones, la veritat, baixava c
om podia per no anar per terra.
S’acosta el km 15 i tinc la 1a crisi, una lluita interna, jo estic bé de cames, de manxa,... Puc continuar corrent a la pujadeta final, després del 2n i últim control, que en aquest si que he pres coca-cola i gominoles, però el meu cervell em diu que camini, i jo que no, que he de córrer però de sobte ja estic caminant, res, varen ser escassos metres els quals més tard haguessin estat or, no havia d’haver baixat tan la guàrdia!!
Faig cim, sóc la primera en passar així que la paleta que donen als 3 primers/es en passar per aquest punt ja la tinc a la saca.
L’home que hi ha allà de l’organització s’apunta el meu pitrall i em diu: només baixada i ja estaràs...
Si si, només baixada, tan que l’esperava i com he dit abans, torna la por la inseguretat, el terra és relliscós i el coi de garrics no em donen seguretat sols quan correm de baixada per pista però això malauradament dura poc, gairebé sempre per corriol.
Escolto darrere meu uns peus trepitjant fort, m’adelanta un noi que feia estona l’havia adelantat a la pujada, més tard un altre, no!! És l’Olga!! Com baixa la noia, com un llamp l’intento seguir però se m’escapa. Arribem a una petita pujada, jo m’activo però he fet tard!! Torno a passar el noi i l’Olga, intento crear espai entre ella i jo per així a la baixadeta final poder tenir un pèl d’avantatge, hi poso els cinc sentits però és massa tard, els sentits, penso entre mi, els havia d’haver posat a dalt, abans de fer cim.
A mig km de l’arribada quedo segona, passo meta amb un crono d’1h51’ i el meu forerunner em marca que he corregut 19kms en més de 20kms que teòricament tenia la cursa.
Una cursa bonica i recomanable, la qual m’ha servit molt d’experiència per a les properes.
Avui he provat nova marca de roba de córrer i la qual he pogut comprobar que és sensacional, molt còmode transpirable i molt confortable, es tracta de HOKO (http://www.hoko-esport.com/).
Fins aviat!!
alitat de BTT, consta de 2 circuits un de 30 kms i un més assequible de 20 kms, aquest és el que faríem nosaltres també en ruta.Vaig escollir aquesta carrera com a preparació final i posta a punt de cara la gran Maratón del Meridiano a Hierro que disputaré el pròxim dissabte dia 5 de febrer.
Sortim a les 10:00, som molt pocs corredors, fem el primer tram molt pla per anar escalfant motor i començar a pujar majoritàriament per pista, l’ascens d’entrada és molt suau, es fa bé i tinc bones sensacions, de moment ja estic a davant en fèmines però sé que l’Olga no m’ho posarà fàcil.
No deixo de córrer mai, pista amunt, trialera més tècnica i enfangada avall.
1r control, passo sense parar, de moment no necessiti res i provaré a veure que passa sense tibar de cap beure ni sòlid, la cosa comença a posar-se més sèria, continuem per pista pujant i pujant, però quan toca baixar, gairebé com he dit abans trialera i avall i amb molta tensió de no ensopegar amb els garrics acabats de tallar per l’organització, ni havien un munt puntejant i amb les cames adormides com tenia jo en algunes estones, la veritat, baixava c
om podia per no anar per terra.S’acosta el km 15 i tinc la 1a crisi, una lluita interna, jo estic bé de cames, de manxa,... Puc continuar corrent a la pujadeta final, després del 2n i últim control, que en aquest si que he pres coca-cola i gominoles, però el meu cervell em diu que camini, i jo que no, que he de córrer però de sobte ja estic caminant, res, varen ser escassos metres els quals més tard haguessin estat or, no havia d’haver baixat tan la guàrdia!!
Faig cim, sóc la primera en passar així que la paleta que donen als 3 primers/es en passar per aquest punt ja la tinc a la saca.
L’home que hi ha allà de l’organització s’apunta el meu pitrall i em diu: només baixada i ja estaràs...
Si si, només baixada, tan que l’esperava i com he dit abans, torna la por la inseguretat, el terra és relliscós i el coi de garrics no em donen seguretat sols quan correm de baixada per pista però això malauradament dura poc, gairebé sempre per corriol.
