Marta Prat va dominar el primer Trail de l´Emmona

Marta Prat va dominar el primer Trail de l´Emmona 18:56


REDACCIÓ MANRESA
La manresana Marta Prat va erigir-se en protagonista femenina de la primera edició del Trail de l'Emmona, una marxa de resistència de 104 km i 10.000 metres de desnivell per la comarca del Ripollès que va organitzar la UE Sant Joan de les Abadesses. Prat va fer el recorregut amb un temps de 18 h 27' 39'', seguida de Mariona Massanés i Natàlia Legey. Pel que fa als nois, Jordi Martín, Marc Carós i Dani Balleteros van arribar amb el mateix temps de 14h 11' 12''. Van poder acabar 54 participants dels 87 que van prendre la sortida.

I TRAIL DE L'EMMONA

DADES TÈCNIQUES DE LA CARRERA:Distància: 103,871 km
Desnivell + (pujada): 4.927’76 metres
Desnivell - (baixada): 5.077’94 metres
Desnivell Acumulat (+ i -): 10.005,7 metres
Alçada màxima del Trail: 1888,18 metros (Coll de Coma Ermada km 53,449)

Fa pocs dies després de córrer l'Olla de Núria us vaig prometre més noticies del Ripollès, aquí comença la meva aventura:

Dissabte 24, a les 17h de la tarda sortim des de St. Joan de les Abadesses direcció Ripoll. Sortim a un ritme força alt ja que el terreny ho permet però jo ja estic fent la suada del segle, fa força calor, sort que tenim tota la nit per davant i ja tindrem temps de córrer a bona tª.
Agafem un petit tram de la Ruta del Ferro abans d’arribar a Ripoll, m’encanta! Però vaig amb cautel.la, si em deixo endur per les forces... qui sap com acabarà aquest ultra, no paro de pensar que “això té + desnivell que N-Q” així que decideixo córrer amb cap.
A Ripoll, hi ha força animació, és divertit córrer per dintre dels carrers, d’un poble que des de sempre li he trobat el seu encant. En Pep està allà, animant-me i retratant-nos a tort i a dret...
Continuem amb direcció cap a Gombrèn, estic anant amb en Narcís Serrat, penso que si no se m’escapa faré un bon temps, ell sempre porta un ritme molt constant, fort per mi a les pujades i agradable als plans i baixades, m’atrapa l’Andrés d’Alcanar i fem un bon grupet amb altres nois que no recordo el seu nom, creuem la Riera de Vilardell, passem el Coll de la Botifarra, atrapem en Sergi de Campdevànol que corre per l’equip de Diedre i m’alerta que abans d’arribar al Coll de l’Arç és “durillo” és un constant trencacames, m’explica forces trams de la cursa que per la nit m’ajuda psicològicament el fet de saber més o menys el que m’espera.
El Narcís l’he deixat enrere, l’Andrés també, anem baixant fins arribar a Gombrén, km 45, abans d’arribar-hi ens enganxem amb en David Ferrández, de Diedre també, jo al.luciono al trobar-me amb ell, és molt ràpid aquest noi i algo no quadre aquí, evidentment li pregunto si li ha passat res i em contesta que s’ha girat el turmell un parell de vegades i no vol forçar, l’Andrés ens torna a pillar i també em trobo a l’Abuelo (6è classificat d’aquesta prova) a l’avituallament de Gombrèn, aquí si que flipo en colors, jajajaja, ell mateix em diu que si que li “fotem canya” ...
A l’Abuelo evidentment el perdem de vista i jo la “canya” la deixo per anar a pescar.
Per davant tenim 3kms de pujada per arribar al pròxim avituallament Santuari de Montgrony, +de 700m de desnivell positiu.
Xino xano anem pujant, un cop dalt la pujada no s’acaba, això sols comença 140 graonets del Monestir ens envien més amunt cap al Punt de la Coma Armada, sostre de la prova, aquí tinc fred i m’he de posar els manguitos, el vent bufa de valent i em costa fins i tot caminar, depèn quina zona el fanal m’arriba als genolls.
Baixem cap a Campelles amb forta pendent al principi, fins arribar al Coll de Prat de Jou, aquí per culpa d’un vedell que estava ajaçat sobre una marca perdem un xic els nervis, no sabem la direcció per on em de continuar, sort que la cosa dura minuts i reemprenem el camí correcte tot corrent a bon ritme pista avall i després altra vegada corriol xop d’humitat de la nit el qual em fa reduir notablement la marxa, no vull pas collir bolets.
Mengem una miqueta, que falta fa, caldo per fer ressuscitar els morts i continuem baixant un xic més, no gaire fins el Baell, just aquí porto 10h 5’ de marxa i es on començo a sentir que les forces, potser són més els ànims que em flaquegen, portava fent càlculs d’estona pensant arribar a les primeres cases de Campdevànol i les dones del control ens alerten que encara ens queda trosset, em de pujar abans a St. Pere d’Auira, quina pesadilla, potser és el tram que se’m fa més feixuc de tota la travessa.
Amb 12h17’ som a Campdevànol, anem en Miquel de Banyoles i en David, fem un trosset d’asfalt sense gens de ganes de córrer, baixem la guàrdia tot parlant i ens adonem que no tenim marques per davant, girem i sense ganes però per recuperar el temps perdut correm fins a trobar el camí correcte, amunt amunt que fa pujada, el Miquel ens passa a davant, i mica en mica li anem perdent la pista.
Sé cap on anem, em d’anar fins la “xemeneia” de St.Amand, no acabem de fer el cim el qual conec gràcies a la cursa dels Mossos de Ripoll que se celebra cada any pel maig.
A Coll de Jou tenim on avituallar-nos de nou i baixadeta suau però de mal fer perquè pràcticament no hi ha sender, altra cop fanal i camp a través, camins molt enfangats, plens d’arrels i alguns d’ells amb vaques i toro incluïts que ens impedeixen el pas normal, sort d’en David que imposa la seva llei, ja que sinó una servidora a hores d’ara encara estaria trescant per allí.
Els últims kms em costen de fer però amb en David, un per l’altre ho aconseguim, el bo es fa esperar, però sempre arriba, fa estona que anem veient St. Joan, i ens animem quan tornem a xafar de nou la Ruta del Ferro, trenquem a mà esquerre, aviat ens trobem amb en Pep que no para de fer-nos fotos i nosaltres que ens ensumem l’arribada, deixem enrere el cansament per moments si senyor: 18h27’, 18ena classificada de la general i 1a fèmina.

