UN MÓN PER CORRER DE NIT I DE DIA: TRANSVULCANIA 2011

Per fi, els dies i les setmanes passen ràpids inclús els mesos i els anys. Malgrat això el gran dia tardava en arribar, però com es diu: Tot arriba!
La participació a la Transvulcania és un dels events més esperats per la meva part, em fa especial il·lusió, allà em sento estimada, des del primar instant van confiar en mi, cada any l’organització compta amb mi i per això entreno amb més ganes que mai, aquest any apostant amb l’ajuda d’un entrenador des del febrer, amb ell també prepararé el 2n repte i màxim objectiu d’aquest 2011, el Tour du Mont-Blanc (Chamonix) a finals d’agost.

L’any 2008 vaig besar el cel amb la victòria inesperada a la Transgrancanària (115 kms) a les Palmes de G. Canària. Aquest fet va donar un gir a la meva trajectòria, deixant més de banda les marxes de resistència i passant-me més als Ultra Trails, d’una manera més competitiva, actualment no m’hi dedico, però si que hi poso tot de la meva part com si d’una competició es tractés. Tinc una feina la qual m’ocupa forces hores i també desgast físic però que alhora es complementa de forma directe amb els entrenaments.
Em considero competitiva, bàsicament amb mi mateixa, amb la Marta de l’any passat. Veure a cada carrera una millora em reconforta, em dóna tranquil·litat, credibilitat en mi mateixa i sobretot autoestima, un factor a tenir en compte, ja que em considero força negativa i aquest fet acaba essent positiu per poder créixer personalment.
Fet aquest incís, retorno al fil de la victòria abans anomenada.
Degut aquell fet els organitzadors de la Transvulcania l’any 2009 van decidir convidar-me en la 1a edició perquè corres.
Vaig tindre l’honor d’encetar una carrera la qual cada any està guanyant prestigi. Sens dubte és una de les millors en el panorama nacional i internacional. D’entrada ja em va semblar perfecte, però els organitzadors any rere any treballen com formiguetes...
Arribats a la data del 7 de maig 2011 torno a ser davant la línia de sortida.
Rodejada d’atletes especialistes en la matèria, curtits en infinitat de proves: Miguel Heras, Iker Carrera, Txús Romon, Marco Olmo, Mohamod Ahansal, Fabian Roncero, Mònica Aguilera, Gemma Arro,... També m’ha acompanyat en Pep aquesta vegada, ell participarà a la mitja marató, diu que amb els primers 26 kms ja en tindrà ben bé prou i és que és la part més dura de la carrera.
No cal dir que estic com un flam, el meu objectiu és fer 11h com a màxim, amb aquesta marca ja baixaria de mitja hora el meu temps establert en l’ultima edició.
Estic rodejada de catalans, entre conversa i conversa destaca la potent veu d’en “Depa” periodista i speaker de la carrera, no para d’animar als atletes i espectadors, que per cert aquest any és brutal la quantitat de gent que ha viatjat a l’illa per ser testimoni de les meravelles que s’expliquen arreu d’aquesta prova.
Sentim ja el compte enrere del mateix Depa, són les 6:00!
...15,... 10,... 5, 4, 3, 2, 1, PAAAAAM!!!
Cames ajudeu-me per situar-me força endavant i així evitar el tap de sortida que es forma en el senderó que agafem per començar l’ascens, no vull desgastar-me adelantant gent a tort i a dret però... la gent està molt fresca, corre massa i les cames meves no han arribat a l’sprint que jo desitjava. Tot arribarà, vaig pujant a l’idea i un cop arribem al primer tram de pista, a l’alçada del volcán Teneguía, 700m, ja començo a posar-hi coratge i a centrar-me en la carrera.
Per primera vegada gaudim d’unes condicions climatològiques fantàstiques, bona temperatura i vistes un cop a la part més elevada d’impacte, les tinc encara guardades a les meves retines.
Arribem a Fuencaliente (Los Canarios), la població es desviu llevant-se d’hora per veure’ns passar encara de nit, gent amb mantes, nens amb pijama, tots ells formen un passadís estret de poc més d’un metre d’ample, ens aplaudeixen i animen amb totes les seves forces, són capaços de fer-nos oblidar el cansament de pujada constant que estem fent, sóc feliç i no paro de córrer amunt i amunt, em sortit a nivell de mar i em d’enfilar-nos fins a 1900m “Las Deseadas”, hi ha trams on la trepitjada es fa difícil degut a la gruixa de sorra que hi ha acumulada, jo amb les meves polaines vaig de cine i puc oblidar-me d’ella, a la baixada ja de camí cap al Refugi del Pilar es baixa de conya, terra tou i sorrenc gent amb càmeres per els costats, també els de Salomon captan imatges de tota arreu.