Escolto darrere meu uns peus trepitjant fort, m’adelanta un noi que feia estona l’havia adelantat a la pujada, més tard un altre, no!! És l’Olga!! Com baixa la noia, com un llamp l’intento seguir però se m’escapa. Arribem a una petita pujada, jo m’activo però he fet tard!! Torno a passar el noi i l’Olga, intento crear espai entre ella i jo per així a la baixadeta final poder tenir un pèl d’avantatge, hi poso els cinc sentits però és massa tard, els sentits, penso entre mi, els havia d’haver posat a dalt, abans de fer cim.
A mig km de l’arribada quedo segona, passo meta amb un crono d’1h51’ i el meu forerunner em marca que he corregut 19kms en més de 20kms que teòricament tenia la cursa.
Una cursa bonica i recomanable, la qual m’ha servit molt d’experiència per a les properes.
Avui he provat nova marca de roba de córrer i la qual he pogut comprobar que és sensacional, molt còmode transpirable i molt confortable, es tracta de HOKO (http://www.hoko-esport.com/).
Fins aviat!!
miércoles, 19 de enero de 2011
GR - 10 XTREM 2011
Sortim des de la localitat Valenciana de Puçol recórrer 93 kms del sender GR-10 fins arribar a l’altre població Valenciana: Andilla- La Pobleta (d’est a oest). S’han de superar 6800 m de desnivell acumulat amb solsament 22 hores de temps màxim pactat per l’organització de la prova. Des que arribem a Puçol el divendres el migdia fins diumenge cap a mig matí, estarem allotjats en el Hotel Alba. Dissabte de matinada sona el despertador del mòbil a les 4’20, m’agrada sempre llevar-me amb temps per fer els meus preparatius per la cursa, no tinc ganes de començar al dia amb estres, durant la carrera ja ens vagarà d’anar estressats!! Dutxa, acabo de fer tots els preparatius, material obligatori i passades les 5 en Pep i jo anem a esmorzar, esmorzo poquíssim en comparació als meus esmorzars diaris però és que en menys d’una hora ens donaran la sortida i no vull sortir amb l’estómac pesat. Deixem l’hotel per anar cap al punt de sortida, allà comencem a veure de nou tot de cares, conegudes, en Pep ens va fent fotos, nosaltres en fem a companys, de mentre fem cua perquè ens revisin el material obligatori: D.N.I, mòbil, llum vermella, manta tèrmica, impermeable amb caputxa, frontal, piles de recanvi,... Això ja s’acosta, “presión, presión”, brifing i PATAM, sortim a les 6:00 amb punt per els carrers de Puçol, aproximadament uns 2 kms, van bé per anar agafant posició, el Sergi està atent en tot moment de com vaig de ritme, ell marcarà el ritme de pujada la resta tot depèn de com jo em trobi. És la 1a prova de la temporada, la 1a vegada que competeixo amb parella i això em dóna esperances perquè sinó tinc cap contratemps penso que la seva ajuda ens pot ser favorable a fer una bona marca. Comencem a fer la 1a punta del perfil i bé, excepte a la 1a baixada i 2a que mentre no es fa de dia, no vaig còmode, m’enlluerno a mi mateixa i no acabo de veure-hi clar com voldria, el terra és força pedregós i prefereixo deixar passar els minut
s, no fer-me cap reblincada i amb la llum del dia tindrem temps de sobre per córrer kms i kms. Passem Segart i ja de dia enfilem la canal, el Sergi s’ho passa bomba i jo també, sobretot quan penso que al no haver de tornar a baixar per el mateix lloc, estic salvada. Ens ajudem de les cadenes en algun tram i amb pocs minuts ja som dalt, tenim la part més tècnica de la prova passada, seguim carenejant i ja perdent altura altra vegada per un corriol molt xulo, ple de matolls i garrics que em deixen les cames ben exfoliades. Passem Serra i en Sergi decideix no agafar els seus bastons que havia deixat en aquest punt, veu que hi ha tanta pista que creu que no li faran falta. A partir d’ara toca córrer, cames i més cames, tenim baixades molt de tan en tan però el terreny tendeix molt en anar guanyant desnivell molt progressivament. Anem tercers, ens informen que la 1a noia en aquest moment, l’Olga, ens treu força avantatge i que la primera parella mixta la tenim a menys d’un km. Seguim corrent-trotant i veiem una noia a davant nostra, és l’Olga que ha punxat, la passem i ara sols tenim davant nostra una parella mixta que la veritat