El divendres de bona matinada vam agafar un vol cap a Madrid, a les 8 ja érem a la ciutat on l’endemà dissabte 2 començaríem una cursa-marxa que tindria com a destí final la ciutat de Segovia. El traçat és de 104 a realitzar en un temps màxim de 24h per efectuar-lo en la seva totalitat i segueix l’itinerari del camí de Santiago, Madrid – Santiago, recuperat i senyalitzat per l’agrupació dels Amics de los Camino de Santiago de Madrid, en la dècada dels noranta del segle passat i que es va donar a conèixer l’any 1987, amb la publicació de la primera guia “Camino de Madrid a Santiago de Compostela”.
Des d’aleshores va quedar totalment senyalitzada la ruta per entre les provincies de Madrid i Segovia, les quals transcorre aquesta cursa-marcha.
L’organització destaca 4 aspectes fonamentals per aquesta cursa:
Cultural, turística, promoció esportiva i de caràcter ultrafondista.
L’última va ser la que em va empènyer més a fer aquesta travessa i diguem que també la primera, amb aquesta escusa podia arribar a conèixer una miqueta la zona, que desconeixia totalment.
Els primers 4 kms a realitzar eren neutralitzats, és dir, els havíem de fer conjuntament corredors i marxadors amb sortida des de la Plaza de Castilla fins a la sortida oficial (cronometrada)
al Carrer San Cugat del Vallès (Fuencarral).
Feta aquesta breu introducció vaig a explicar-vos com va transcórrer la carrera:
No aconseguim sortir puntuals a les 9, motiu que crea un retràs en totes les sortides, com bé us he comentat abans en teníem 2, per motius policials sortim 20’ tard, cap problema, això si, cada vegada el sol apreta més i nosaltres, el Pep i jo no em portat gens de protecció, ens pensàvem que ja faria fresqueta, almenys aquestes eren les previsions segons ens explicaven gent de la zona.
Des de Fuencarral sortim en direcció a Los 3 Cantos, el terreny és molt planer amb falso llano constant, però es fa bé, cal remarcar que portava un ritme suau, entre 5 i 6 minuts el km i no vaig decidir de caminar fins passats els primers 20kms, després vaig començar a caminar a les pujadetes per reservar l’energia necessària, més ben dit, dosificar un xic de cara a la part final, que acabava amb 23kms de baixada, i allà si físicament estàs bé... Sols és deixar-se caure i la resta bé sola.
Un cop a Colmenar Viejo, 31kms, jo portava ja 2h14’ i sols 5’ d’avantatge respecte a la 2ª f
èmina, Lídia Gómez Ruiz, gran amiga ultrafondista i a la 3ª fèmina 8’ de diferència, la cosa estava apretadeta., així que al gran avituallament que tenien a Colmenar poc el vaig disfrutar, hi havia de tot, fins i tot arròs, jo vaig reomplir els bidons d’aigua, aquarius i per menjar un plàtan i a seguir cap a Manzanares el Real, km 46, la cosa anava bé i encara que amb moltíssima temperatura jo tenia energia suficient com per mantenir el ritme, a més a més el terreny era molt sec, àrid, desèrtic inclús, no em motivava del tot però si les pistes per on havíem de passar, m’encanta córrer per pista, la veritat, més que per corriol. Cal remarcar també, que la prova passava per molts trams de carril bici durant la primera part.
Comencem a trobar-nos amb alguna pujadeta més accentuada però no pas important, Mataelpino, 53 kms, ja en tenim la meitat.
Navacerrada, km 60, tot i que no passem per la població, ens quedem a les afores, em passat més rampes de pujada però encara tenim uns 10 kms ben bons per poder córrer abans no ens haguem d’enfrontar al port de Fuenfria.
En aquest moment, de camí cap a Cercedilla, rebo una mala notícia, l’Anna Guiustolisi, màxima organitzadora de la prova, m’atrapa amb el seu tot terreny i em comenta que en Pep ha hagut d’abandonar la prova degut a una cistitis que ha patit durant la cursa, em diu que no em preocupi, que li estan fent analítiques però que està bé, em desconcentro, pateixo per ell, fins que el truco i el sento força animat respecte el que ha passat, ha abandonat i ara està tranquil i refet, sols ha d’hidratar-se molt, les analítiques li han sortit força alterades, s’ha de recuperar físicament i mentalment també perquè havia posat molta il·lusió en aquesta cursa que al final ha hagut de deixar, això rai, jo sempre aconse
llo el mateix hi ha més cuses, travesses i ultres que llonganisses i no sempre tenim un bon dia.
