CAMINO DE SANTIAGO EN BTT

3/9/10, 1a Etapa Pamplona - Logroño, 102kms

Pamplona

La nostra aventura té inici a Pamplona, la matinada del 3 de setembre, agafem el parell de bicis del cotxe, ens anem a canviar a la pensió on em fet nit i un cop amb els mallots posats toquem el dos camí de Santiago, tot seguint les fletxes grogues i les conxes, comencem tranquilament tot donant voltes a l’assumpte:
“…ho aconseguirem?, arribarem a Santiago amb tants pocs dies? Són molts kms!! Jo no estic acostumada a la btt… Ho suportaré…? Serà suficient la meva paciència??
Li em de fotre canya i no estic segura de res, tinc nervis, però una cosa molt positiva:
Moltes ganes d’emprendre aquesta gran aventura , saber si serà suficient el que sols porto al damunt:
-Motxilla Rightlight a l’esquena
-Una bossa petita al darrere amb el “pop”, no porto alforges.
- Una guia pràctica del Camino –El Camino de Santiago en mountain bike Juanjo Alonso-.
Crec que mai he sortit de casa per passar tants dies fora amb tan poca cosa, però... Per les mosques, ja m’espavilaré!!!
Sols sortim de la bonica ciutat de Pamplona i ja sabem el que ens espera per encetar el nostre camí, superar l’Alto del Perdón, el fem per carretera després de trobar-nos amb un senyor i aconsellar-nos molt amablement.
Un cop superat l’ascens deixarem els molins de vent a la nostra esquena tot iniciant un llarg descens, impressionant, sort que la bici no és de carretera, jajaja, quina descàrrega d’adrenalina, els kms els fem com xurros.
Arribem al conegut Puente de la Reina i allà juntament amb uns altres ciclistes ens fem unes fotos. Continuem per la carretera fins al petit poble de Mañeru, això ens ha agradat!! Allà fem un bon esmorzar i després de segellar-nos les dues credencials que vam adquirir a Pamplona tan sols arribar la tarda de dijous a l’oficina del pelegrí, continuem per senders de paisatges agrícoles fins a Cirauqui, Lorca i tot tornant a agafar la carretera, passem Estella, Ayegui i Irache on fem una breu parada al Monestir, és molt gran, Nuestra Sra. La Real de Irache, i just allà hi ha unes bodegues on tenen una font de vi i una d’aigua al costat, faig una trucada a casa meva perquè en aquest punt hi ha una web cam conectada que si es conecten els familiars et poden veure fent el camí, no ens van poder veure en aquell instant perquè la web cam estava encallada des de les 11, i aleshores deurien ser les 14h tocades, així que res, ens afanyem per anar a dinar que es força tard i potser no ens en donaràn, abans però fem una pujadeta encara per contemplar el poble de Villamayor de Monjardín, passen de les 15h quan arribem al poble de Los Arcos y a varis llocs ens diuen que ja no serveixen menús, anem tard, això ens servirà per els altres dies, finalment en un bar que ja tanquen la cuina, suposo que els hi farem pena, ens serveixen dinar tot remarcant-nos que passades les 14h no busquem a gaires llocs perquè no ens atendràn.
Amb l’estómac ple i un sol que peta continuem el camí direcció a Logroño, és on tenim pensat com a final de la 1a etapa.
Agafem la carretera perquè volem plegar dora i encara ens queden gairebé 30 kms per fer, així que omplim els bidons d’aigua fins dalt de tot, amb la calor que fa i al fer asfalt sols faig que veure i veure, estic al·lucinant, cada dos per tres tinc la gola seca, no sé pas quants litres puc haver-me begut avui?
Just abans d’entrar a la ciutat de Logroño, per ser més precisos a sols un km em faig a un voral del camí on m’adóno que he passat per sobre d’unes punxes amb molt mala espina... Ens acostem a una senyora molt peculiar, es diu Felisa i segella credencials, a part d’aconsellar als pelegrins, vendre begudes fresques, bijuteria... Aconsella als pelegrins i els diu com en el nostre cas al dir-li que venim des de Pamplona: “no hagáis bobadas hijos, el camino siempre está aquí, y no hagáis tantos kms, esto no es una competición, hoy es vuestro primer día, que haréis cuando llevéis siete días a este ritmo hijos??...además mirad a que hora bajáis, no os va a dar tiempo a naa”
Jo vaig marxar d’allà amb una sensació estranya, sabia que la dona tenia raó, però tan si com no jo volia intentar tirar el meu objectiu endavant, crec que estic suficientment preparada com per poder-ho aguantar, disposem de pocs dies, ens perdrem molts detalls del camí, però com bé va dir-nos la Felisa, el Camí segueix sempre en el seu lloc i hi tornarem, un altre dia, això si, amb més calma i temps.
Passen de les 19h quan deixem les nostres bicis a la pensió on dormirem, ens l’ha recomanat la Felisa també, quina dona!!
1a etapa: Pamplona – Logroño, 103kms amb 9h.