porten un ritme que fa por. Arribem a Gàtova, gairebé estem a la meitat de la cursa, omplo bidons de beguda isotònica que em preparo al moment amb l’ajuda d’en Pep que ens espera per anar-nos fent una miqueta de seguiment. Em preparo un batut de proteïnes per alimentar-me bé ja que no menjo res del control, ni l’arròs amb tomàquet que dónen. És l’avituallament més complert de la cursa. Continuem, toca una pujada que la fem amb calma però sense pausa a veure si el cos assimila tot el que li he donat i un cop dalt potser tenim 10 kms de pla i falsa pujada per recórrer, no tibo, i no li vull dir res a en Sergi però començo a negatitzar-me, es normal això en les ultres, són moltes hores i tan aviat tens una pujada d’adrenalina com una baixada, d’això en sóc conscient però arribo fins i tot a pensar que estic avorrint el córrer. És just en aquest tram quan automàticament descarto l’idea d’anar a Les Palmes de G.Canària a córrer la Transgrancanaria a principis de març. Finalment pugem, Montmayor. Passem el control i seguim de camí cap al poblet de Sacañet on tindrem un altre avituallament. Just abans d’arribar-hi ens trobem de nou amb el Pep, ha pres el camí en direcció contrària fins a retrobar-nos, nosaltres anem bastant saturats de kms i just quan ens el trobem pensem que ja tenim el poble allà i ell ens comença a explicar a on som i flipem, en Sergi més, que és just quan agafa una pajarraca. Jo aprofito per poder respirar una mica i és curiós perquè potser és el moment que parlo més de la prova. Un cop passat el control ja tornem a veure-hi color a l’asumpte això s’està acabant i aquestes cares han de canviar, la d’en Sergi si que canvia, de nou torna a fer els seus crits de guerra que ressonen per aquelles valls i jo solsament ric quan tinc forces i torno a callar, jejeje, això vol dir que tornem a estar “recuperats” i a lo tonto ji ji ja ja arribem al penúltim control Canales,
la gent quan ens veu arribar en aquest punt fa conya perquè veuen que en Sergi s’ha recuperat totalment i sense parar gaire continuem cap a l’última pujadeta important fins el km 86 i ja està, per davant tenim baixada de la bona i sort que es de dia encara, m’encanta comencem a baixar a tot drap fins a la Fuente del Senyor, que la deixem a la nostra esquerre és una cascada molt guapa, espectacular. La veritat es que crida força l’atenció després de portar hores corrent per aquelles panoràmiques monòtones. De sobte, un poblet petit al fons, és l’arribada? -Ens preguntem- I jo que responc: SI SII!! Mira, ja veig el Pep! Ens està esperant!! Quan ja hi som més a prop sentim els seus crits d’ànims: -Vinga nois! Només us queda 1kms i mig i ja veureu el poble d’arribada...!! -Eeeeeh comorrr??? O sigui que el que tenim davant és Andilla, el passem i ja veiem que més amunt hi ha un altre poble, aquest siiii La Pobleta!! Ojalà haguéssim, més ben dit, hagués, dut tota l’estona aquest ritme, m’esforço al màxim per parar el cronòmetre quan més aviat millor i pogué fer sub-12!! Sentim ja els nostres noms per els altaveus, la gent animant, aplaudint, 
fent fotos el Pep per els pèls que no arriba a temps del poble on estava feia escassos minuts... 11h57’ 2a parella mixta i 19è lloc de la general per en Sergi i jo 20ena posició. Una altra a les cames!! Que contenta que estic!! Mengem una miqueta, bevem un bon caldo calent per entrar en calor però l’efecte dura poc, començo a agafar un fred de cal ample mentre espero per poder-me dutxar, sort que estic parlant amb la Carmen, 1a fèmina i encantadora. Ens explique
m batalletes i l’espera no es fa tan llarga. Tot seguit mentre continuen arribant més corredors fan l’entrega de premis, ens dónen obsequis i entre ells un jamooooooonn!! Intentem no entretenir-nos gaire perquè encara ens queda més d’una hora de camí, ara si, amb cotxe. Em de tornar a Puçol, lloc on ens cruspirem un bon sopar. De tornada ens acompanyen en Paco Ramos i un altre noi que ara no recordo bé el seu nom, els 2 no han estat de sort i no han pogut finalitzar la prova. 
I bé, després de tanta acció a descansar i seguir entrenant perquè el 5 de febrer toca: MARATÓN DEL MERIDIANO a HIERRO. 