M’ho he passat de conya, he tingut sempre un bon equip al costat.

Llàstima que la gran part del recorregut es fa de nit i t’impedeix veure la gran bellesa d’aquesta bonica comarca, sens dubte és un dels altres trails que segur repetiré.

CLASSIFICACIONS:

http://www.uesantjoan.com/files/Trail%20Emmona/2010/Classificacions%20finals%20Provisionals.xls

Olla de Núria 2010

18 de juliol, sona el despertador a les 4’30, preparo les 4 coses que em quedaven pendents, prenc una bona tassa de tè verd i amb el Pep toquem el dos cap a Sta Mª d’Oló, poble on vaig néixer, a recollir ma mare, ella també serà testimoni del gran festival que ens espera avui a la preciosa Vall de Núria.
En Pep no es pot resistir al seu cafè habitual així que toca parada obligatòria al “Depaso” de l’Eix i seguidament continuem el nostre camí fins a Queralbs, aparquem fàcilment al pàrking i anem a comprar els tiquets del cremallera per en Pep i ma mare, per sort el meu està incluit amb el meu dorsal. Un cop allà em començo a trobar amb tot de companys i amics: Isma, Olga, Mercè, Francesc, Dolors, Juanito, tots ells menys l’Isma que correrà... Pugen pel camí Vell fins a Núria, a la sortida ja seran allà per donar-nos tots els ànims i forces necessàries per poder córrer.
Un cop a dalt a Núria anem a recollir els nostres dorsals, ens col·loquem el pitrall-xaleco i tot saludant a cares conegudes anem fent temps fins a que donguin la sortida.
Fa un dia esplèndid i assolellat!
A les 9’15 sortim puntuals, primer fem una volteta amb l’Ismael Flores de St. Joan de Vilatorrada tot comentant batalletes nostres i comencem a enfilar marge amunt fins trobar-nos el 1r dels avituallaments: Ras de l’Ortigar un xic abans del cim de l’Ortigar, buff gairebé 3kms i porto 57’39’’ m’he encantat massa amb el tap de la sortida, però penso que queda molta cursa i no cal desaprofitar les energies.
Amb 1h30’ em planto dalt del Puigmal, a dalt del cim és un autèntic festival, quin goig!!
Tot baixant direcció a Finestrelles em tobo a en Mia Carol, es fa un fart d’animar, nosaltres ho necessitem!! Gràcies penya!!
La cursa és guapissima i les panoràmiques genials, espectaculars estic orgullosa de tenir aquests paratges tan a prop de casa meva VISCA CATALUNYA!!
Pic d’Eina (hi passem per el costat), Coll d’Eina, Pic de Noufonts, Coll de Noufonts 3h06’... Anem carenejant pujant i baixant constantment, de lluny penses: “...aquesta pujadeta pròxima és suau...” i quan la tens a davant per curta que sigui és dura de pebrots. Però la pitjor aquesta la del Pic de Fontnegra, petita però intensa, 3h48’.
A partir d’aquí baixada dretíssima fins al Pic de l’Àliga, penso que apretant podré fer poc + de 4 hores i taaant que si, bastant més de 4 hores n’és el resultat final (4h21’) però vaja, ha estat un entrenament formidable, el qual l’any que ve sens dubte sinó tinc cap imprevist tornaré a repetir.

