EVEREST TRAIL RACE

EVEREST TRAIL RACE
Admirant els pilars del món!!

miércoles, 15 de septiembre de 2010

CAMIN REIAU - EN 2 ETAPES - 75 + 75 = 150KMS

Bé, un cop tornada a la normalitat aprofito per escriure la crònica que us vaig prometre. 4 línies del que varen ser les meves vacances.
Tal com us vaig explicar, 5 dies vam estar-nos per la Vall d’Aràn, de poble en poble, crec q els vaig veure tots!!
Divendres 27 arribem a Vielha, dissabte en Pep participa a la cursa de “Les Escales” i diumenge tots 2 participem a la Mitja Marató –Cursa i caminada dels 15 pobles- la qual us en faig cinc cèntims a l’anterior entrada del meu blog.
Anem a parlar del CAMIN REIAU:
Fa temps tenia ganes de fer-lo i aquesta va ser una bona oportunitat al conèixer la Lola, la directora d’aquest “producte” i la màxima organitzadora ara per ara de la cursa dels 15 pobles.
Ella em va assessorar, em va donar molt suport facilitant-me així la meva tasca, ja que li interessava molt tan a ella com els seus companys de treball que jo realitzés el recorregut en 2 jornades, sóc la 1a en fer-ho. Possiblement aquest recorregut que tan recomano que feu si podeu, en etapes això si per poder disfrutar-lo millor, sigui en un futur un Ultra Trail de la Vall d’Aràn.
Així doncs comencem dilluns de matinada des de Vielha, amb l’ajuda d’un GPS que m’ha deixat un amic per poder fer totes les etapes sense perdre’m, ja que l’inconvenient que comporta el CAMIN és que no està senyalitzat, exceptuant algun tramet que si, fa poc al recuperar el sender s’ha senyalitzat.
Us poso els pobles de les primeres 5 etapes que vaig recòrrer en gairebé 13h el dilluns:
1a etapa, 15’5kms:
Vielha, Escunahu, Casarilh, Garòs, Arties, Salardú, Tredós, Cap d’Aràn, Tredós, i Salardú. (15’5kms acumulats).
2a etapa, 12’5kms:
Salardú, Pojo, Parking Tanau, Parking Orri, Beret i Montgarri. (28kms acumulats).
Etapa en +desnivell + de la jornada i que personalment m’ha agradat més, sobretot per el paisatge on es desenvolupa, cal destacar que Montgarri amb +altitud de la Vall.
3a etapa,16’4kms:
Montgarri, Beret, Bagergue, Unha, Gessa i Arties (44’4kms acumulats).
4a etapa, 12’4kms:
Arties, Garós, Casarilh, Betren, Vielha, Vilac, Mont i Montcorbau (56’8kms acumulats).
5a etapa, 18’2kms:
Montcorbau,Betlan, Vila, Aubert, Arrós, Pnt d’Arròs, Begós, Benós, Arró, Vilamós (Baish), St. Miquèu, Vilamós, Arres de Sus i Arres de Jos. (75kms acumulats).
A Arres de Jos és on tenia decidit fer nit per el principal motiu de que estava a mig CAMIN.
Mai havia dormit en una casa rural i aquesta va ser la primera vegada, a la “Casa d’Hera Hont”, casa de la font, a Arres de Jos eren festes i van convidar-nos per si voliem anar a ballar un cop sopats... Jo ja l’havia ballat prou de dia, el passat cap de setmana i tocava descansar perquè demà m’esperava una altra tanda.
Així que vam sopar com un parell d’afamats desesperats, ho recordaré durant força temps, deixàvem els plats nets com una patena.
Que bé em va sentar aquell tiberi, renoi, poder menjar com Déu mana després d’una jornada a base de barretes, gels i batuts de proteïnes i minerals.
Durant el sopar ens truquem amb la Lola i com que el Pep no es veu amb cor de poder-me acompanyar corrent l’endemà. Doncs m’informa la Lola que el primer tram el faré sola, són uns 16 kms, no tinc problemes, doncs amb el GPS em sento segura.
Després em comenta que en Ricard Novell un bon amic seu, m’esperarà a Canejan i farà un bon tros amb mi fins trobar-nos amb en Miguel a Bausen, que aquest em farà de llebre fins arribar a Vielha.