Jo torno a reenganxar el ritme i arribo a Cercedilla, ja tenia ganes d’arribar-hi.
En aquest punt hi he fet deixar una bossa amb els de l’organització, amb uns manguitos i un impermeable perquè ens deien que a dalt a Fuenfría fa força fred, habitualment.
Tinc un dilema, no sé què fer, durant el dia he tingut molta calor, i crec arribar a dalt de dia, així que m’arrisco i tiro endavant sols amb els manguitos, no vull pas portar més pes del necessari, faig bé, inclús hauria pogut deixat els manguitos perquè finalment tampoc me’ls acabaré posant.
Just en aquest avituallament la cosa canvia, deixo les males sensacions endarrere per trobar-ne unes d’estranyes al genoll, mai havia sentit aquella molèstia al genoll dret, a la part lateral i part del bessó. És una sensació que sembla que en qualsevol moment et donarà rampa i t’impedirà córrer, inclús caminar.
Aquest fet em fa pensar molt, surto de Cercedilla, val a dir que aquí la gent que es concentra en el seu passeig m’anima d’allò més, jo em distrec intentant fer bona cara i fer veure que corro sense patiment, vaig pensant que potser un cop torni a dur el ritme d’abans ja no notaré la molèstia, m’equivoco.
Decideixo prendre’m un ibuprofè, això si que m’ajuda, fins dalt al port, els primers kms són d’asfalt i tendeixen a pujar força, la resta pugen molt suaument, i alterno amb el KaKo (córrer/caminar), pel camí de pujada em vaig trobant ciclistes de l’organització, estan penjant les llums fredes per quan ens enganxi la nit, ells molt amablement m’informen sovint a quan estic de distància fins coronar, m’ajuden molt. També coincideixo forces vegades amb la guàrdia civil muntada a cavall, estan controlant que la prova transcorri amb la màxima normalitat.
Un cop al punt més alt de la prova comença lo bo, almenys això penso, 23 kms de baixada per davant, però no vaig bé altra vegada. 2n ibuprofè, i aprofito el break per preparar-me el frontal, encara no es ben bé fosc però així no perdo temps i ja el tinc a punt per quan faci falta, que és quan entro dins d’un bosc molt dens, allà la llum ja no hi entra.
Començo a sentir-me bé de nou però no hi ha manera d’atrapar a un corredor que tenia davant meu, abans d’aturar-me fins i tot m’havia intentat animar dient-me que no seria res, lo del meu genoll. Fa estona que baixem però no hi ha manera de perdre desnivell, com que la baixada no és molt accentuada, la veritat, baixar d’alçada costa.
A l’horitzó veig molts llums, sembla una ciutat molt gran, “suposo que deurà ser Segovia” –penso entre mi- i finalment a l’últim control m’ho confirmen: “Sólo te quedan 12 kms y ya lo tienes”... Jo penso que mai es pot cantar victòria fins que no has creuat la meta, encara que estiguis a un km!!!!!!!!!
En aquest últim tram la cosa canvia, baixem força més i de seguida arribem a la gran ciutat, a l’entrada em trobo amb una parella de voluntaris de l’organització, em diuen que em manca sols un km, no m’ho crec perquè segons el GPS no em diu el mateix, almenys ben bé 2kms, com a mínim.
Però que va, m’emociono, em deixo portar per el meu instint, per la gent que està per els voltants i m’animen, pujo el ritme, porto un km corrent a saco i amb força mal al genoll altra vegada i jo no veig l’arribada per enlloc, casumtot, “¡¡¡ánimo!!!”, “¡¡¡sigue recto, todo hacia abajoo!!!”, “¡¡¡Campeona!!!
I així sense parar fins que finalment veig el màgic pont de la victòria, escolto el Pep cridant:
“Marta”, i la resta de gent que aleshores també ja em cridaven alguns pel nom, si senyor, aconsegueixo fer un bon sprint a l’arribada. 12h2’, 1a fèmina i 15ª a la classificació general.