Just abans de creuar la linia d'arribada sorpresa!! Em trobo amb en Guifré, David i Jordina, companys de Cube, m'animen i en David no es pot resistir i arrenca a córrer al meu costat, fem la volteta que han afegit enguany al voltant del llac i aleshores si creuo la META.
Conclusions:
Durant la cursa m’he trobat bé, amb força de cames però imagino que al ser la 1a cursa que feia a tanta alçada, tenint en compte que gairebé 3 quartes parts d’elles es desenvolupen entre 2600m i 2800m em notava pesada, amb força però amb manca de velocitat.
Molt satisfeta, ja que de tot sempre hi ha una part positiva.
Dintre de poc més notícies del Ripollès!! Us ho prometo!

LA FORQUETA 3007 - 10/11-07-10

HO HABEU VIST... ...? Quina meravella el llac Llardaneta darrere meu, als peus de la Forqueta gairebé.

El cap de setmana passat amb un grupet de 16 persones vam anar a passar un bonic cap de setmana, d'alta muntanya.

Dissabte vam sopar i dormir al refugi d'Àngel Forcau, jo vaig passar molt mala nit, feia temps que no m'havia trobat tan i tan malament amb dolor al costat esquerre, podien ser moltes coses, gasos, infecció d'orina, cansament de toota la setmana, no ho sé. Lo que si sé és que em vaig passar la nit en blanc i de les 00:00 fins passades les 02:00 caminant per el menjador i terrassa del refugi. Al tornar al llit va semblar que les molésties no eren tan persistents i cap a la matinada vaig aconseguir agafar el son.

A les 5'30 toca aixecar-se i em trobo bé, no al 100% pero ml millor que la nit, el meu cor em diu d'anar a fer cim pero en Pep no ho té clar, per por de que em torni a agafar un altre rampell...

Total!! Jo, en aquest cas, decideixo escoltar el meu cor i amunt que fa pujada.

Tantes vegades a la vida s'hauria d'agafar un camí i nosaltres n'agafem un altre, no saps si és el bo però alguna cosa et diu que tiris endavant. Malauradament no sempre la pràctica és tan evident.

A hores d'ara estic contenta perquè la meva elecció va ser del tot encertada, no vaig poder forçar la màquina amb tot el dia, pero si que vaig gaudir d'un paisatge, d'una bellesa impresionants i d'un equip de persones... MAQUÍSSIMES!!

Llàstima que la Maiato i en Luigi no van fer cim, ells però ja venien amb l'ideia de passar el cap de setmana al refugi i fer una escapadeta per els seus entorns.

Vam sortir de matí a les 7 menys 20' i a poc més de les 10h feiem cim. Mengem una miqueta i comencem a baixar de nou, molt tranquilament tot observant les marmotes.

A les 15:00h ja som al refugi menjant l'últim entrepà, paguem i avall.