6a etapa, 15’5kms:
Arres de Jos, Bossóst, Les, Lauadèr, Pontaut i Canejan. (15’5kms acumulats).
7a etapa, 12’8kms:
Canejan, Moron, Era Mòla, Bordius, Cabana de Conilha i Refugi d’Hera Honeria. (28’3kms acumulats).
8a etapa, 13’9kms:
Ref. Hera Honeria, Pradet, St. Joan de Toràn, Porcingles, Canejan, Pontaut i Bausen. (42’2kms acumulats).
9a etapa, 14’1kms:
Bausen, Borda Piròla (crotze a Les), Depòsit (Crotze a Les) i Bossòst. (56’30kms).
10 etapa, 18’7kms:
Bossòst, Era Bordeta, Es Bòrdes, Pònt d’Arròs, Pònt d’Aubert, Gausac, Casau i Vielha. (75kms acumulats).
Els 75kms d’avui no sé si serà per el cansament acumulat, el ritme + fort que em marcat o no sé quin motiu que els he trobat molt + durs que els d’ahir.
Tot i tenir en general sempre bon camí, gens tècnic,... Les etapes d’ahir eren més trencadores, a part de la 2a etapa que puges fins dalt els Plans de Beret, tota la resta era un constant puja/baixa i forces llocs planers per poder córrer de forma seguida i fer kms de forma ràpida.
Les etapes del 2n dia, la primera part que vaig sola, començo amb un fort descens i just abans d’arribar a Bossòst tinc molts kms planers per poder córrer molt bé fins poc abans del poble de Canejan.
Allà m’espera en Ricard, plego el GPS, ja no em farà falta, ell seria capaç de fer el CAMIN amb els ulls clucs.
M’ensenya la part més primitiva d’aquesta travessa, boscos i senders que fins fa poc sols eren trepitjats per pastors, caçadors i ossos. Senders que s’han recuperat fa poc, invertint-hi moltes hores de feina tot desbrossant-los.
Em comenta que la seva intenció és acompanyar-me fins a Canejan altra vegada, ja que aquesta és la zona més perdedora de tot el que porto fet i de tot el que em falta fer. Sorprenentment un cop a Canejan diu que es troba amb ganes de seguir-me acompanyant fins Bausen i fer tota la volta a la Vall de Carlac, el sol apreta i toca fer una bona pujada, així que em ve de cine que m’acompanyi un tros mes.
Després, un cop tornem a passar per Bausen allà ens espera en Miguelito, no tardo gaire en donar-me compte que és un altre edicte del món de l’ultra fons, ens avenim molt ja que els kms passen sense donar-me compte tot parlant de curses i futurs reptes... En Ricard, altra vegada decideix continuar corrent al nostre costat fins a Bossòst. Si ja dic jo que això enganxa, a la que proves el “verí” quedes atrapat per sempre.
Continuem amb en Miguelito i l’assistència del Pep a cada poble, ens va seguint amb el cotxe i ens obsequia bons avituallaments, bàsicament cafeïna.
De sobte, quina sorpresa!! Apareixen un parell de gossos i la seva mestressa al darrere, la Lola, que arriba tota eufòrica corrent, no es vol perdre l’arribada i també s’ofereix a fer-me de llebre fins l’arribada.
Corro amb més energia que mai de d’il·lusió i l’eufòria al veure que estic a punt d’aconseguir el primer dels reptes d’aquestes vacances.
Abans però, em queda un repetxonet, just quan veiem Vielha, toca pujar, a Casau. I quina gràcia, ens torna a esperar en Ricard, ell viu allà i vol fer els últims kms amb nosaltres. Amb la tonteria comenta:
“...havia de fer sols 12 kms i he acabat fent-ne 42...”.
Final d’etapa, 75kms acumulats + els 75kms d’ahir sumen 150kms.
Gràcies a tot l’equip que m’ha donat suport en el CAMIN REIAU, espero poder-lo tornar a córrer altra vegada però d’una tirada. Ja tinc candidats que no s’ho volen perdre i sobretot, que s’arribi a organitzar en un futur com a Ultra de la Vall d’Aràn.
Penso que tindria una molt bona acollida perquè la zona s’ho val.