Ah! I crec que no he avorrit el córrer de moment!!
s, no fer-me cap reblincada i amb la llum del dia tindrem temps de sobre per córrer kms i kms. Passem Segart i ja de dia enfilem la canal, el Sergi s’ho passa bomba i jo també, sobretot quan penso que al no haver de tornar a baixar per el mateix lloc, estic salvada. Ens ajudem de les cadenes en algun tram i amb pocs minuts ja som dalt, tenim la part més tècnica de la prova passada, seguim carenejant i ja perdent altura altra vegada per un corriol molt xulo, ple de matolls i garrics que em deixen les cames ben exfoliades. Passem Serra i en Sergi decideix no agafar els seus bastons que havia deixat en aquest punt, veu que hi ha tanta pista que creu que no li faran falta. A partir d’ara toca córrer, cames i més cames, tenim baixades molt de tan en tan però el terreny tendeix molt en anar guanyant desnivell molt progressivament. Anem tercers, ens informen que la 1a noia en aquest moment, l’Olga, ens treu força avantatge i que la primera parella mixta la tenim a menys d’un km. Seguim corrent-trotant i veiem una noia a davant nostra, és l’Olga que ha punxat, la passem i ara sols tenim davant nostra una parella mixta que la veritat porten un ritme que fa por. Arribem a Gàtova, gairebé estem a la meitat de la cursa, omplo bidons de beguda isotònica que em preparo al moment amb l’ajuda d’en Pep que ens espera per anar-nos fent una miqueta de seguiment. Em preparo un batut de proteïnes per alimentar-me bé ja que no menjo res del control, ni l’arròs amb tomàquet que dónen. És l’avituallament més complert de la cursa. Continuem, toca una pujada que la fem amb calma però sense pausa a veure si el cos assimila tot el que li he donat i un cop dalt potser tenim 10 kms de pla i falsa pujada per recórrer, no tibo, i no li vull dir res a en Sergi però començo a negatitzar-me, es normal això en les ultres, són moltes hores i tan aviat tens una pujada d’adrenalina com una baixada, d’això en sóc conscient però arribo fins i tot a pensar que estic avorrint el córrer. És just en aquest tram quan automàticament descarto l’idea d’anar a Les Palmes de G.Canària a córrer la Transgrancanaria a principis de març. Finalment pugem, Montmayor. Passem el control i seguim de camí cap al poblet de Sacañet on tindrem un altre avituallament. Just abans d’arribar-hi ens trobem de nou amb el Pep, ha pres el camí en direcció contrària fins a retrobar-nos, nosaltres anem bastant saturats de kms i just quan ens el trobem pensem que ja tenim el poble allà i ell ens comença a explicar a on som i flipem, en Sergi més, que és just quan agafa una pajarraca. Jo aprofito per poder respirar una mica i és curiós perquè potser és el moment que parlo més de la prova. Un cop passat el control ja tornem a veure-hi color a l’asumpte això s’està acabant i aquestes cares han de canviar, la d’en Sergi si que canvia, de nou torna a fer els seus crits de guerra que ressonen per aquelles valls i jo solsament ric quan tinc forces i torno a callar, jejeje, això vol dir que tornem a estar “recuperats” i a lo tonto ji ji ja ja arribem al penúltim control Canales,la gent quan ens veu arribar en aquest punt fa conya perquè veuen que en Sergi s’ha recuperat totalment i sense parar gaire continuem cap a l’última pujadeta important fins el km 86 i ja està, per davant tenim baixada de la bona i sort que es de dia encara, m’encanta comencem a baixar a tot drap fins a la Fuente del Senyor, que la deixem a la nostra esquerre és una cascada molt guapa, espectacular. La veritat es que crida força l’atenció després de portar hores corrent per aquelles panoràmiques monòtones. De sobte, un poblet petit al fons, és l’arribada? -Ens preguntem- I jo que responc: SI SII!! Mira, ja veig el Pep! Ens està esperant!! Quan ja hi som més a prop sentim els seus crits d’ànims: -Vinga nois! Només us queda 1kms i mig i ja veureu el poble d’arribada...!! -Eeeeeh comorrr??? O sigui que el que tenim davant és Andilla, el passem i ja veiem que més amunt hi ha un altre poble, aquest siiii La Pobleta!! Ojalà haguéssim, més ben dit, hagués, dut tota l’estona aquest ritme, m’esforço al màxim per parar el cronòmetre quan més aviat millor i pogué fer sub-12!! Sentim ja els nostres noms per els altaveus, la gent animant, aplaudint, 
fent fotos el Pep per els pèls que no arriba a temps del poble on estava feia escassos minuts... 11h57’ 2a parella mixta i 19è lloc de la general per en Sergi i jo 20ena posició. Una altra a les cames!! Que contenta que estic!! Mengem una miqueta, bevem un bon caldo calent per entrar en calor però l’efecte dura poc, començo a agafar un fred de cal ample mentre espero per poder-me dutxar, sort que estic parlant amb la Carmen, 1a fèmina i encantadora. Ens explique
m batalletes i l’espera no es fa tan llarga. Tot seguit mentre continuen arribant més corredors fan l’entrega de premis, ens dónen obsequis i entre ells un jamooooooonn!! Intentem no entretenir-nos gaire perquè encara ens queda més d’una hora de camí, ara si, amb cotxe. Em de tornar a Puçol, lloc on ens cruspirem un bon sopar. De tornada ens acompanyen en Paco Ramos i un altre noi que ara no recordo bé el seu nom, els 2 no han estat de sort i no han pogut finalitzar la prova. 