Sento de nou una veu familiar per megafonia, és la d’en Depa, no para de rebre corredors que finalitzen la mitja marató i d’altres que encara ens queden hores per davant, per gaudir però també per patir.
3h 41’ porto quan arribo a El Pilar, allà m’espera en Fernando, ell en moltes ocasions m’ha ajudat, m’ha donat molts bons consells dels quals la majoria han estat ben positius.
Vaig per damunt el temps de l’any passat, no em desanimo, aquest cop no. Ell em diu que malgrat això encara som a temps de baixar ben bé de les 11h. Pràcticament no agafo res del control, em bec un cul de Powerade que quedava per allà, agafo un tros de meló mentre ja estic en carrera altra vegada. Intentaré seguir al Fernando però ell se’m comença a escapar, fins al control del Reventón el veig però aquí comencem ascendir una altra vegada i ja el perdo, jo no afluixo mai el ritme i sempre que tinc una recta o baixada incremento el ritme en totes les meves possibilitats del moment, vaig per sensacions, no són dolentes però podrien ser millors. I es que arriba el tram en el que sempre em costa un a

utèntic suplici superar-lo, per molt que intenti distreure la meva imaginació, aquesta no em deixa i els pensaments positius escassegen, excepte quan miro el Garmin, no puc evitar calcular de nou i veure que estic encara dintre del meu temps reglamentari, bé, el que jo m’he imposat.
Des de l’últim control ja em van informant que vaig en quarta posició, em treuen força distància les fèmines capdavanteres.
Ara toca la 2a part de la carrera, la primera consta de la forta pujada fins al Pilar i la 2a és un constant puja i baixa, ple de sifons,. Situant-nos sempre entre 2100 -2300m, en aquestes alçades el cos ho nota, cada any ho nota, serà per falta de desnivell en els meus entrenaments i a més a més el sol li ha costat de sortir però ara aquí dalt pica que dóna gust, el tram de boira que produïa aquella fresqueta tan agradable fa estona que l’hem deixat enrere. Si miro cap baix, a la meva banda esquerre s’hauria de veure mar però no és així, hi ha un llit de cotó fluix produït per aquesta boira que us deia i a la meva banda dreta a l’horitzó veiem mar, és paradisíac i sorprenent tot aquest territori.

Punt més alt de la carrera, Roque de los Muchachos, 2400m, ara toca començar la tercera i última part la de la baixada, la d’on si arribo a baix al Puerto de Tazacorte bé de genolls puc fer una bona carrera, aquí he de recuperar el temps perdut.
Porto 8h de carrera quan començo a tirar milles cap a baix, coincidim de nou amb en Fernando, el deixo enrere tot pensant que m’atrapa segur però no arriba a ser així a causa de molèsties que pateix als bessons. Personalment sento que m’he recuperat i vaig baixant amb fluïdesa, encara que no amb tota la que m’agradaria tindre, em queda moltíssim per aprendre, les bambes Mizuno Cabrakan que porto m’ajuden a sentir seguretat en la baixada, sento que s’agafen d’allò més a la roca volcànica de la zona, tot i que en una ocasió veig el terra de ben a prop.
Em dono de temps màxim menys de 3h per finalitzar aquesta ultra. El temps no s’atura, sembla que va més depressa ell que jo corrent de baixada.
Arriba un moment màgic, em comencen a informar que vaig tercera, continuo avall sense fer cas, s’hauran equivocat al comptar, penso entre mi. Però a tots els punts en endavant coincideixen, diuen que la que anava primera s’ha retirat.
Salto de pedra en pedra amb màxima alerta i arribo al camí adoquinat amb forta pendent i zigues zagues constants símbol d’esta ben a prop del port. De sobte sento un soroll fort que s’acosta amb màxima v

elocitat, és l’helicòpter de la guàrdia civil, s’acosta molt al sender per on baixo, la pell de gallina... Més avall... Que bé! Arribo al punt on hi ha a banda esquerre unes petites vaumes on hi viuen parelles hippies i em crida l’atenció un senyor assentat al voltant d’una taula, fumant, amb melena i barbes blanques, molt peculiar ell, cara simpàtica... Ressalta quan em veu baixar:
-Por qué... La vida és bella!!
Que bo!! Jejejje acabo de fer els meus últims metres dels descens tot rient gràcies a l’home barbut i optimista.
Em sento afortunada, els sentiments bons m’envaeixen, visc la vida al màxim, posant a vegades el cos al límit després de tants kms, tantes hores de desgast però... Tot té un final i això s’acaba, sols mitja hora li dono al meu cos perquè aguanti, en els nombrosos entrenaments es el que li he ensenyat, se que em respectarà, ho noto, una força superior s’aferra fort dins meu per afrontar amb èxit l’ultima pujada, aquestes últimes rampes són de forta pendent però el fet de saber que tinc la meta a escassos kms... La descàrrega d’adrenalina comença a circular per les venes tot arribant a les primeres cases de los Llanos de Aridane.
El Manuel, màxim organitzador de la prova, s’espera allà com cada any amb el cotxe de l’organització és col·loca a banda esquerre animant per megafonia, demanant la participació del públic, la gent crida el

meu nom, passo per davant de terrasses i la gent s’aixeca an

imant d’allò més...
Uff uff, recta final, ja torno a sentir els crits també per megafonia d’en Depa: “Esa Mujer, no se quiere bajar del podium!!...Va a entrar haciendo un sprint...
I si si vaig entrar a meta sprintant, tan de bó aquella força l’hagués tingut durant tota la carrera, en els moments fluixos, hauria mogut muntanyes.
Finalment 10 hores 53 minuts, rebaixant 44 minuts la marca establerta el 2010.
Em sento orgullosa, ara si.
En Pep m’espera a meta, em felicita, dutxa, entrega de premis, allò semblava els òscars, quin ambientàs, la gent que venia per primera vegada a la Palma al·lucinava d’allò més, jo els deia que cada any era així però que aquest any s’habien