Encara ens queda camí fins al pàrking on vam deixar el cotxe, just a la cascada d'Espigantosa, impresionant.

Un cop ens acostem als nostres cotxes, el cel cada vegada és més fosc, comença a llampegar. Just arribar i canviar-se alguns, perquè jo només pujo al cotxe després de retratar-nos de tort i de dret i barrabuum, aigua al canto.

Ooooh!! Que bé!! Pluja a saco paco però nosaltres a aixopluc. Ens sentim bé en pensar la que ens hauria pogut caure a sobre.

Comencem a tirar avall i abans no arribem a casa, fem forces parades pel camí amb tota la colla, riem, ens ho passem de conya tot recordant l'aventura del cap de setmana i la gent no para de recordar-me que m'hauria penedit ml si finalment hagués decidit no fer cim. Els dóno tota la raó.

Ha estat un cap de setmana per desconectar de curses i de fina, la pròxima:

L'OLLA DE NÚRIA, 21KMS, 1940M DE DESNIVELL ACUMULAT.

NÚRIA-QUERALT-BERGA

Després d'un mes de la tornada de la Palma de córrer la Transvulcania, torne-m'hi que no ha estat res 96km i 9500m de desnivell acumulat, aquestes dades tenen un nom, s'anomena: Núria- Queralt- Berga.

Poc més de les 13h estem dalt el bonic paratge de Núria, m'encanta aquell ambient, molta diversitat de gent, uns que van a passar una bona estona, d'altres sols el matí o bé tota la jornada i finalment em trobo amb un grup de 370 persones que tenim un objectiu comú: completar aquesta gran travessa. Ara sé que d'aquestes, sols 235 seràn finishers d'aquesta espectacular aventura passada per pedra, aigua, llamps, trons i fang. Benvinguts al món de l'ultra!!

Bé, fet aquest incís, recollim el meu dorsal, 355 i anem a dinar l'amanida de pasta que m'he preparat a casa, no tinc massa gana.

De mentres ens trobem amb el grupet de l'Elena, el David, l'Alba i en Sergi tots bastant neguitosos menys en Sergi, ell demostra calma.

Anem coincidint també amb forces persones més, entre les quals no parem de parlar del temps, de la tàctica de la cursa, pròxims objectius,... Som una gran família, sempre amb projectes de futur.

L'hora de sortida és a les 15'30 i per sorpresa meva surto gairebé a les 15'45, sortim d'un en un perqué ens han d'anar registrant el dorsal abans de començar, evidentment tot aquest temps perdut després es resta.

Finalment arranquem i surto bastant conservadora, no n'hi anairia tant pero el grapat de gent m'impedeix portar fins i tot un ritme de creuer. Adalanto per on puc per dalt per baix, salto cap aquí cap allà, vigilant de no entrebancar-me amb un coi d'arrel, aquella zona n'està farcida fins arribar el 1r avituallament: Font de l'home mort, qualsevol veu aigua d'aquí!!

Ara toca la primera de les pujades, per mi, la pitjor: Pas dels LLadres, encara que les altres siguin dures, no els hi trobo tanta dificultat com aquesta, jo penso que és perquè la fem de dia i "mai" veus la fi. A més a més abans de finalitzar el tram de pujada, ja es preveia perquè tot el cel estava ben tapat i fosc comença a calamarsar, per sort dura poca estona, llavors continua el temporal amb un fort ruixat d'escasos minuts i plas! S'esparreca el cel i ens sorprèn un solet esplèndit que ens aseca i convida a córrer camp a través, damunt de l'alfombra verda de gespa d'aquells paratges amb grans ramats de cavalls. Que bonica és la muntanya!!