I bé, després de tanta acció a descansar i seguir entrenant perquè el 5 de febrer toca: MARATÓN DEL MERIDIANO a HIERRO. Ah! I crec que no he avorrit el córrer de moment!!Notes de prensa:
martes, 4 de enero de 2011
SANT SILVESTRE DE MANLLEU
Per despedir-me bé de l’any 2010 vaig decidir córrer la St. Silvestre de Manlleu de sols 4800m.
Principalment perquè el grupet de Santa Mª d’Oló (Cèlia, Laia, Enric i Maria) el qual ens trobem tots els divendres a les 19h per córrer i entrenar-los varen decidir que aquesta cursa podria ser la seva primera experiència en curses.
Portàvem tot el trimestre enfocant l’entreno per la St.Silvestre.
A les 19h en punt a l’Av. de Roma es donava puntualment la primera de les sortides, la reservada als atletes menors de 10 anys, amb una distància de 400m. Amb 1200m varen competir els d’11 i 14 anys que sortien 10’ més tard.
L’última de les carreres era la nostra, l’absolta. El meu objectiu era superar la meva marca ja disputada en aquesta carrera fa uns 3 anys 23’. I el del meu equipet era finalitzar amb bones sensacions la seva primera cursa.
Donen la sortida i entre converses no he pogut escalfar, sols algun trist estirament i apa, em costa molt dur un ritme alt però mica en mica començo a passar gent i això suposo que m’anima força, porto en Pep davant i de moment no puc atrapar-lo, tinc la sensació que torno a perdre el ritme fins que en una de les voltes m’adono que el tinc bastant a prop, possiblement el pugui atrapar, efectivament, el meu Garmin marca que porto 4kms just quan em poso al seu costat, em comenta que no pot augmentar el ritme, que el mantindrà fins l’arribada, jo intento a per totes arribar tan ràpid com puc a l’arribada, sols queden 800m, una eternitat per mi a al ritme que porto, 4’8’’ és el què em marca el Garmin just quan paro el cronòmetre: 20’17’’.
Estic contentíssima, volia fer 20 minutets i ho he aconseguit, no és un temps bo en gairebé 5kms però per mi si ja que no entreno mai aquesta distància.
En Pep arriba darrere meu i més tard els 4 Olonencs. Em comenten que han anat disfrutant de la cursa i que tenen ganes de fer-ne una altra ben aviat, aquest era el meu objectiu també que acabessin amb ganes i bones sensacions.
Ens despedim i marxem ràpid per anar a celebrar el cap d’any. Amb les presses no tenim temps de mirar-nos les classificacions.
Quan ho faig i perquè la Maria m’ho fa saber veig que he fet 2a fèmina, penso que això si que va ser un final del 2010 feliç feliç. D’entre 807 atletes jo vaig quedar a la posició 187.
http://connect.garmin.com/activity/61641498
Bon Any 2011 a tots!
Us prometo notícies fresques ben aviat del 1r objectiu d’aquesta temporada:
GR-10 EXTREM VALÈNCIA
Principalment perquè el grupet de Santa Mª d’Oló (Cèlia, Laia, Enric i Maria) el qual ens trobem tots els divendres a les 19h per córrer i entrenar-los varen decidir que aquesta cursa podria ser la seva primera experiència en curses.
Portàvem tot el trimestre enfocant l’entreno per la St.Silvestre.
A les 19h en punt a l’Av. de Roma es donava puntualment la primera de les sortides, la reservada als atletes menors de 10 anys, amb una distància de 400m. Amb 1200m varen competir els d’11 i 14 anys que sortien 10’ més tard.