Direcció a Cirauque

Catedral de Logroño

4/9/10, 2ª etapa Logroño – Belorado, 77kms

Ens aixequem a primera hora perquè avui tenim una etapa força complicada, amb +desnivell que la del primer dia, en teoria hauríem de fer 110kms, que a la realitat sempre en surten més i gairebé 1000 de desnivell acumulat, acabant l’etapa a Burgos.
Ens vestim i quan ens disposem a agafar les bicis m’adono que la meva té la roda del davant rebentada, no!! Maleïdes punxes, aquelles que hi havia ahir a pocs metres de la Felisa, quan vaig parar.

El pinxo que em va rebentar les 2 rodes

Bé, no cal que repliqui més sinó que amb la gran ajuda d’en Pep canviem ràpidament la cambra i sortim a les 8h. Una hora més tard del que jo tenia previst, penso que sinó tenim cap més incident durant la jornada la part a recórrer es factible, tot i que com tenim una mica la moral per terra decidim començar a pedalar esmorzats. Sortim gairebé a les 9h entre pitus i flautes i no! Un altra vegada no si us plau!! La roda trasera pinxada, com es possible això? Tanta mala sort en tan poca estona?
Doncs aleshores vam haver-nos d’esperar que obrissin una botiga de bicis a Logroño, precisament la teníem ben a prop, amb l’inconvenient de que al ser dissabte l’obrien a les 10.
Les cambres que havíem comprat de recanvi per fer el Camino s’havien quedat a casa, juntament amb l’engrassador, sols dúiem una que va ser la que ja vam utilitzar de matinada.
Sortim d’aquesta incidència a pocs minuts per les 11h, ara si que ja ens podem desdir d’arribar a Burgos, farem el que podrem i dormirem a on arribem, com a molt tard les 20h del vespre.
Comencem tot deixant a la nostra esquerra el Parc fluvial la Grajera, és molt guapo aquest lloc, quina llàstima que em d’anar a cop de pedal avui, no podem perdre gaire temps. Jo vaig fent kms i m’adono que el Pep no ve, m’espero, no ve, em desanimo mentres torno enrere, no deixo de pensar que aquell no és el nostre dia, tot i que és molt curiós, és el 6è aniversari del nostre casament, potser tot el què està succeint és una senyal que ens vol fer entendre d’alguna manera que ens ho hauríem d’agafar en més calma?
Em trobo el Pep tan tranquil tot conversant amb en Marcelino Lobato Castrillo, el Pelegrino andante, una altra figura del camí Francés, sens dubte, ens explica històries de fa molts anys, com per exemple que ell va ser qui va marcar el camí, va començar el 1980 i va acabar-lo el 86, tot matisant que està senyalitzat de color groc perquè és el color papal... Ens despedim després d’haver-nos segellat la credencial i ara si continuem camí de Nájera, Navarrete però abans passem l’Alto de san Antón, per sender, que un cop superat ens aturem a menjar-nos unes fruites, torna a apretar fort el sol i ens em de cuidar si volem arribar amb bona cara a Santiago, passen un grupet de nois que al saludar-nos i escoltar el seu accent no ens estem entre el Pep i jo de preguntar-los?
¿Canários verdad? Vam parlar un ratet i més o menys ells tenien pensat fer com nosaltres, són molt amables i sobretot simpàtics, característica que destaca en els canaris.
Després de dinar a Navarrete continuem per arribar a Santo Domingo de la Calzada, sols parem per fer unes fotos i jo omplo d’aigua a la font de la plaça, estic seca seca.
Més endavant deixem la província de la Rioja per entrar en terres de Burgos.
A Redecilla del Camino parem en una oficina d’informació als pelegrins on ens informen de cine, decidim passar la nit a Belorado, un poblet que està de festes.
Ens queden pocs kilòmetres per finalitzar aquesta etapa, tot i que demà ens espera una kilometrada que fa por, per sort, el terreny serà “planer”, serà la manera per recuperar el temps perdut en l’etapa d’avui i mirant-ho positivament farem la part més dura, l’Alto de la Pedraja a primera hora del matí, aprofitarem la fresqueta.
Arribem a l’alberg-hotel on fa escassos minuts em trucat per fer la reserva, té molt bona pinta, està tot decorat amb banderoles i és el primer que trobem es diu: “A Santiago”.
Ens instal.lem en una habitació doble xulíssima, ens dutxem, sopem i anem a donar el vol a baix el poble. Hi ha molta gents per els carrers, un ambient total de festa major, fa goig aquell poblet tan engalanat.
Finalment 77kms en 7h aproximadament.