Detecto de seguida un dels canvis del recorregut, la baixada, i forta baixada fins l'estació de la Molina (sopar), bàsicament per pista, bona per córrer a saco, almenys 10kms. No paro de pensar que contra més baixem... Més pujarem i així és súper pujada que després es va suavitzant fins arribar a Coll de Pal, continuem un bon tros de carretera d'asfalt, en aquest tram ja he fet un bon grupet en Joan de Torelló, i els 2 Jordis de Monistrol, amb ells arribo al Refugi del Rebost. Paro poca estona, encara vull aprofitar els pocs minuts que queden de llum i continuo sola cap baix, parlant clar, quina merda de baixada fins el Paller de Dalt, intento no caure pero és impossible, m'atrapa el grupet d'abans, em passen i més tard m'atrapa en Sergi, li dic que vagi el davant per fer-me de llebre però res, de bones a primeres ja em torno a fotre de llorus i aquesta vegada un bon culasso fins i tot veig saltar el frontal per els aires, per sort continua funcionant. Ell m'espera i anem junts fins al pròxim avituallament, Rigogrèixer, allà ens juntarem de nou amb el grupet dels Jordis, d'en Joan i d'un noi que diu que no vol anar sol, ara no recordu el seu nom. Fem un bon equip, són una bona roda per mi, perquè m'estàn ajudant a mantenir un ritme alt, probablement si jo anés sola no aniria tan ràpid, portem una bona mitja i lo millor unes sensacions, en aquells moments, boníssimes.

Passem l'avituallament de Can Cerdanyola, ens ben avituallem perquè sabem que el tram que ens espera no és poc, pujarem fins el Coll de la Bauma, bé, mantenim un ritme constant fins dalt, lo que habia de ser difícil és converteix en fàcil perquè la cosa se'n va a norris per moments, la baixada un desastre, ens relaxem de tal manera que primer comencem a trobar-nos amb gent que torna en sentit contrari, s'han perdut, això després, ens passa a nosaltres i no una vegada no, 3!! Entre pitus i flautes perdem un mitja hora ben bona per no dir més, aquell temps a mi em famolt mal, tinc els ànims gairebé per terra, intento remuntar i no baixar més la guàrdia fins arribar a Saldes pero aquest poblet no arriba mai recoi.

Per fi, menjo una miqueta i com ens torna a toca una forta pujada, la qual no hi contava ja em ella decideixo tirar xino xano sola, pensant en que la resta del grup ja m'atraparà de sobres a la pujada, no ho fan, ja no ens veiem més. En Sergi el tinc davant però puja a un ritme molt alt cosa que jo no puc seguir, el perdo de vista de moment.

L'ascenció es fa dura, vaig sola, i fins dalt el Portet és una eternitat pero aconsegueixo mentalitzar-me dient-me que tot té un final i efectivament, tot arriba. Passem la Font de la Bruixa, en aquest punt comença a fer-se de dia, no sabeu les ganes que en tinc de veure la llum del dia i no pas la del meu frontal. Però... Barrabuuum!! S'escolten els 1rs trons, veig llampegar, aixeco el cap i m'adóno que el cel no és blau com serialo normal, està ben fosc, m'ensumo que ben aviat tindrem temporal. I efectivament, arribo al control de Peguera i es gira una ventolera barrejada amb aigua que gairebé els desmunta el xiringuito en aquella penya que estava allà per avituallar-nos. De mentres menjo, arriba gent que diu que ja no continua, jo no vull pas parar, un cop que tinc possibilitats de fer primera a la N-Q???? Des de l'Estació de la Molina vaig primera i això ho penso mantenir fins Berga.

Continuem endavant enmig de la trompa d'aigua que està caient i dels llamps cabròns que ens tenen ben acollonits, vaig amb un noi que porta pals i per uns moments els deixa, pero quan el temporal elèctric vaminvant els torna a recuperar, intentem recuperar una mica el temps perdut i per uns moments no veiem marques, entre les cases de Paguera, amb aquestes ens atrapa la 2a noia, la Queralt. Retrobem les marques gràcies a ella i la torno a avançar. A partir d'ara agafo un ritme que crec q en tota la marxa no he portat fins Espinalvet. Impressinant, estic flipant en colors, les cames em responen de fàbul.la pero com fa rato que només bec i no menjo, estic dèbil, em marejo, això em neguiteja, penso que encara em desplomaré a metres de l'arribada. A l'últim control que està passat Espinalbet, ja en el camí de Queralt, sorpresa, torno a pillar en Sergi, ell es sorprèn en veure'm i li demano si m'acompanya, ell accepta i gasss fins dalt a Queralt, correm, correm, que guai, quina canya pero quina por també per si em vé qualsevol pàjara.

A Queralt m'espera el Pep, m'habia promès que ell em vindria a retrobar en sentit contrari de bona matinada, evidentment no va fer-ho amb el temporal, així q s'esperava allà.