L’última de les carreres era la nostra, l’absolta. El meu objectiu era superar la meva marca ja disputada en aquesta carrera fa uns 3 anys 23’. I el del meu equipet era finalitzar amb bones sensacions la seva primera cursa.
Donen la sortida i entre converses no he pogut escalfar, sols algun trist estirament i apa, em costa molt dur un ritme alt però mica en mica començo a passar gent i això suposo que m’anima força, porto en Pep davant i de moment no puc atrapar-lo, tinc la sensació que torno a perdre el ritme fins que en una de les voltes m’adono que el tinc bastant a prop, possiblement el pugui atrapar, efectivament, el meu Garmin marca que porto 4kms just quan em poso al seu costat, em comenta que no pot augmentar el ritme, que el mantindrà fins l’arribada, jo intento a per totes arribar tan ràpid com puc a l’arribada, sols queden 800m, una eternitat per mi a al ritme que porto, 4’8’’ és el què em marca el Garmin just quan paro el cronòmetre: 20’17’’.
Estic contentíssima, volia fer 20 minutets i ho he aconseguit, no és un temps bo en gairebé 5kms però per mi si ja que no entreno mai aquesta distància.
En Pep arriba darrere meu i més tard els 4 Olonencs. Em comenten que han anat disfrutant de la cursa i que tenen ganes de fer-ne una altra ben aviat, aquest era el meu objectiu també que acabessin amb ganes i bones sensacions.
Ens despedim i marxem ràpid per anar a celebrar el cap d’any. Amb les presses no tenim temps de mirar-nos les classificacions.
Quan ho faig i perquè la Maria m’ho fa saber veig que he fet 2a fèmina, penso que això si que va ser un final del 2010 feliç feliç. D’entre 807 atletes jo vaig quedar a la posició 187.
http://connect.garmin.com/activity/61641498
Bon Any 2011 a tots!
Us prometo notícies fresques ben aviat del 1r objectiu d’aquesta temporada:
GR-10 EXTREM VALÈNCIA
sábado, 27 de noviembre de 2010
MITJA MARATÓ DE RIPOLL
Aquest passat cap de setmana, en Pep i jo vam anar fins al bonic poble de Ripoll per córrer la mitja marató.
Durant la setmana vaig està valorant si anar a fer la clàssica Travessa de Rupit-Taradell o bé anar a fer asfalt. El cor em tibava cap a Rupit però jo crec que com cada hivern em toca treballar més la velocitat i menys distància. Ja queda poc per encetar la nova temporada i ja tindré temps de tornar a fer kilòmetres.
Així que sortim 8’ + tard de les 10h, ja que el traçat de la cursa coincideix amb la via del tren i aquest havia de passar a les 10h.
Sortim tota la massa d’atletes, jo com sempre gairebé, intento donar-ho casi tot per mirar de si puc sé capaç de mantenir aquest ritme fins a meta.
Que va!! Els 2 kms primers els faig com a “procés d’adaptació”, començo a portar bon ritme en els pròxims i sempre per sota de 5’/km passant així els primers 5kms amb 23’.
He d’entrenar +!!
Mai havia fet el que vaig fer aquí Ripoll, no vaig agafar aigua en cap control, només un quart de taronja en el tram de tornada, passat St. Joan de les Abadesses.
De tornada aprofito les baixades per donar-ho tot, però no ni ha prou, veig que ni de broma aconseguiré rebaixar la meva marca personal (hora 35’).
Muscularment no vaig bé, no sé si és el fred o que vaig massa poc abrigada perquè en tota la cursa no aconsegueixo arribar a entrar en calor. En els petits pujadors que em trobo ja sobrepasso els 5’, fet que psicològicament m’enfonsa una mica.
Faig els 2 últims kms ofegada i creuo l’arribada amb hora 39’.
Així que no toca altre cosa que entrenar de valent per poder rebaixar la marca a Vic, concretament dintre d’un mes 19/12/10.
Durant la setmana vaig està valorant si anar a fer la clàssica Travessa de Rupit-Taradell o bé anar a fer asfalt. El cor em tibava cap a Rupit però jo crec que com cada hivern em toca treballar més la velocitat i menys distància. Ja queda poc per encetar la nova temporada i ja tindré temps de tornar a fer kilòmetres.
Així que sortim 8’ + tard de les 10h, ja que el traçat de la cursa coincideix amb la via del tren i aquest havia de passar a les 10h.
