MARATÓN DEL MERIDIANO

Durant segles el Meridià “0” terrestre es va situar a l’illa del Hierro. A Punta d’Orchilla concretament, ja que era l’extrem més occidental del món conegut. És doncs aquest el motiu pel qual s’anomenava del Meridià. Cents d’anys després d’aquest nom torna a sonar amb força gràcies a la popularitat de la marató que recórrer la seva agresta orografia , ja que l’origen volcànic de l’illa li dóna un paisatge espectacular i totalment ple de contrastos, en pocs minuts és possible passar d’un paisatge volcànic absent de vegetació a la zona Sur, a un bosc de pins centenaris, o un extens bosc de laurisilva, o extensos prats a la meseta de Nisdafe.
Cal destacar els seus màxims referents de la prova: l’exigència del recorregut i l’excel·lent organització.
Aquest emocionant cap de setmana comença dijous 3, en Pep i jo ens plantem a l’illa del Hierro a ½ tarda després de volar de Barcelona a Tenerife Nord i tot seguit de Tenerife a l’aeroport de Valverde, Hierro.
Un cop allà ens trobem amb companys i atletes molt reconeguts en el món de l’ultradistància com són en Miguel Heras, la Nerea Martínez, ambdós de l’equip Salomon Santiveri, Manolo, Alfredo, aquests dos són amics d’en Miguel. Vénen acompanyats de les seves parelles la Txús i la Núria, encantadores.