L’entrega de premis la feien al matí del diumenge i com que nosaltres havíem de tornar a Madrid, perquè ens quedava una nit a l’hotel on ens allotjàvem doncs a la que va arribar la Lídia que va ser al cap de 40’ ja ens van entregar la copa, va ser una llàstima perquè això va impedir no poder celebrar al màxim la victòria, però vaja que amb aquest resultat estic més que contenta i molt satisfeta.
Des d’aleshores va quedar totalment senyalitzada la ruta per entre les provincies de Madrid i Segovia, les quals transcorre aquesta cursa-marcha.
L’organització destaca 4 aspectes fonamentals per aquesta cursa:
Cultural, turística, promoció esportiva i de caràcter ultrafondista.
L’última va ser la que em va empènyer més a fer aquesta travessa i diguem que també la primera, amb aquesta escusa podia arribar a conèixer una miqueta la zona, que desconeixia totalment.
Els primers 4 kms a realitzar eren neutralitzats, és dir, els havíem de fer conjuntament corredors i marxadors amb sortida des de la Plaza de Castilla fins a la sortida oficial (cronometrada)
al Carrer San Cugat del Vallès (Fuencarral).Feta aquesta breu introducció vaig a explicar-vos com va transcórrer la carrera:
No aconseguim sortir puntuals a les 9, motiu que crea un retràs en totes les sortides, com bé us he comentat abans en teníem 2, per motius policials sortim 20’ tard, cap problema, això si, cada vegada el sol apreta més i nosaltres, el Pep i jo no em portat gens de protecció, ens pensàvem que ja faria fresqueta, almenys aquestes eren les previsions segons ens explicaven gent de la zona.
Des de Fuencarral sortim en direcció a Los 3 Cantos, el terreny és molt planer amb falso llano constant, però es fa bé, cal remarcar que portava un ritme suau, entre 5 i 6 minuts el km i no vaig decidir de caminar fins passats els primers 20kms, després vaig començar a caminar a les pujadetes per reservar l’energia necessària, més ben dit, dosificar un xic de cara a la part final, que acabava amb 23kms de baixada, i allà si físicament estàs bé... Sols és deixar-se caure i la resta bé sola.
Un cop a Colmenar Viejo, 31kms, jo portava ja 2h14’ i sols 5’ d’avantatge respecte a la 2ª f
èmina, Lídia Gómez Ruiz, gran amiga ultrafondista i a la 3ª fèmina 8’ de diferència, la cosa estava apretadeta., així que al gran avituallament que tenien a Colmenar poc el vaig disfrutar, hi havia de tot, fins i tot arròs, jo vaig reomplir els bidons d’aigua, aquarius i per menjar un plàtan i a seguir cap a Manzanares el Real, km 46, la cosa anava bé i encara que amb moltíssima temperatura jo tenia energia suficient com per mantenir el ritme, a més a més el terreny era molt sec, àrid, desèrtic inclús, no em motivava del tot però si les pistes per on havíem de passar, m’encanta córrer per pista, la veritat, més que per corriol. Cal remarcar també, que la prova passava per molts trams de carril bici durant la primera part.Comencem a trobar-nos amb alguna pujadeta més accentuada però no pas important, Mataelpino, 53 kms, ja en tenim la meitat.
Navacerrada, km 60, tot i que no passem per la població, ens quedem a les afores, em passat més rampes de pujada però encara tenim uns 10 kms ben bons per poder córrer abans no ens haguem d’enfrontar al port de Fuenfria.
En aquest moment, de camí cap a Cercedilla, rebo una mala notícia, l’Anna Guiustolisi, màxima organitzadora de la prova, m’atrapa amb el seu tot terreny i em comenta que en Pep ha hagut d’abandonar la prova degut a una cistitis que ha patit durant la cursa, em diu que no em preocupi, que li estan fent analítiques però que està bé, em desconcentro, pateixo per ell, fins que el truco i el sento força animat respecte el que ha passat, ha abandonat i ara està tranquil i refet, sols ha d’hidratar-se molt, les analítiques li han sortit força alterades, s’ha de recuperar físicament i mentalment també perquè havia posat molta il·lusió en aquesta cursa que al final ha hagut de deixar, això rai, jo sempre aconse
llo el mateix hi ha més cuses, travesses i ultres que llonganisses i no sempre tenim un bon dia.Jo torno a reenganxar el ritme i arribo a Cercedilla, ja tenia ganes d’arribar-hi.
