TRANSVULCANIA 2010

Gràcias pel vostre suport!!

Després de pair tantes emocions viscudes a La Palma us en faig cinc cèntims tot seguit!!

Estic supercontenta pel meu resultat, per moltes coses:

Tenir com rival a Nerea Martínez no és una tasca fàcil, així que vaig pensar en el meu moment:

lluitaré fins al final per un 2n lloc al podi i sobretot per rebaixar la meva marca respecte al passat any i així va ser.

Vaig baixar 2 hores, aquest any en el meu crono marcava 11 h 37' i vaig arribar súper bé, amb bones sensacions, cosa que durant la cursa dubtava.

Vaig començar bé, a un ritme fort, jo mai surto tal i com ho vaig fer aquesta vegada a la Palma. Però bé! La cosa anava bé... Gaudíem d'una bona t ª al matí, passem el poble de Los Canarios, una animació brutal, la gent animant-me...

Penso en aquells moments i donaria el que fos per tornar a ser allà, que bo!!

Pujada, pujada i més pujada fins a Las Deseadas, a partir d'allà a sac fins al Refugi del Pilar.

1r avituallament de líquid i sòlid, intento menjar, però com no vull perdre temps arrenco a córrer i sorpresa les cames no tiren, em noto bloquejada, quina ràbia, aquest tram precisament fins un lloc anomenat El Reventón (serà pel nom) és un dels quals millor se'm donen, pla per córrer i gaudir del paisatge... Doncs res l'he d' afrontar caminant i corrent. Intento trotar tota l'estona a un ritme més baix per no caminar però impossible, no aconsegueixo agafar el ritme!!

De nou pujada, alguna baixadeta per perdre desnivell... Però bàsicament es tracta de pujar tota l'estona fins el punt més alt de la carrera el Roque de los Muchachos, 2440 m.

Allà em plantejo realment atipar-me de fruita a veure què passa... o no arribo!

No m'entrava res, només beure i beure. Finalment agafo meló, pera i síndria, reomplo el bidó de sals i cap baix, gairebé 20 kms de baixadeta de la bona. La cosa comença a canviar, començo la baixada suaument perquè el meu cos vagi assimilant el que no li he donat durant la cursa i la cosa funciona, menys que quan més baixem més calor sofocant.

Costa perdre alçada, porto estona baixant i encara veig que estic a 1500 m! Hem de baixar a nivell del mar!!Finalment arribo al Port de Tazacorte, un altre trosset de síndria i amunt, això està fet, abans però, he de superar un petit repetxó de 350 m però no és res comparat amb el que porto fent tot el dia.Una vegada assoleixo les parets de les primeres cases dels Llanos, veig en Manuel, màxim organitzador d'aquesta bonica cursa.

Em queden 2 kms fins a meta pel carrer principal, Manuel em segueix al meu costat amb el cotxe de l'organització, quina passada, em va comentant detalls de la cursa i em diu:

"...Tú no hables! Que yo te cuento..., jajaja, és impossible no parlar-li, fins que comença a caure'm alguna llàgrima, quins moments, la gent surt de dintre els bars, des dels balcons de les seves cases: Marta, Marta....!! I Manuel amb la bocina del cotxe...MOMENT TRIUMFAL.

Em situo davant de la línia de meta i allò ja és massa no tinc paraules per descriure les meves sensacions d'aquells moments. Passo la meta més feliç que mai, dóno uns sospirs i ni recordo els mals moments viscuts durant la cursa. Aquesta és una de les raons per les quals m'agrada córrer ultres, normalment sempre ens queden els bons moments viscuts.

I bé, després d'explicar-vos un pèl la meva història per l'Isla Bonita... FELICITAR EL GRAN JORDI DE MARSAY!Que ja abans de la sortida li vaig dir: Ens sorprendràs!!

Ho sabia!! És un campió!!