miércoles, 1 de septiembre de 2010

CAMIN REIAU - 150KMS

Miguel, Lola i jo


Sortida cursa 15 pobles, Pep i jo.
Hola, us faig una breu introducció d'aquesta aventura per la Vall d'Aran.
Quan acabi les vacances us faig la crònica sencera de tot el que va passar des del divendres 27 al dimecres 1 de setembre.
Ara sols unes quantes fotos, unes quantes paraules directes del meu cor de la gran satisfacció, alegria, eufòria, etc, etc que tinc dins meu!!

Per començar aquestes vacances no està gena malament, anem a la Val d'Aràn divendres per començar-nos ja ambientar, sobretot jo perquè m'espera feina de la bona.
Em vaig proposar fer la ruta del CAMIN REIAU en 2 etapes de 75kms cadascuna que sumades són 150kms i 12.000 metres de desnivell acumulat + la cursa dels 15 pobles que es va dur a terme el diumenge, una mitja marató de muntanya amb 1500m de desnivell acumulat on vaig fer un discret resultat de 2h38', quedant 7a.
Dilluns de matinada comencem en Pep i jo el repte, de Vielha a Arres de Jos, 75kms que els fem amb unes 13 horetes i dimarts 75kms + de Ares de Jos fins altra vegada a Vielha, comptant com a suport logístic amb en pep, i com a llebres: Ricard, Miguel i Lola, tots ells fantàstics i que entre tots plegats lluitarem per què el dia de demà també podem disfrtar aquest CAMIN REIAU com a ultra.... Com bé us he avançat abans, prometo crònica d'aquest gesta per la bonica Vall d'Aràn.
Que acabeu de passar unes bones vacances!!

sábado, 14 de agosto de 2010

MONTE PERDIDO EXTREM




PINETA – ESPUGUETTES – PINETA
Aquí va la crònica del que en un principi havia de ser la ruta del Monte Perdido Extrem de 45’3kms...
Finalment no va poder ser possible i es va convertir en un bon entreno de 32kms.
Marxem de Manresa en Pep, Sergi Cebrian i una servidora direcció Bielsa per pernoctar un parell de nits al bonic refugi de Pineta on ens vam sentir molt ben acollits.
Sopem eufòricament (tot explicant-nos anècdotes divertides, batalletes i demés).
Després del bon àpat en Sergi que és l’únic que s’ha comprat el forfait per fer la travessa “Non stop” i nosaltres volem fer-la però per lliure, sense haver de segellar als refugis, ens disposem a escoltar les breus explicacions i grans recomanacions que ens fan molt amablement els guardes del refugi (briefing).
Observem el mapa de la travessa i comentem els llocs que caldrà tenir espacial precaució, per la neu, per passos tècnics, aeris, etc.
Anem a dormir d’hora, no aconsegueixo descansar massa massa bé i quan ho aconsegueixo el “Bichillo” em demana si tinc calor??
(Bichillo runners, equip Canari el qual pertany actualment en Pep).
Serà la calor, els nervis? No descanso molt bé però si que em llevo amb suficients forces com per emprendre l’aventura, li tinc moltes ganes i a més a més l’entorn on es desenvolupa la prova realment promet.
Esmorzem i a les 7 menys quart sortim, pim pam pim pam sols correm uns 2 kms per la vora del riu Cinca, passem per 2 zones d’acampada i just quan el meu altímetre assoleix la fita dels 1800m agafem el sender de més a l’esquera per anar zigazejant constantment fins dalt el Balcó de Pineta. Quines vistes més espectaculars, cascades per tots cantons envoltats de crits de marmota.
Seguin el traçat que ens fa vorejar el llac de Pineta, inclús en algun moment passem per sobre seu, ja que està encara glaçat gairebé el total de la seva magnitud, és una zona molt bonica on no descarto tornar-hi i passar-hi alguna nit, realment ha de ser massa dormir allà dalt sota les estrelles al costat del gran Món Perdut: IM-PRES-SIO-NANT!!