Jo només li vaig dedicar uns mots: a baix a Berga parlem!!!!

Escales i més escales, quina il.lusió al veure que no em d'anar per St. Pere de Madrona, jo ja me ni anava directe, i en Sergi cridant-me, no no, per aquí!!!! I jo que li dic: Això ja està fet!!

Per aquí és fàcil!! en un plis serem baix la Font del Ros!!

I així va ser, en presència d'un solet que es despertava tard... escales avall i ARRIBADA!!!!!!! Ho he aconseguit! Ho em aconseguit!!

17h 34' i a part de ser 1a, 18ena de la general.

Estic molt contenta, no paro de pensar en el fart de córrer que m'he fet, ha valgut la pena!!

Això si, vaig trobar a faltar més animació a l'arribada, després de tot lo que vam viure i ens vam trobar amb una arribada una mica apagada. Bé, aquesta és l'única crítica que tinc, tot lo altre és més que positiu.

Fins l'any que bé!! TORNAREM!!

Sergi, David, Elena i Alba Les millors de la N-Q!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Gràcies companys, sóc feliç de saber que m'acompanyareu en noves travesses, el meu objectiu era fer-vos descobrir aquest món que a mi m'apasiona, crec que ho he aconseguit.

"No guanyen aquells que més corren sinó els que mai deixen de fer-ho".

TRANSVULCANIA 2010

Gràcias pel vostre suport!!

Després de pair tantes emocions viscudes a La Palma us en faig cinc cèntims tot seguit!!

Estic supercontenta pel meu resultat, per moltes coses:

Tenir com rival a Nerea Martínez no és una tasca fàcil, així que vaig pensar en el meu moment:

lluitaré fins al final per un 2n lloc al podi i sobretot per rebaixar la meva marca respecte al passat any i així va ser.

Vaig baixar 2 hores, aquest any en el meu crono marcava 11 h 37' i vaig arribar súper bé, amb bones sensacions, cosa que durant la cursa dubtava.

Vaig començar bé, a un ritme fort, jo mai surto tal i com ho vaig fer aquesta vegada a la Palma. Però bé! La cosa anava bé... Gaudíem d'una bona t ª al matí, passem el poble de Los Canarios, una animació brutal, la gent animant-me...

Penso en aquells moments i donaria el que fos per tornar a ser allà, que bo!!

Pujada, pujada i més pujada fins a Las Deseadas, a partir d'allà a sac fins al Refugi del Pilar.

1r avituallament de líquid i sòlid, intento menjar, però com no vull perdre temps arrenco a córrer i sorpresa les cames no tiren, em noto bloquejada, quina ràbia, aquest tram precisament fins un lloc anomenat El Reventón (serà pel nom) és un dels quals millor se'm donen, pla per córrer i gaudir del paisatge... Doncs res l'he d' afrontar caminant i corrent. Intento trotar tota l'estona a un ritme més baix per no caminar però impossible, no aconsegueixo agafar el ritme!!

De nou pujada, alguna baixadeta per perdre desnivell... Però bàsicament es tracta de pujar tota l'estona fins el punt més alt de la carrera el Roque de los Muchachos, 2440 m.

Allà em plantejo realment atipar-me de fruita a veure què passa... o no arribo!

No m'entrava res, només beure i beure. Finalment agafo meló, pera i síndria, reomplo el bidó de sals i cap baix, gairebé 20 kms de baixadeta de la bona. La cosa comença a canviar, començo la baixada suaument perquè el meu cos vagi assimilant el que no li he donat durant la cursa i la cosa funciona, menys que quan més baixem més calor sofocant.

Costa perdre alçada, porto estona baixant i encara veig que estic a 1500 m! Hem de baixar a nivell del mar!!Finalment arribo al Port de Tazacorte, un altre trosset de síndria i amunt, això està fet, abans però, he de superar un petit repetxó de 350 m però no és res comparat amb el que porto fent tot el dia.Una vegada assoleixo les parets de les primeres cases dels Llanos, veig en Manuel, màxim organitzador d'aquesta bonica cursa.

