UTGC- 90km

"TRAIL SIEMPRE EN PLAY" DE 90 KILÒMETRES


Aquesta cursa que vaig participar el cap de setmana passat es divideix en 5 modalitats:

-Caminada de 17 kms

-Una cursa de muntanya de 28 kms

-Una ultra de 50 kms

-La ultra trail gran challenger de 176kms

I la que jo vaig participar i la qual us parlaré perquè la vaig viure en primera persona és la de 90kms, (Trail “Siempre en play” Challenge 90).

Començaré per un detall força important i que em crida molt l’atenció, la cota més alta en que s’arriba durant la carrera és la del Pico de las Nieves de 1954m, el total de la prova en quan a desnivell + és de 4888m i el negatiu una mica superior 4954m que sumats dóna un desnivell acumulat de 9482m, o sigui que de muntanyes en vertical, barrancs amunt i avall i pistes al igual ens en vàrem fer una bona patejada, però jo, contentíssima, la veritat és que la prova no és espectacular però si que va ser suficient per recuperar sensacions que fa temps no tenia, ambient molt familiar, el típic de quan viatjo sempre a les Illes Afortunades, ja que si el pots compartir amb grans amics i coneguts que sempre estan pendents més la gent d’aquí de la terra que m’envia energia vagi on vagi, no té preu, no hi ha paraules suficients per explicar el què se sent.

Hi ha gent que diu que en aquest/s esport/s tan minoritari/s ho donem tot a canvi de res... Jo dic tot el contrari, ho donem tot a canvi de molt!!

Feta aquesta introducció, tornem enrere per situar-nos al dijous 13 a la nit, aterrissem a l’illa de Las Palmas de G.Canària ens recull una de les “Guaguas” de l’organització per dur-nos a l’hotel Verol de la mateixa ciutat perquè descansem al màxim fins abans de la sortida de la cursa.

Divendres matí, intento relaxar-me, mimar-me sobretot el turmell dret, amb flogoprofen, perquè just una setmana abans m’hi vaig fer un esguinç de 1r grau tot entrenant per la zona del Puigmal. Aquests tipus de lesions són poca cosa, però si que si no es curen del tot bé t’acaben portant més problemes a la llarga.

La màxima garantia en que compto en aquest moments és que en Jóse (fisio del Centro Insular de Deportes de G.Canària ) em farà un bon bandatge per intentar córrer aquesta carrera tan dura de la que m’han parlat amb les màximes garanties possibles.

Cap als volts de les 20h en Fran, un canariense i amic dels meus companys de batalla en Miguel i en Paco, ens acosta al punt on finalitzarà la nostra cursa a Playa Melenaras ja que d’aquí, a les 21h, surten autocars que posa la pròpia organització perquè ens desplacin fins el lloc de sortida que ens queda a l’altre punta de l’illa a l’Aldea de St. Nicolás, tenim unes 2 hores de viatge, arribem a les 23h i com queda una hora encara, tenim temps per fer-nos fotos, em fan preguntes, em donen la camiseta de l’equip de Vandama Trail perquè en aquesta ocasió jo corro per ells. La deixo dintre d’una bossa que he preparat amb gels, barretes per no carregar tan pes a l’esquena i si fa falta recollir-la al km 42, indret on tindrem situat el 2n control.

Anem entrant tots els corredors/es dintre del camp de futbol de l’Aldea, són gairebé les 00:00h i ens situem a sols 65m d’altitud. SORTIM!!

Tenim un km gairebé per rodar, agafar ritme i ja enfilar-nos de dret per un sender casi vertical anomenat de Altavista (1.175m), allò no sembla un sender, estem pujant la muntanya a través, he d’anar en compte perquè m’estic sortint del camí poc evident constantment, la pujada es pedregosa i el turmell bo ja no sé quantes revinclades porta però com és el bo no dóna problemes i l’altre tampoc, amb l’envenat que m’hi ha fet en Jose tinc bones sensacions, almenys ara que tot es pujada de la bona i per estona, arribat el moment que comencem algun descens veurem que passa, de moment em concentro el màxim per no prendre mal, intento centrar-me en agafar un ritme conservador i poguer-lo augmentar conforme avanci la prova.

Arribem al 1r dels solsament 5 controls que ens trobarem al llarg del trail, la plaça de l’església de Artenara, de camí, m’he trobat en Miguel dient-me que arribat en aquest punt abandonaria, em quedo ben distreta perquè l’havia vist d’allò més pletòric a la sortida...

Carrego la camelbag, el bidó que hi porto les sals (Maximuscle) per anar-ho combinant que amb sols 20km que portem ja estàn buits i això que es de nit i havia sortit amb 2l. de líquid, l’humitat és exagerada per tan el factor clau en trobar-me bé serà anar-me hidratant molt sovint.