Passem alguns trams de neu i pugem la dura costa de la Forqueta de Tuca Roya, on a dalt s’obre un gran portal amb el refugi lliure al bell mig del camí per on em d’accedir amb el mateix nom.
Ara toca baixar, clar, ja portem estona guanyant desnivell positiu i cal descendir, la cosa ja veig que no va bé:
En Sergi va sobrat de forces, jo vaig força bé però sempre reservant perquè encara queda molta tirada i en Pep no fa bona cara, quan té oportunitat no para de repetir-me que va per sobre a les seves actuals possibilitats, no té gana només set.
Baixem molt lents, massa per els pocs kms que portem!!
Un cop baix seguim serpentejant per bon camí a la Vall d’Estaubé, tornem a guanyar força desnivell, una mica més del que tocaria en realitat ja que sense donar-nos compte ens em sortit del track, en Sergi ens informa de que havíem de seguir per el senderó de més amunt.
Amunt que fa pujada, fins a Hourquette d’Alans, igual o pitjor que abans, en Sergi fa estona que espera i quan jo arribo em giro i m’adóno altra vegada que en Pep no ho està passant pas bé, baixem cap al refugi des Espuguettes on ja portem més de 5 hores i sols 16kms.
Just quan decidim continuar és quan fem un cop de cap, jo fa hores que no paro de calcular: “aquest ritme pillarem moltes hores de nit, si de dia costa baixar les baixades tècniques no veiguis de nit, i lo pitjor! Potser quan ens quedi poc per completar el recorregut hi ha un pas xungo de veritat i encara ens em de fer enrere... i mil històries més...”. I quan en Pep em recorda que comença a sentir molèstia a l’esquena em plantejo tornar enrere, desfer tot lo que havíem fet, va ser la millor solució, encara que ho deia i no m’ho creia.
Ens vam despedir d’en Sergi, nosaltres ja estàvem tornant que jo encara no em sabia avenir que m’hagués fet enrere podent completar la ruta, però sé que vaig fer ben fet.
Finalment en Sergi va poder anar a per totes i nosaltres a gaudir de l’entorn.
Primer xino-xano, jo amb cara de pena i pomes agres tornem altra vegada a dalt el balcó de la Hourquette on hi fem una mega parada que gairebé obligo a en Pep a que mengi algo consistent, amb la tonteria portem ja 6 hores i fora d’una barreta no ha menjat res més.
A davant tenim unes vistes impactants, veig tota la pujada que en teoria hauriem d’està fent en aquells moments fins al Refugi des Serradets a just 100 metres de la Brecha de Roldán: “... me n’han parlat tantes vegades...”, em tenia encuriosida com seria el famós circ de Gavarnier, etc, etc. Llocs que no he pogut disfrutar amb els meus propis ulls però que queden pendents per una altra ocasió.

Bé, deixant els remordiments per un altre dia i amb forces renovades tornem cap al Refugi lliure de Tuca Roya, abans però, tornant a fer la dura pujada entre neu, pedra relliscosa i molta calor aprofito per refrescar-me el cap amb neu fresqueta.
A dalt, tornem a disfrutar del llac de Pineta, just a sota els nostres peus, amb un blau intens al costat de la neu blanca, sembla més bonic de mig de dia. Aprofitem per fer-hi peuets i descarregar cames. La sol.litud d’aquell moment no té preu.
Descendim per sota el balcó de Pineta fins a tornar a trobar la pista de baix de tot, vora el riu, on ens durà altra vegada al refugi.
Fem càlculs de l’hora possible en que pot arribar el Sergi, un cop dutxats a plena fresca de la tarda vespre, a fora, quan de sobte surt d’entre les mates un noi tot esperitat, semblava que s’acabava el món! Era ell... 13hores 30! Va fer una bona travessa, sort que ell va poder fer la seva i nosaltres també, cadascú va viure-ho de diferent manera i no em penedeixo haver hagut de recular, un altre dia serà, el camí segueix el mateix lloc i queden molts dies encara per davant.
Total 12 hores i 32kms.
Fins la propera, que segurament serà el Camí Reieu a finals d’agost en 2 etapes!!
Bones vacances!!

miércoles, 4 de agosto de 2010

Marta Prat va dominar el primer Trail de l´Emmona

Marta Prat va dominar el primer Trail de l´Emmona 18:56


REDACCIÓ MANRESA
La manresana Marta Prat va erigir-se en protagonista femenina de la primera edició del Trail de l'Emmona, una marxa de resistència de 104 km i 10.000 metres de desnivell per la comarca del Ripollès que va organitzar la UE Sant Joan de les Abadesses. Prat va fer el recorregut amb un temps de 18 h 27' 39'', seguida de Mariona Massanés i Natàlia Legey. Pel que fa als nois, Jordi Martín, Marc Carós i Dani Balleteros van arribar amb el mateix temps de 14h 11' 12''. Van poder acabar 54 participants dels 87 que van prendre la sortida.