En Joan i en Platón de Girona

Hab. nº 10 de l'Alberg-Hotel "A Santiago"


5/9/10, 3a etapa Belorado - La Fromista, 144kms

Ens llevem d’hora, a les 7h, perquè avui toca donar-li fort als pedals, em de fer molts kms per recuperar els atrassats, si volem arribar amb 7 dies a Santiago, 8 dies com a màxim, més dies no podem, no disposem d’ells.
A la sortida d’aquesta etapa sortim junts amb 2 nois que vam conèixer ahir, són de Girona i són en Joan i en Platón.
L’intenció d’ells es quedar-se a passar el dia per Burgos. Ells disposen de molts més dies que nosaltres, agafen l’opció de fer carretera mentres que nosaltres comencem pedalant per senders molt ciclables fins Villafranca de los Montes de Oca, allà agafaem asfalt per pujar l’alto de la pedraja, agafo un bon ritme i no el deixo fins arribar a dalt de tot per ganes que en tingui en més d’algun moment, l’estona d’anar pujant es nota però això si, es fa bé, no tinc necessitat de posar el plat petit, continuem planejant i baixant de mica en mica, parem a esmorzar i enganxem a en Joan i en Platón que amb ells arribem a Burgos. Són contades les fotos que tirem a la catedral, és impressionant, però anem justos de temps, per variar, i fa anys ja l’havíem visitada.
El terreny que passem després de la gran ciutat gairebé no té desnivell, pla i de tan en tan pujadeta suau, això si, ja intuïm que tornarà a caure una solana de cal ample, cada dia ens ha fet un sol espaterrant, em begut litres i litres d’aigua, aquarius i forces coles també han caigut.
Arribem a Hornillos del Camino deshidratats, ens hi quedem a dinar, a una bocateria.
L’idea es de que la senyora del local ens serveixi una amanida i després uns entrepans però quan ens porta la immensa amanida, flipem, se’ns posa tan bé... Que en demanem una altra a compta dels bocates. La dona al·lucina amb nosaltres!!
Però després d’una alegria... Quan tornen a reiniciar la marxa, al poc més d’una hora els dos tenim descomposició. Les preses i sobretot la fal·lera del dinar no ens han portat per el bon camí, per sort dura poc el mal tràngol. Amb aquestes que sense donar-nos compte després d’una forta baixada i anar a parar al cul del món, arribem a Hontanes, un poblet amb moltíssima oferta per els pelegrins.
Tornem a deixar els senders per acabar l’etapa per carretera, baixem aproximadament 9kms fins Castrojeriz, passant abans les ruïnes de l’antic Convent de San Antón.
Arribats a Castrojeriz ja no ens queda gaire per finalitzar aquesta llarga tirada d’avui, sols 25 kms que ens duran fins a La Fromista.
Busquem ràpidament lloc a la Pensió de la Marisa, i ens diu que precisament els diumenges no serveix ni dinars ni sopars així que altra vegada correm perquè es tard i ens temem quedar-nos sense sopar, només faltaria això després d’un dia tan intens.
Tenim sort i finalment sopem en un bar, que ens “deixen”... Estan a punt de tancar!