Sortim tota la massa d’atletes, jo com sempre gairebé, intento donar-ho casi tot per mirar de si puc sé capaç de mantenir aquest ritme fins a meta.
Que va!! Els 2 kms primers els faig com a “procés d’adaptació”, començo a portar bon ritme en els pròxims i sempre per sota de 5’/km passant així els primers 5kms amb 23’.
He d’entrenar +!!
Mai havia fet el que vaig fer aquí Ripoll, no vaig agafar aigua en cap control, només un quart de taronja en el tram de tornada, passat St. Joan de les Abadesses.
De tornada aprofito les baixades per donar-ho tot, però no ni ha prou, veig que ni de broma aconseguiré rebaixar la meva marca personal (hora 35’).
Muscularment no vaig bé, no sé si és el fred o que vaig massa poc abrigada perquè en tota la cursa no aconsegueixo arribar a entrar en calor. En els petits pujadors que em trobo ja sobrepasso els 5’, fet que psicològicament m’enfonsa una mica.
Faig els 2 últims kms ofegada i creuo l’arribada amb hora 39’.
Així que no toca altre cosa que entrenar de valent per poder rebaixar la marca a Vic, concretament dintre d’un mes 19/12/10.
jueves, 18 de noviembre de 2010
II RUTA DE LAS DORAMAS 2010
Aquest passat cap de setmana vaig córrer la cursa de La Ruta de las Doramas, a Las Palmas de Gran Canària, concretament al poble de Firgas.
Distància: 27 km.
Desnivell acumulat: 3.000 m.
Just quan veig de lluny el 1r control la gent que m’anima, alguns, m’informen de que vaig 3a, veig la 2a noia a prop, de seguida la passo, també deixo enrere al Pep que amb el seu: “molt bé Marta”em provoca un efecte gel i just després de la forta baixada passat el control atrapo a la Sandra que anava capdavantera, pujo a bon ritme i intento mantenir-lo gaire
bé tota la prova, però arribat a l’últim barranc abans de la forta pujada, allà les forces em fallen, tinc ganes de pujar, així sé que la meta està cada vegada més a prop.
I com bé sabem tot arriba, tot té un final i aquest va ser autèntic, va valdre la pena aquest viatge llampec a Canàries, 3 hores 13’, 1a fèmina i 55a de la general.
Fotos, entrevistes, dutxa, dinar (potaje Canário mmmmmh), entrega de premis, sorteig de regals i per despedir-nos un pastís exquisit, si és que no es pot demanar més.
Va ser un cap de setmana brillant, ideal per refer-me de la lesió del genoll, en cap moment vaig patir molèsties. Per sort torno a tenir la moral ben alta, amb molts projectes de cara la nova temporada i amb ganes de donar guerra amb el bon sentit de la paraula.
Fins la pròxima!!
Distància: 27 km.Desnivell acumulat: 3.000 m.
Lloc: Firgas (G. Canària)
Una carrera guapíssima la qual transcorre en un total del 85% aproximadament per senders de terra, pistes d’asfalt de curta durada, corriols i encreuaments de barrancs amb d’aigua. Alguns d’ells amb cordes per facilitar el pas, zones relliscoses i amb una orografia en general que no donava temps a descansar, un puja i baixa constant.
Per acabar aquesta breu introducció dir-vos que també constava d’un tram de més d’1 km de durada on passaves per l’Acequia Real, on passaves per un estret de sols 0.60 cms i una altura de..., etc.
Agafem l’avió de Barcelona divendres a la tarda a les 16’20 per aterrar a Les Palmes a gairebé les 20 tocades.
En Jonathan i la Davinia ens esperen, grans amics nostres i bellíssimes persones. Deixem les coses a l’hotel i sortim a sopar amb ells.
En Jonathan m’explica detalls de la carrera i jo em vaig fen a l’idea , intento preparar-me alguna possible tàctica si les coses van de carra, ser positiu sempre ajuda!
Dissabte al matí, salto del llit d’una revolada per preparar les quatre coses que necessitaré, gairebé res, sóc a Canàries, i només he de córrer 27 kms... Malla curta, tiretes, buff, ulleres de sol, bambes, i res més, el xip i dorsals ens els guarden ja que ahir no vam ser-hi a temps a recollir-los.
Esmorzem i a les 7’45 ens recullen en Luís i la seva dona la Chiky, entranyables.
Són d’aquelles persones que de seguida es fan estimar, no els coneixia personalment però quan vàrem arribar a Firgas de seguida ens en vam donar compte.