martes, 27 de julio de 2010

I TRAIL DE L'EMMONA









DADES TÈCNIQUES DE LA CARRERA:Distància: 103,871 km
Desnivell + (pujada): 4.927’76 metres
Desnivell - (baixada): 5.077’94 metres
Desnivell Acumulat (+ i -): 10.005,7 metres
Alçada màxima del Trail: 1888,18 metros (Coll de Coma Ermada km 53,449)









Fa pocs dies després de córrer l'Olla de Núria us vaig prometre més noticies del Ripollès, aquí comença la meva aventura:

Dissabte 24, a les 17h de la tarda sortim des de St. Joan de les Abadesses direcció Ripoll. Sortim a un ritme força alt ja que el terreny ho permet però jo ja estic fent la suada del segle, fa força calor, sort que tenim tota la nit per davant i ja tindrem temps de córrer a bona tª.
Agafem un petit tram de la Ruta del Ferro abans d’arribar a Ripoll, m’encanta! Però vaig amb cautel.la, si em deixo endur per les forces... qui sap com acabarà aquest ultra, no paro de pensar que “això té + desnivell que N-Q” així que decideixo córrer amb cap.
A Ripoll, hi ha força animació, és divertit córrer per dintre dels carrers, d’un poble que des de sempre li he trobat el seu encant. En Pep està allà, animant-me i retratant-nos a tort i a dret...
Continuem amb direcció cap a Gombrèn, estic anant amb en Narcís Serrat, penso que si no se m’escapa faré un bon temps, ell sempre porta un ritme molt constant, fort per mi a les pujades i agradable als plans i baixades, m’atrapa l’Andrés d’Alcanar i fem un bon grupet amb altres nois que no recordo el seu nom, creuem la Riera de Vilardell, passem el Coll de la Botifarra, atrapem en Sergi de Campdevànol que corre per l’equip de Diedre i m’alerta que abans d’arribar al Coll de l’Arç és “durillo” és un constant trencacames, m’explica forces trams de la cursa que per la nit m’ajuda psicològicament el fet de saber més o menys el que m’espera.
El Narcís l’he deixat enrere, l’Andrés també, anem baixant fins arribar a Gombrén, km 45, abans d’arribar-hi ens enganxem amb en David Ferrández, de Diedre també, jo al.luciono al trobar-me amb ell, és molt ràpid aquest noi i algo no quadre aquí, evidentment li pregunto si li ha passat res i em contesta que s’ha girat el turmell un parell de vegades i no vol forçar, l’Andrés ens torna a pillar i també em trobo a l’Abuelo (6è classificat d’aquesta prova) a l’avituallament de Gombrèn, aquí si que flipo en colors, jajajaja, ell mateix em diu que si que li “fotem canya” ...
A l’Abuelo evidentment el perdem de vista i jo la “canya” la deixo per anar a pescar.
Per davant tenim 3kms de pujada per arribar al pròxim avituallament Santuari de Montgrony, +de 700m de desnivell positiu.
Xino xano anem pujant, un cop dalt la pujada no s’acaba, això sols comença 140 graonets del Monestir ens envien més amunt cap al Punt de la Coma Armada, sostre de la prova, aquí tinc fred i m’he de posar els manguitos, el vent bufa de valent i em costa fins i tot caminar, depèn quina zona el fanal m’arriba als genolls.
Baixem cap a Campelles amb forta pendent al principi, fins arribar al Coll de Prat de Jou, aquí per culpa d’un vedell que estava ajaçat sobre una marca perdem un xic els nervis, no sabem la direcció per on em de continuar, sort que la cosa dura minuts i reemprenem el camí correcte tot corrent a bon ritme pista avall i després altra vegada corriol xop d’humitat de la nit el qual em fa reduir notablement la marxa, no vull pas collir bolets.
Mengem una miqueta, que falta fa, caldo per fer ressuscitar els morts i continuem baixant un xic més, no gaire fins el Baell, just aquí porto 10h 5’ de marxa i es on començo a sentir que les forces, potser són més els ànims que em flaquegen, portava fent càlculs d’estona pensant arribar a les primeres cases de Campdevànol i les dones del control ens alerten que encara ens queda trosset, em de pujar abans a St. Pere d’Auira, quina pesadilla, potser és el tram que se’m fa més feixuc de tota la travessa.
Amb 12h17’ som a Campdevànol, anem en Miquel de Banyoles i en David, fem un trosset d’asfalt sense gens de ganes de córrer, baixem la guàrdia tot parlant i ens adonem que no tenim marques per davant, girem i sense ganes però per recuperar el temps perdut correm fins a trobar el camí correcte, amunt amunt que fa pujada, el Miquel ens passa a davant, i mica en mica li anem perdent la pista.
Sé cap on anem, em d’anar fins la “xemeneia” de St.Amand, no acabem de fer el cim el qual conec gràcies a la cursa dels Mossos de Ripoll que se celebra cada any pel maig.
A Coll de Jou tenim on avituallar-nos de nou i baixadeta suau però de mal fer perquè pràcticament no hi ha sender, altra cop fanal i camp a través, camins molt enfangats, plens d’arrels i alguns d’ells amb vaques i toro incluïts que ens impedeixen el pas normal, sort d’en David que imposa la seva llei, ja que sinó una servidora a hores d’ara encara estaria trescant per allí.
Els últims kms em costen de fer però amb en David, un per l’altre ho aconseguim, el bo es fa esperar, però sempre arriba, fa estona que anem veient St. Joan, i ens animem quan tornem a xafar de nou la Ruta del Ferro, trenquem a mà esquerre, aviat ens trobem amb en Pep que no para de fer-nos fotos i nosaltres que ens ensumem l’arribada, deixem enrere el cansament per moments si senyor: 18h27’, 18ena classificada de la general i 1a fèmina.