Tots tenim sensació de fred, fa vent, la temperatura és bona però l’humitat del lloc sumat amb l’aire fan una fresqueta d’allò més molesta.
Ens porten fins a Mocanal. Nosaltres només dormirem una nit en aquesta urbanització a casa d’en Juanjo, el màxim organitzador de la carrera i també l’ànima amb lletres majúscules, és un apassionat dels esports de muntanya, transpira vida, salut i força emprenedora per tots cantons. Ens ofereix casa seva.El tracte immillorable, ens va fer sentir molt a gust sols arribar.
Divendres després d’un bon esmorzar ens n’anem fins el Cabildo de la Fromista, és la població d’on és comença i acaba l’event.
Allà ens fan una petita entrevista als convidats: Miguel, Nerea i una servidora.
Tot seguit anem a fer una ruta turística per l’illa, veiem els principals punts per on passarem tot corrent i punts d’interès de la zona. M’adóno que no té res a veure aquesta illa de les altres, és la més freda, el paisatge és molt més bonic, sembla que estiguema Escòcia per moments... Penso que és una sort que m’hagin convidat i em sento privilegiada poder disfrutar d’aquelles terres fent l’esport que més m’agrada: CÓRRER!
Dinem amb tota la colla i mentre ens anem explicant anècdotes vàries ens truca en Jonathan, ja han aterrat i van de camí cap a la Frontera, van a recollir els dorsals.
Nosaltres també hi anem, ens despedim de la colla per un moment i anem a retrobar-nos amb aquests amics: en Jonathan i la Davínia, passarem la resta de nits a la finca que tenen a Echedo encara que ells viuen a Las Palmas, a Teror.
Estic molt contenta de retrobar-me amb ells i amb tantes amistats, una d’elles en Fernando també de Las Palmas, Arucas. Ell diu que m’ajudarà a fer un bon registre en la carrera i això em motiva molt ja que ell en totes les carreres que em fet conjuntament, sempre ha tingut millor resultat, així que intentaré donar el màxim per part meva per poder estar a l’alçada.
Pels carrers de la Frontera, tot i sé un poble petit està pleníssim de corredors, atletes que porten temps entrenant per demà donar el millor, posar el seu cos el límit, sentir-se lliures mentres corren, infinitat d’adjectius que podria dir i no acabaria. Molts d’ells em reconeixen, d’altres curses, em saluden, alguns em pregunten, jo no els conec a tots però els seus rostres em donen força i un sentiment de felicitat grandiós.
Ens dirigim ara cap a un parking subterrani que és on hi ha organitzat el gran sopar, la pasta party, és l’únic lloc del poble on hi caben més de 600 persones.
El servei de voluntaris que serveixen el càtering és excel·lent.
Anem a dormir un cop fets els preparatius. Decideixo que portaré el material just i necessari, tinc por de passar fred, però me la jugo, amb les pujades que ens esperen crec que el fred ens el farem passar. I realment no m’equivoco.
Toca el despertador a les 6:00 hora Canària, dutxa, petit esmorzar i cap a La Frontera falta gent.
Material i vestuari amb el que correré:
Camiseta màniga curta, manguitos, pantaló ciclista, panorrillera, polaines per la sorra picona i bambes Mizuno.
Sortim des de la Plaça Tigaday a les 8:30, fem un kilòmetre i ens tornem aturar. A prop del mar donen la sortida neutralitzada. Comença l’aventura:
Faig els primers kilòmetres amb la companyia d’en Jonathan i d’en Fernando. Ells tiben sempre de mi, sobretot a la primera pujada, tenim 800m de desnivell positiu sols per començar, un cop a dalt la pujada s’empina molt i molt fins que arriba terreny més pla i podem començar a córrer i agafar ritme. Adelantem a gent i intento agafar un bon ritme, sobretot en algun petit baixador, com que de moment no és molt tècnica la cosa aprofita ara, per si després la cosa es complica. Comencem a baixar, perdem tot el desnivell positiu guanyat fa poc fins baixar a baix al poble de Sabinosa, passem l’avituallament i no perdem ni un segon, ja ens han sortit els de la mitja marató i els trobarem al bell mig de la segona pujada, la cosa s’accelera, el Fernando i el Jonathan pugen ràpid i comencen a passar gent, sinó troto de tant en tan se m’escaparan, intento no perdre el ritme i m’esforço d’allò més per seguir-los. Un cop a dalt mentre tornem a gaudir de kilòmetres de “falso llano” i envoltats de Sabines, àrbres típics de la zona, molts d’ells retorçats pels forts vents de la Dehesa tenim una desagradable sorpresa, una forta caiguda d’en Fernando que estava marcant un ritme boníssim. Cau amb tan mala sort que una pedra li ensopega de ple al pit i a tres mil·límetres d’una altra que el salva de no donar-li un fort cop el cap, per moments se li talla la respiració, però com que aquest home treu energia de no sé on, diu que està bé i segueix, crec que encara corre més. Des d’aquest moment en Jonathan es despenja de nosaltres, té molèsties als bessons.
Arribem al control abans de fer l’ultima pujada a l’ermita de los Reyes.
Aquesta pujada que tenim per davant és més suau que les altres dues anteriors però més llarga, mica en mica va curtint a les cames, per això el cim que coronem li deuen anomenar Malpaso, per la dificultat de córrer per la zona, ple de sorra volcànica que dificulta la trepitjada, contra més fort trepitges més cansa. En tot aquest tram de pujada abans de fer cim en Fernando és on m’ha d’ajudar més, m’anima dient-me que és on portem el ritme més alt, i m’ho crec, quan paro a caminar ell que està a davant, es gira i retrocedeix per empènyer-me amunt. Es fantàstic, torno a córrer un tros més fins que no puc, i així successivament. M’explica que s’ha de treballar com les formiguetes, pas a pas i que sempre em d’anar de menys a més, sempre patint la carrera, viure-la al màxim fins al final, a mi em costa a vegades vull tirar la tovallola però les seves màgiques paraules tenen tanta raó que m’ajuden a no fer-ho.
Semblava que no havia d’arribar mai, la baixada final, 5 kilòmetres de descens per disfrutar com animals de muntanya fins creuar la meta. La primera part és d’allà més divertida correm per sobre de la sorra picona, ens enfonsem fins els turmells però no molesta sembla que anem fent slalon i per primera vegada no tinc por de “fotre’m un lletot”.
Sento la veu de megafonia que va retransmetin l’arribada dels primers atletes, sembla que estem a prop però encara falta. Llàstima, a poc més d’un kilòmetre i mig agafem un camí equivocat, ens l’adonem perquè la senyalització de la cursa és tan excel·lent que no es normal que no trobem cintes blanques i vermelles i segon perquè el camí cada vegada és transforma més, sembla que ens fiquem a la jungla, jo no vull tornar enrere però per molt que em costi ho em de fer en Fernando ha contat els minuts perduts i en són 4, fan molt mal però ja se sap que en aquestes curses s’han de tenir tots els sentits al cent per cent fins creuar la línia d’arribada, aquesta finalment arriba amb un registre de 5h 39’ de PURA VIDA com bé diria en J.Tarés.

Tercera en fèmines, lloc 61 de la general d'entre 264 atletes.
Una marató molt bonica, crec que de les millors que he fet de muntanya i en quan a companys realment em falten paraules per poder explicar les situacions viscudes.
Gràcies amics! Un cap de setmana difícil d’oblidar.
En Pep arribava més tard amb 7h i quart satisfet d’haver viscut una aventura com aquesta, emocionat per poder participar en la maratón del Meridiano, ell que va fer els possibles per poder-la córrer, malgrat la falta d’entrenament, va voler viure-la de principi a fi, passés lo que passés.