En aquest punt hi he fet deixar una bossa amb els de l’organització, amb uns manguitos i un impermeable perquè ens deien que a dalt a Fuenfría fa força fred, habitualment.
Tinc un dilema, no sé què fer, durant el dia he tingut molta calor, i crec arribar a dalt de dia, així que m’arrisco i tiro endavant sols amb els manguitos, no vull pas portar més pes del necessari, faig bé, inclús hauria pogut deixat els manguitos perquè finalment tampoc me’ls acabaré posant.
Just en aquest avituallament la cosa canvia, deixo les males sensacions endarrere per trobar-ne unes d’estranyes al genoll, mai havia sentit aquella molèstia al genoll dret, a la part lateral i part del bessó. És una sensació que sembla que en qualsevol moment et donarà rampa i t’impedirà córrer, inclús caminar.
Aquest fet em fa pensar molt, surto de Cercedilla, val a dir que aquí la gent que es concentra en el seu passeig m’anima d’allò més, jo em distrec intentant fer bona cara i fer veure que corro sense patiment, vaig pensant que potser un cop torni a dur el ritme d’abans ja no notaré la molèstia, m’equivoco.
Decideixo prendre’m un ibuprofè, això si que m’ajuda, fins dalt al port, els primers kms són d’asfalt i tendeixen a pujar força, la resta pugen molt suaument, i alterno amb el KaKo (córrer/caminar), pel camí de pujada em vaig trobant ciclistes de l’organització, estan penjant les llums fredes per quan ens enganxi la nit, ells molt amablement m’informen sovint a quan estic de distància fins coronar, m’ajuden molt. També coincideixo forces vegades amb la guàrdia civil muntada a cavall, estan controlant que la prova transcorri amb la màxima normalitat.
Un cop al punt més alt de la prova comença lo bo, almenys això penso, 23 kms de baixada per davant, però no vaig bé altra vegada. 2n ibuprofè, i aprofito el break per preparar-me el frontal, encara no es ben bé fosc però així no perdo temps i ja el tinc a punt per quan faci falta, que és quan entro dins d’un bosc molt dens, allà la llum ja no hi entra.
Començo a sentir-me bé de nou però no hi ha manera d’atrapar a un corredor que tenia davant meu, abans d’aturar-me fins i tot m’havia intentat animar dient-me que no seria res, lo del meu genoll. Fa estona que baixem però no hi ha manera de perdre desnivell, com que la baixada no és molt accentuada, la veritat, baixar d’alçada costa.
A l’horitzó veig molts llums, sembla una ciutat molt gran, “suposo que deurà ser Segovia” –penso entre mi- i finalment a l’últim control m’ho confirmen: “Sólo te quedan 12 kms y ya lo tienes”... Jo penso que mai es pot cantar victòria fins que no has creuat la meta, encara que estiguis a un km!!!!!!!!!
En aquest últim tram la cosa canvia, baixem força més i de seguida arribem a la gran ciutat, a l’entrada em trobo amb una parella de voluntaris de l’organització, em diuen que em manca sols un km, no m’ho crec perquè segons el GPS no em diu el mateix, almenys ben bé 2kms, com a mínim.
Però que va, m’emociono, em deixo portar per el meu instint, per la gent que està per els voltants i m’animen, pujo el ritme, porto un km corrent a saco i amb força mal al genoll altra vegada i jo no veig l’arribada per enlloc, casumtot, “¡¡¡ánimo!!!”, “¡¡¡sigue recto, todo hacia abajoo!!!”, “¡¡¡Campeona!!!
I així sense parar fins que finalment veig el màgic pont de la victòria, escolto el Pep cridant:
“Marta”, i la resta de gent que aleshores també ja em cridaven alguns pel nom, si senyor, aconsegueixo fer un bon sprint a l’arribada. 12h2’, 1a fèmina i 15ª a la classificació general.
L’entrega de premis la feien al matí del diumenge i com que nosaltres havíem de tornar a Madrid, perquè ens quedava una nit a l’hotel on ens allotjàvem doncs a la que va arribar la Lídia que va ser al cap de 40’ ja ens van entregar la copa, va ser una llàstima perquè això va impedir no poder celebrar al màxim la victòria, però vaja que amb aquest resultat estic més que contenta i molt satisfeta.
Felicitats SUPERMARTA...
ResponderEliminarno serà res això del genoll.
Cuida't.