Em queden 2 kms fins a meta pel carrer principal, Manuel em segueix al meu costat amb el cotxe de l'organització, quina passada, em va comentant detalls de la cursa i em diu:

"...Tú no hables! Que yo te cuento..., jajaja, és impossible no parlar-li, fins que comença a caure'm alguna llàgrima, quins moments, la gent surt de dintre els bars, des dels balcons de les seves cases: Marta, Marta....!! I Manuel amb la bocina del cotxe...MOMENT TRIUMFAL.

Em situo davant de la línia de meta i allò ja és massa no tinc paraules per descriure les meves sensacions d'aquells moments. Passo la meta més feliç que mai, dóno uns sospirs i ni recordo els mals moments viscuts durant la cursa. Aquesta és una de les raons per les quals m'agrada córrer ultres, normalment sempre ens queden els bons moments viscuts.

I bé, després d'explicar-vos un pèl la meva història per l'Isla Bonita... FELICITAR EL GRAN JORDI DE MARSAY!Que ja abans de la sortida li vaig dir: Ens sorprendràs!!

Ho sabia!! És un campió!!

Fantàstic cap de setmana a Barruera disputant la CARA AMÓN a la bonica Vall de Boí.

Fa cosa de 2 mesos vaig decidir que el mes de maig hauria de descansar força, 1r per el volum de kilometratge que vaig fer entre el març i l'abril, 2n perquè em venia de gust fer "coses" + curtes i 3r perquè vull arribar a LA PALMA amb les cames senceres altra vegada per poder afrontar amb màxima garantia la TRANSVULCANIA, ultra que corraré el pròxim cap de setmana concretament el 4 de juny.

Dit això, vaig pensar que fer 1350 m de desnivell+ (+d'1km vertical) en sols 4'5 kms seria un entreno interesant i suficient per descubrir noves sensacions. Mai habia participat en aquesta modalitat.

Comencem 1r les noies a les 4'15 des de baix el bonic poble de Barruera per coronar Les Roies de Cardet (2444m).

Buah! Sols porto 300m des de la sortida aproximadament per els estrets carrers del poble i el meu coll ja treu foc, impressionant jo només habia tingut aquesta sensació al col.legi de petita quan ens feien córrer 4 voltes i no estava acostumada a córrer.

Em pregunto que si he d'arribar amb aquest mal de coll a dalt... Estic arreglada!!

Rectifico, he sortit massa ràpid, la carrera ens posa a totes a lloc.

Començo a agafar el ritme, passem el 1r avituallament, diuen que ens queda menys, evidentment, "una mica + de la 1/2"... -criden-, i no paro de pensar en que és lo + dur que mai he fet, si si, penso que prefereixo + córrer 2 Romàniques seguides si fa falta, abans que 1 km vertical. Impressionant!

2n avituallament i a partir d'aquí la cosa és més dura, més inclinació... Miro el rellotge 53', em tranquilitza pensar que ja no em deurà quedar gaire. Sembla que tinc un moment de glòria en sentir que m'arriben forces de totes bandes, seràn les gominoles màgiques? Jo que sé! Aquest moment dura poc quan veig que em de perdre un xic de desnivell i ens em d'agafar per una corda, penso, ara em de baixar????

Per sort baixem poquet i quan ja enfilem sols són 10' per fer cim, em trobo a la Núria Picas que ha fet 2a que ja comença a baixar i com és un encant al veure'm m'acompanya fins dalt, em diu que vaig bé i que li costa de seguir-me (com en sap d'animar aquesta xiqueta)!! Ho aconsegueix de tal manera que fins hi tot puc córrer fins al cim!!

QUINA PASSADA!!!!!!!!!!!!!!!!! MUNTANYA PURA I DURA!!!!!!!! DINTRE D'UN AMBIENT EXTRAORDINARI!!!!!!

Menjo meló, molt meló bec aigua i beguda isotònica i cap avall que fa baixada + ben acompanyada no puc anar, vaig amb l'èlit: Núria P., Yolanda Sáez i la seva parella, Quico Soler i jo.

Al vespre sopar a la Fonda, quina gana!! I de bon matí després d'anar a estirar les cames per aquelles contrades, xocolatada amb coca per acabar-ho de rematar.

Brillant cap de setmana.

Ara però, sols tinc a la ment: TRANSVULCANIA 2010!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!