6/9/10, 4a Etapa: La Fromista - León: 131 KMS

Avui sabem que ens toca una etapa molt planera, perfecte per fer una altra tirada llarga.
Comencem a les 8 menys quart, a un ritme molt suau, posem el plat gran i gairebé serà el que farem servir durant tota la jornada.
Fem carretera i sense forçar gens ni mica avancem tranquil·lament, de sobte, ens adelanta un ciclista que crida molt l’atenció, va amb un xandall blau i amb sabates de xarol i una bici molt antiga, no sé pas de quin any. Al darrere d’ella, al parafangs hi porta escrits una sèrie d’anys, són els que ha fet el Camino.
En Pep no es pot resistir a la temptació d’iniciar una conversa amb ell. Es diu Jose i cada cop que obra la boca ens quedem més astorats, té 71 anys, molts d’ells ha fet el Camino amb bici, i quan estava fort... L’havia arribat a fer en sols 4 dies, això si, sempre per carretera. En Pep li pregunta: quants kms farà avui aproximadament?
-150 kms respon ell, amb màxima seguretat. “Tengo pensado dormir en Astorga” –va exclamar-.
Quin personatge, jo l’anomenaria també, Capitán Pedales.
Ens va ajudar molt aquella conversa que vam tenir fins Carrion de los Condes, Tierra de Campos, en Jose allà va seguir i nosaltres que som uns “tequerus” ja vam haver de parar a esmorzar. Avui es dilluns i cal començar bé la setmana! Parem en un forn de pa i comprem bolleria per parar un tren, que bones aquelles pastes i la xocolata, per favor.
Seiem en un banc de la Plaça del poble i amb aquestes que veiem passar un equipet tot de vermell que fa molta patxoca, van cinc, i de cada una de les seves bicis en surt una flamant bandera catalana. “Buenos días” ens saluden ells i jo que els contesto: “Bon dia bon dia!!”. Automàticament van parar uns segons i ens van dir que ells també havien començat el camí a Pamplona però a diferència nostra, ells portaven un dia de més.
Eren la Colla dels Xatus, casualment també de Girona.
Després del suculent esmorzar continuem en Pep i jo fins Sahagún, allà intentem està alerta, ja que en Jose ens ho ha advertit, hi ha 2 senders el Camí Francès que segueix de recta per el nou camí construït per els pelegrins o bé, travessant el casc urbà del poble es pot seguir per l’antiga vía romana, aquesta última es la que em d’agafar, ho fem però ens equivoquem i anem fins a un poblet anomenat Castellanos, em fet 4 kms de més i d’aquí arribem a Calzadilla de los Hermanos, per aquí si que passa el camí, però a on decidim dinar ens diuen que són contats els pelegrins que passen al llarg del dia.
On dinem es diu “La casa del Cura” i ho porta actualment una parelleta entranyable i amb moltes ganes d’innovar, ens obsequien amb productes de la terra boníssims i per finalitzar l’àpat ens ofereixen un licor de llimona, jo no me l’acabo tot però el Pep es veu el seu i la resta del meu, ell l’anomena el “recuperador” està que rabosa d’energia i amb forces renovades continuem fins Mansilla de las Mulas.
Ens penedim quan ja portem estona pedalant per la pedregosa calçada romana, havíem d’haver escollit carretera asfaltada. Són 16 kms que fem per la via romana quan de sobte coincidim amb un canal molt ample i un sender nou que es veu que l’han fet fa molt poc, està tan aplanat per alguna tapissonadora que sembla ciment, arribem còmodament fins Mansilla. Aquí ja sols ens queden 20 kms per acabar l’etapa, volem fer carretera però està en obres i es realment un perill circular per ella, no té voral en molts trams i anem alternant entre senders i asfalt fins arribar a la gran ciutat de León, realment és caòtica l’arribada a León, aquí si que no tenim altra opció que arribar per la nacional i el trànsit a les 7h de la tarda és brutal. El cel s’està posant d’un color lleig, té pinta de ploure i per demà dimarts amenacen de pluges.
Fem nit a la pensió Sandoval.