M’ho he passat de conya, he tingut sempre un bon equip al costat.


Llàstima que la gran part del recorregut es fa de nit i t’impedeix veure la gran bellesa d’aquesta bonica comarca, sens dubte és un dels altres trails que segur repetiré.

CLASSIFICACIONS:

http://www.uesantjoan.com/files/Trail%20Emmona/2010/Classificacions%20finals%20Provisionals.xls

jueves, 22 de julio de 2010

Olla de Núria 2010






18 de juliol, sona el despertador a les 4’30, preparo les 4 coses que em quedaven pendents, prenc una bona tassa de tè verd i amb el Pep toquem el dos cap a Sta Mª d’Oló, poble on vaig néixer, a recollir ma mare, ella també serà testimoni del gran festival que ens espera avui a la preciosa Vall de Núria.
En Pep no es pot resistir al seu cafè habitual així que toca parada obligatòria al “Depaso” de l’Eix i seguidament continuem el nostre camí fins a Queralbs, aparquem fàcilment al pàrking i anem a comprar els tiquets del cremallera per en Pep i ma mare, per sort el meu està incluit amb el meu dorsal. Un cop allà em començo a trobar amb tot de companys i amics: Isma, Olga, Mercè, Francesc, Dolors, Juanito, tots ells menys l’Isma que correrà... Pugen pel camí Vell fins a Núria, a la sortida ja seran allà per donar-nos tots els ànims i forces necessàries per poder córrer.
Un cop a dalt a Núria anem a recollir els nostres dorsals, ens col·loquem el pitrall-xaleco i tot saludant a cares conegudes anem fent temps fins a que donguin la sortida.
Fa un dia esplèndid i assolellat!
A les 9’15 sortim puntuals, primer fem una volteta amb l’Ismael Flores de St. Joan de Vilatorrada tot comentant batalletes nostres i comencem a enfilar marge amunt fins trobar-nos el 1r dels avituallaments: Ras de l’Ortigar un xic abans del cim de l’Ortigar, buff gairebé 3kms i porto 57’39’’ m’he encantat massa amb el tap de la sortida, però penso que queda molta cursa i no cal desaprofitar les energies.
Amb 1h30’ em planto dalt del Puigmal, a dalt del cim és un autèntic festival, quin goig!!
Tot baixant direcció a Finestrelles em tobo a en Mia Carol, es fa un fart d’animar, nosaltres ho necessitem!! Gràcies penya!!
La cursa és guapissima i les panoràmiques genials, espectaculars estic orgullosa de tenir aquests paratges tan a prop de casa meva VISCA CATALUNYA!!
Pic d’Eina (hi passem per el costat), Coll d’Eina, Pic de Noufonts, Coll de Noufonts 3h06’... Anem carenejant pujant i baixant constantment, de lluny penses: “...aquesta pujadeta pròxima és suau...” i quan la tens a davant per curta que sigui és dura de pebrots. Però la pitjor aquesta la del Pic de Fontnegra, petita però intensa, 3h48’.
A partir d’aquí baixada dretíssima fins al Pic de l’Àliga, penso que apretant podré fer poc + de 4 hores i taaant que si, bastant més de 4 hores n’és el resultat final (4h21’) però vaja, ha estat un entrenament formidable, el qual l’any que ve sens dubte sinó tinc cap imprevist tornaré a repetir.