Ells són els encarregats de tirar endavant aquest equip de color taronja anomenat “Bichillo runners” juntament amb el seu fill Aron.
Acabo amb tots els últims detalls que em falten, m’acabo de posar més nerviosa, em retrobo amb molts amics Canàris especialment en Fernando, fem una bona xerrada, fotos,... Ens desitgem sort i PAAAAM!! Sortim a les 9h
.
En Pep comença fort, jo penso que al ser curta la distància a cobrir no podré està a la seva alçada, però si que intento de totes a primeres no perdre’l de vista.
Comencem una baixada de vèrtic , la qual repetirem a la tornada. Un cop baix al primer dels barrancs la cosa és complica una mica, fang, aigua i lo pitjor, terreny relliscós.
Com que aquesta temporada estic farta de rodolar per terra vaig amb màxima cautel.la, hi poso els 5 sentits, afluixant on faci falta per no lesionar-me, encara sento dolor de la patacada que vaig patir en l’ultima sortida en bici a la cadera.
Per acabar aquesta breu introducció dir-vos que també constava d’un tram de més d’1 km de durada on passaves per l’Acequia Real, on passaves per un estret de sols 0.60 cms i una altura de..., etc.
Agafem l’avió de Barcelona divendres a la tarda a les 16’20 per aterrar a Les Palmes a gairebé les 20 tocades.
En Jonathan i la Davinia ens esperen, grans amics nostres i bellíssimes persones. Deixem les coses a l’hotel i sortim a sopar amb ells.
En Jonathan m’explica detalls de la carrera i jo em vaig fen a l’idea , intento preparar-me alguna possible tàctica si les coses van de carra, ser positiu sempre ajuda!
Dissabte al matí, salto del llit d’una revolada per preparar les quatre coses que necessitaré, gairebé res, sóc a Canàries, i només he de córrer 27 kms... Malla curta, tiretes, buff, ulleres de sol, bambes, i res més, el xip i dorsals ens els guarden ja que ahir no vam ser-hi a temps a recollir-los.
Esmorzem i a les 7’45 ens recullen en Luís i la seva dona la Chiky, entranyables.
Són d’aquelles persones que de seguida es fan estimar, no els coneixia personalment però quan vàrem arribar a Firgas de seguida ens en vam donar compte.
Ells són els encarregats de tirar endavant aquest equip de color taronja anomenat “Bichillo runners” juntament amb el seu fill Aron.
Acabo amb tots els últims detalls que em falten, m’acabo de posar més nerviosa, em retrobo amb molts amics Canàris especialment en Fernando, fem una bona xerrada, fotos,... Ens desitgem sort i PAAAAM!! Sortim a les 9h
.En Pep comença fort, jo penso que al ser curta la distància a cobrir no podré està a la seva alçada, però si que intento de totes a primeres no perdre’l de vista.
Comencem una baixada de vèrtic , la qual repetirem a la tornada. Un cop baix al primer dels barrancs la cosa és complica una mica, fang, aigua i lo pitjor, terreny relliscós.
Com que aquesta temporada estic farta de rodolar per terra vaig amb màxima cautel.la, hi poso els 5 sentits, afluixant on faci falta per no lesionar-me, encara sento dolor de la patacada que vaig patir en l’ultima sortida en bici a la cadera.
Just quan veig de lluny el 1r control la gent que m’anima, alguns, m’informen de que vaig 3a, veig la 2a noia a prop, de seguida la passo, també deixo enrere al Pep que amb el seu: “molt bé Marta”em provoca un efecte gel i just després de la forta baixada passat el control atrapo a la Sandra que anava capdavantera, pujo a bon ritme i intento mantenir-lo gaire
bé tota la prova, però arribat a l’últim barranc abans de la forta pujada, allà les forces em fallen, tinc ganes de pujar, així sé que la meta està cada vegada més a prop.I com bé sabem tot arriba, tot té un final i aquest va ser autèntic, va valdre la pena aquest viatge llampec a Canàries, 3 hores 13’, 1a fèmina i 55a de la general.
Fotos, entrevistes, dutxa, dinar (potaje Canário mmmmmh), entrega de premis, sorteig de regals i per despedir-nos un pastís exquisit, si és que no es pot demanar més.
Va ser un cap de setmana brillant, ideal per refer-me de la lesió del genoll, en cap moment vaig patir molèsties. Per sort torno a tenir la moral ben alta, amb molts projectes de cara la nova temporada i amb ganes de donar guerra amb el bon sentit de la paraula.
Fins la pròxima!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)