7/9/10, 5a Etapa: León - Astorga, 60 KMS

Avui ja sortim esmorzats, per això comencem més tard, falta poc per les 9h i tenim la sensació de que no podrem acabar la jornada sense pluja. L’idea seria passar la Cruz de Hierro però...
Al cap de 2 hores de pedalar el temps no pinta gens bé fins que comença a ploure, poc però molesta.
Arribem a Astorga amb pluges intermitents que ens obliguen a prendre una decisió, buscar allotjament a la ciutat, descansar, i si demà està millor la cosa atacar par fer els 2 ports de muntanya que ens queden: Hierro i Cebreiro.
Trobem l’ Hostal Coruña, està perfecte, molt net i en ell ens trobem amb molts ciclistes que han fet el mateix que nosaltres, la colla del Canaris que vam conéixer en el 2n dia del Camino, simpatiquíssims ells i l’altra Colla dels Xatus també.
Per la tarda podem aprofitar per fer turisme, no plou finalment i no parem de visitar llocs, és l’únic dia que disposem d’aquesta oportunitat.
La Catedral, el palau epíscopal d’en Gaudí, i el Museu de xocolata.

8/9/10, 6a Etapa: Astorga – La Laguna de Castilla, 108KMS

Sortim a les 8 i 10’ esmorzats, i al coincidir novament amb els Xatus, ens pregunten que si volem fer el final d’etapa amb ells i els diem que si, ja que després de saber que a dalt a Cebreiro són festes no tindrem lloc per dormir així que reservem on ells i comecem a tirar milles, en Pep i jo.
La cosa ha canviat, fa fred ja de bon matí a diferència dels altres dies, cal sortir abrigat.
Passem Murias de Rechivaldo, Castrillo de Polvazares just on fem una paradeta turística, cal posar atenció a aquest poble de tradició “Maragata” i està considerat com a conjunt històric-artístic. Els seus principals atractius turístics són: l'arquitectura típica i el famós "cocido de Maragato" on els seus 3 ingredients que destaquen són: caldo o sopa, cigrons i fins a 7 varietats de carns diferents.

En temps de guerra era un plat únic.