De moment la senyalització està impecable, m’havien advertit de que no era així en edicions anteriors però aquest any per el que vaig veient han millorat en molts aspectes.

Aquest tram que toca ara, de nit encara i amb una lluna plena que dóna gust de córrer casi o podries fer sota la seva llum, es bonic de fer, molt agradable on es pot trotar força estona, baixes, per algun tram un pèl aeri sense cap mena de perill, puges, i mai deixes de veure la bonica silueta del famós Roque Nublo. Passem per petites urbanitzacions com ara Cruz de Tejeda (1560m), baixem fins La Culata (1248m) i enfilem ràpid fins a 1590m on tenim el Gran Roque.

Tornem a baixar de nou fins una presa just abans d’avituallar-nos, el dia està despuntant i ho fa just passat Llanos de la Pez, aquí torno a carregar d’aigua, altra vegada torno a està “seca”, menjo plàtans, barretes i quina il·lusió, em retrobo amb el Paco, a la sortida ell i en Migue m’havien deixat enrere però jo no perdia l’esperança en caçar-los.

A partir d’aquí amb en Paco fem la carrera junts, passem bons i mals moments com és habitual en aquest tipus de batalles, amb tantes hores tens temps de veure-hi de tots colors però en definitiva la cosa va anar molt bé ja que la part final aconseguim portar un ritme alt on anem avançant a molts corredors i això ens dóna una força brutal.

Deixem enrere el penúltim dels controls: Albergue Beltrana, fem un fort repetjó i arribem a la cota més alta, el Pico de las Nieves (1954m).

A partir d’aquí comença el descens la primera part preciosa en quan a paisatge, trams volcànics súper divertits amb sorra que et permet baixar sense por, Caldera de los Marteles (1535m), d’aquí deixem de veure les meravelloses panoràmiques per endinsar-nos en pista de terra per la Era de Mota fins a l’últim control, Valsequillo (890m) resulta que en aquest poble s’hi elabora un dels millors formatges a nivell nacional.

Són les 10h quan arribem en aquest indret. D’aquí surten els corredors/es que han optat per fer la modalitat de 28kms, falta una hora perquè donguin la sortida.

El sol apreta molt, massa, per l’època en que estem així que com veig que alguns es remullen en una manguera que hi ha allà, jo no seré menys, així aconsegueixo anar fresqueta una bona estona. Ara només ens queda com a repetjó final superar la muntanya de Las Palmas que diuen els Canaris, fem molta pista novament però em de ficar-hi els cinc sentits per no prendre el camí equivocat, sortim d’un barranc per anar a un altre fins arribar al pont històric de Telde, el de 7 ojos, aquí tornem a refrescar-nos, fruita abundant, els plàtans que no faltin, l’animació tampoc hi falta però m’avisen que creuen que la 2ª fèmina ve a prop, així que reprenem la cursa tot passant per l’últim dels barrancs Bocabarranco fins portar-nos a la llarga avinguda marítima de Playa Melenaras, 4 kms d’asfalt fins arribar a meta, molt pesats, tan, que em bloquejo, entre els nervis i tot el que comporta el Paco em comença a deixar enrere uns minutets per avançar-se a la meta, diu que li farà molta il·lusió veure’m entrar jo continuo però de forma insegura, per primer cop deixen d’haver-hi marques i dubto per on va la cursa, la gent crida: “Por aquí!!... Sigue recto!! Por abajo las escaleras...! Y sinó m’ho diuen ells ho pregunto jo.

Em giro i veig que em persegueix una noia, no tinc temps de veure-li el dorsal, intento fer els possibles perquè no m’avanci, ho intento, ho aconsegueixo, passo la meta, no tinc ni forces per pujar la rampa, em deixo caure asentada a la mateixa rampa per recuperar les pulsacions, si senyor!!

14h i 1 maleït minut ho he aconseguit, quin final de carrera!!

Entra la noia i em felicita:

“Éres una màquina con 28kms no pude alcanzarte...”

Buff, al moment vaig preguntar-me si valia la pena aquell final tan agònic a sols un parell de kms de cursa, però ja ho crec jo ara que si. Com us deia al principi... Ho donem tot a canvi de molt!!

Les bones sensacions continuen fins i tot després de la carrera, demano unes tisores a la creu roja per treure’m l’envenat i això si que és massa. El turmell no està gens inflat, m’adóno que en Jóse ha fet una molt bona feina i aquesta és la màxima recompensa ja que ara més que mai no em puc permetre tenir cap lesió.

M’espera un nou repte, tot ha anat molt depressa, pel meu gust tan de bo ho hagués sabut amb antel.lació però les coses van com van i malgrat el poc temps que queda per emprendre aquest gran repte hi posaré tots els sentits i tot el que estigui al meu abast.

EVEREST TRAIL RACE!!!!!

http://www.regio7.cat/esports/2011/10/20/bagenca-marta-prat-sera-leverest-trail-race/172010.html