Just abans de creuar la linia d'arribada sorpresa!! Em trobo amb en Guifré, David i Jordina, companys de Cube, m'animen i en David no es pot resistir i arrenca a córrer al meu costat, fem la volteta que han afegit enguany al voltant del llac i aleshores si creuo la META.
Conclusions:
Durant la cursa m’he trobat bé, amb força de cames però imagino que al ser la 1a cursa que feia a tanta alçada, tenint en compte que gairebé 3 quartes parts d’elles es desenvolupen entre 2600m i 2800m em notava pesada, amb força però amb manca de velocitat.
Molt satisfeta, ja que de tot sempre hi ha una part positiva.
Dintre de poc més notícies del Ripollès!! Us ho prometo!

sábado, 17 de julio de 2010

LA FORQUETA 3007 - 10/11-07-10










HO HABEU VIST... ...? Quina meravella el llac Llardaneta darrere meu, als peus de la Forqueta gairebé.



El cap de setmana passat amb un grupet de 16 persones vam anar a passar un bonic cap de setmana, d'alta muntanya.



Dissabte vam sopar i dormir al refugi d'Àngel Forcau, jo vaig passar molt mala nit, feia temps que no m'havia trobat tan i tan malament amb dolor al costat esquerre, podien ser moltes coses, gasos, infecció d'orina, cansament de toota la setmana, no ho sé. Lo que si sé és que em vaig passar la nit en blanc i de les 00:00 fins passades les 02:00 caminant per el menjador i terrassa del refugi. Al tornar al llit va semblar que les molésties no eren tan persistents i cap a la matinada vaig aconseguir agafar el son.



A les 5'30 toca aixecar-se i em trobo bé, no al 100% pero ml millor que la nit, el meu cor em diu d'anar a fer cim pero en Pep no ho té clar, per por de que em torni a agafar un altre rampell...



Total!! Jo, en aquest cas, decideixo escoltar el meu cor i amunt que fa pujada.



Tantes vegades a la vida s'hauria d'agafar un camí i nosaltres n'agafem un altre, no saps si és el bo però alguna cosa et diu que tiris endavant. Malauradament no sempre la pràctica és tan evident.



A hores d'ara estic contenta perquè la meva elecció va ser del tot encertada, no vaig poder forçar la màquina amb tot el dia, pero si que vaig gaudir d'un paisatge, d'una bellesa impresionants i d'un equip de persones... MAQUÍSSIMES!!




Llàstima que la Maiato i en Luigi no van fer cim, ells però ja venien amb l'ideia de passar el cap de setmana al refugi i fer una escapadeta per els seus entorns.

Vam sortir de matí a les 7 menys 20' i a poc més de les 10h feiem cim. Mengem una miqueta i comencem a baixar de nou, molt tranquilament tot observant les marmotes.



A les 15:00h ja som al refugi menjant l'últim entrepà, paguem i avall.

Encara ens queda camí fins al pàrking on vam deixar el cotxe, just a la cascada d'Espigantosa, impresionant.

Un cop ens acostem als nostres cotxes, el cel cada vegada és més fosc, comença a llampegar. Just arribar i canviar-se alguns, perquè jo només pujo al cotxe després de retratar-nos de tort i de dret i barrabuum, aigua al canto.

Ooooh!! Que bé!! Pluja a saco paco però nosaltres a aixopluc. Ens sentim bé en pensar la que ens hauria pogut caure a sobre.

Comencem a tirar avall i abans no arribem a casa, fem forces parades pel camí amb tota la colla, riem, ens ho passem de conya tot recordant l'aventura del cap de setmana i la gent no para de recordar-me que m'hauria penedit ml si finalment hagués decidit no fer cim. Els dóno tota la raó.


Ha estat un cap de setmana per desconectar de curses i de fina, la pròxima:

L'OLLA DE NÚRIA, 21KMS, 1940M DE DESNIVELL ACUMULAT.