Agafem les nostres bicis de nou i tornem a enllaçar per el camí correcte, ja que ara ens havíem desviat per fer la visita a aquest poblet tan bonic. Agafem direcció Rabanal del camino on en aquest indret fem una breu paradeta a un alberg molt i molt acollidor “Nuestra senyora del Pilar”, en principi vam parar sols per segellar la credencial però crec q vaig fer el millor del dia, em vaig prendre un Cola Cao que em va fer sentir com els àngels, amb el fred que feia em va anar de primera, feia anys que no prenia aquesta beguda i per culpa del Camino, crec que m’ha creat adicció.
Seguim entre boscos d’alzines i roures i cada vegada la cosa puja més, però es fa bé, això si, la fredor cada vegada cala més dintre meu, no paro de trobar-me a ciclistes abrigant-se més i jo no tinc res més per protegir-me, així que no queda altre remei que seguir avançant per coronar i baixar tan ràpid com puguem.
M’enganxo amb ciclistes i un per l’altre fem el cim, ens piquem una mica i això fa que en un tres i no res coronem l’Alto del Hierro, estem pletòrics d’alegria, som el punt més alt de tot el traçat que portem fent en totes aquestes jornades des de Pamplona, dintre d’escasos minuts arriba en Pep, ens fem unes fotos i avall que fa pujada, tot i que aquesta es fa esperar, seguim pujant encara uns quants metres i al final arriba, jo penso que a la baixada patiré molt fred, ho aguantaré? No paro de fer-me aquesta pregunta però a la vegada tinc ganes d’enfrontar-m’hi, no ni ha per tant la veritat, hi ha una boira espessa però darrera seu intueixo un sol esplèndid, aquest ens donarà força per gairebé tota la jornada.
A la baixada no podem fer una altra breu paradeta al poblet de l’Acebo, és preciós, sembla que haguem retrocedit en el temps, surt fum de les xemeneies i dóna la sensació de calma, de desconexió del món, sembla que en moments s’hagi de posar a caure borralls de neu, els balcons de fusta, les cases adosades les unes amb les altres de planta especialment baixa i el terra del carrer estret adoquinat, impresionant, deixo enrere aquell poble amb tristesa, m’agradaria quedar-me hores, potser dies, fins que tingués ganes de marxar-ne jo mateixa.
Un cop a la gran ciutat de Pontferrada, tot i que són les festes passem ràpid, la gana apreta i em de buscar un lloc per dinar, decidim parar a dinar més endavant a Camponaraya a el “Mesón el Reloj”.
És en aquest punt que ens reenganxem amb els Xatus de Girona, just quan sortim del Mesón ens passen i nosaltres que a corre-cuita ens fiquem els cascos i intentem atrapar-los, jo ho passo malament. Tinc l’estómac massa ple com per arrencar d’aquella manera però no els volem deixar escapar, amb ells el camí fins el lloc on tenim encarregat passar la nit serà d’allò més amè i vaja que ho va ser, un fart de riure entre pedalada i pedalada, mica en mica ens anem coneixent i jo em sento molt bé entre aquesta colleta.
Per sort el camí que toca fer en aquells moments és molt planer, fins a Villafranca del Bierzo, allà la cosa ja comença endurir-se però no cap cosa, ja que jo no tinc pas necessitat d’utilitzar el plat petit, així que comencem a pujar xino-xano i quan la cosa ja es comença a disparar amb més dificultat, a uns escasos 10 kms de la Laguna de Castilla lloc on dormirem, parem a repostar, uns de cafeína, altres de teïna, sucres... Necessitem dopar-nos per fer l’últim esforç de la jornada i si pot ser prendre algo calent perquè el temps torna a pintar malament, la cosa cada vegada pinta pitjor fins que es posa a ploure, fa temps d’hivern, torna a aparèixer un xic la boira però m’encanta, com que cada vegada la pujada és més forta em faig passar el fred com puc, pedalo però avanço poc, fins que el Pep replica que prefereix pujar a peu, alguns de l’equip que em format també, sols en Joan, l’Isaac (el més jovenet) i jo no baixem fins gairebé la falda del esperat i temut O Cebreiro, és l’entrada a la província de Galícia, encara que fa estona ja sembla que hi estiguem submergits, l’accent de la gent, els paisatges, molts motius donen a pensar que estem cada vegada més a prop del nostre objectiu, cada vegada tinc les idees més clares i més quan arribem a l’alberg i ens cruspim un deliciós “bizcocho” elaborat per ells mateixos i com no un altre Cola Cao, amb la mullena i l’espera de que arribessin tots els membres de l’equip català em agafat fred, especialment el Pep, està tremolant però menja com si fes dies que no hagués engolit res, pel que comenta... Aquella coca l’ha fet reviure com els àngels.
Ens instal·lem, i després d’una dutxa ben calenta sopem, jo una sopa d’all que em treu el fred de sobre, mare meva quina escalfor, de cop m’he de començar a treure capes de roba i no sóc l’única....
L’ambient als albergs és excepcional, coneixes gent de tots els racons: de Sevilla, de Canàries, de València, de León,... Compartir amb tots ells anècdotes durant un bon àpat és d’allò més enriquidor, m’encanta!!
Abans d’anar a trencar el són els Xatus ens informen que demà acabaran la seva etapa a Palas de Rei i nosaltres decidim fer el mateix, ja que calculem que així divendres amb poques hores ens podem plantar davant Santiago com a molt tard el migdia, així que truquem a l’alberg de Palas de Rei i fem la reserva.

9/9/10, 7a Etapa La Laguna de Castilla – Palas de Rei, 104 kms

Ens llevem just quan comença a fer-se clar, esmorzem una miqueta sols en Pep i jo, els Xatus els costa de matinar i coincidim amb ells just quan nosaltres ja tenim tot l’equipatge a les alforges, volem començar tranquil·lament perquè encara tenim 2 kms durillus per davant de pujada fins dalt el cim i després ens espera un puja baixa constant.
Comencem amb l’idea de que aviat ens enganxaran. Però això no passa.
Un cop a dalt O Cebreiro voldríem aturar-nos estona, són les festes del poble, però està tan minat de gent, i medis de transport que no ens deixen circular amb les bicis per on hi ha tota la festa, paradetes, xiringuitus,... Si ho haguéssim sabut hauríem esmorzat aquí dalt però un altre dia serà. Comencem a baixar, perdem desnivell amb molta facilitat amb la bici per recuperar-lo de nou fent un altre Alto, aquest cas el del Poio.
A partir d’aquest moment ja gairebé ho tenim guanyat això, baixem directes fins Triacastela, amb una pendent impressionant, a cada curba freno, tinc por de sortir-me de la carretera, baixem a màxima velocitat, disfrutem com camells en veure que els kilòmetres passen com xurros.
A baix Triacastela, ja tornem a tenir gana i fem una important parada, en aquestes que des de dintre el bar estan veiem passar 5 ciclistes vestits de vermell, són els Xatus!!
Dintre d’uns 10’ decidim tornar-nos a posar en marxa i se’ns fa molt pesat el tram que toca fins a Puertomarín on dinem. Abans passem per Sarria però no parem enlloc, es un constant puja i baixa i potser ens manca motivació en aquelles hores de migdia, no ho sé.
Poc abans d’arribar a Puertomarín ens crida molt l’atenció l’embassament anomenat Belesar que prové del cautelós Miño, ens adonem que hi ha restes de pareds les quals són restes de l’antic Puertomarín el qual va ésser anegat per les aigües del modern pantà anomenat fa poc.
El poble nou es va edificar a la part dreta del Miño y va ser inaugurat el 1962, en ell podem contemplar els monuments més rellevants de l’antiga població que van ser traslladats allà pedra per pedra, motiu que justifica que durant el nostre dinar en Pep li cridés l’atenció que vàries pedres de l’iglesia estaven enumerades.
Abandonem el poble per la passarel·la del embassament direcció a Gónzar.
Portem tota la diada fent carretera on passat aquest punt ens indiquen que em de seguir per una pista asfaltada però agrícola on comencem a trobar-nos els primers eucaliptus de la zona, albergs amb gent descansant a fora i disfrutan del solet que està caient en aquelles hores de la tarda.
Pedalem sense pressa perquè ens queda poquet per arribar a Palas de Rei, de sobte sorpresa, sentim rebombori per darrere i ens sorprenen els Gironins, nosaltres creiem que ja deuria fer estona que haurien arribat al final d’etapa, així que de nou un per l’altre i explicant-nos anècdotes del dia, sense donar-nos compte ens plantem davant l’alberg on farem nit tots plegats.
Cal remarcar que estem saltant d’alegria, ens queda un dia, pocs kilòmetres... Nois, nois, noooois... S’olora flaira de mariscada!!!

10/9/10, 8a Etapa, Palas de Rei - Santiago de Compostela, 60kms

“Taxi, taxii, taxi… “ Si si, aquest és el meu despertador, la veritat es que ratlla bastant, més d’algun me l’hauria estampit contra el meu capçal del llit...
Ahir vam decidir que al ser l’últim dia s’hauria de matinar de valent i em van deixar portar la veu cantant com a membre femení de l’equip, jo disposava de majoria absoluta.
Esmorzem i toquem el 2 ben engalanats com podreu veure en les fotos.
Aquests Xatus no es deixen cap detall, volen arribar a Santiago i impressionar al màxim a les seves famílies que ja els estan esperant. Nosaltres cridem una mica l’atenció allà el mig de tan vermell, però ens hi sentim molt bé, tantes hores junts...
Comencem ben abrigats i no parem fins al poble d’Arzua, allà ja em comencen a sobrar algunes peces de roba, però no em quedo amb màniga curta fins després d’haver esmorzat en un bar que la veritat, la higiene brillava per la seva absència, no escriuré noms però deixava bastant que desitjar aquell nefast servei...
Avui també portem tota l’estona fent carretera i els kilòmetres avances que dóna gust però parlant parlant decidim que just abans de que ens faltin uns 30 kms per arribar a port ens submergirem per els autèntics boscos d’eucaliptus bàsicament per endinsar-nos dins el caliu que desprenen la gran afluència de pelegrins que transcorre per la zona.
Aquests ens obren pas amb cara de felicitat i cridant-nos: “¡¡Buen Camino!!”...
“¡¡Buen Camino!!” Els hi contestàvem nosaltres.
De tant en tant ens trobem amb pujades curtes però intenses i no parem de repetir-nos “La última, aquesta és la definitiva...” i així successivament fins arribar a l’esperat Monte del Gozo, un dels Xatus, en Jordi m’explica que va veure en un reportatge que superat el Gozo ja tenies Santiago als teus peus i així va ser.
A mi però, em costa avançar amb velociat per aquells camins amb tanta gent per el mig, tinc por d’atropellar-ne algun i decideixo quedar-me al darrere i seguir el meu ritme.
Segellem a l’Ermita de San Marcos del Gozo i esperem a la resta del grup que han pujat a dalt al cim a fer-se unes fotos, nosaltres no tenim ganes de pujar dalt de l’estructura metàl·lica (monument).
Continuem i ja està aquí davant nostre el destí, la meta, com ni vulgueu dir, tants dies pedalant, hores de calor, fred, pluja, el vent de Palència, cansament, set... I que jo en moltes ocasions havia arribat a pensar que al no disposar de dies, no podríem arribar a davant la Catedral de Santiago. Sobretot el pitjor dia d’aquestes 8 etapes per mi va ser el dia que ens vam quedar a Astorga, allà em pensava que ens quedàvem i per sort el destí va canviar per bé fins que em pogut arribar per el nostre propi peu a Santiago.
Són les 13’30 just quan ens plantem a la Plaça, és impressionant l’arribada, les famílies dels Gironins allà esperant-los i nosaltres també per uns moments ens varem sentir de la família. Fotos, abraçades i demés fins que vam anar a celebrar la nostra merescuda victòria en Pep i jo, això si després de desfer-nos de la bici, la vam facturar.
Havent dinat vam anar a recollir la Compostel·lana, després de fer més d’una hora de cua i etc, etc, aquestes han estat les nostres vacances, curtes però intenses.
Tornem a casa amb ganes de tornar a emprendre, algun dia de nou el camí...