MONTE PERDIDO EXTREM

PINETA – ESPUGUETTES – PINETA
Aquí va la crònica del que en un principi havia de ser la ruta del Monte Perdido Extrem de 45’3kms...
Finalment no va poder ser possible i es va convertir en un bon entreno de 32kms.
Marxem de Manresa en Pep, Sergi Cebrian i una servidora direcció Bielsa per pernoctar un parell de nits al bonic refugi de Pineta on ens vam sentir molt ben acollits.
Sopem eufòricament (tot explicant-nos anècdotes divertides, batalletes i demés).
Després del bon àpat en Sergi que és l’únic que s’ha comprat el forfait per fer la travessa “Non stop” i nosaltres volem fer-la però per lliure, sense haver de segellar als refugis, ens disposem a escoltar les breus explicacions i grans recomanacions que ens fan molt amablement els guardes del refugi (briefing).
Observem el mapa de la travessa i comentem els llocs que caldrà tenir espacial precaució, per la neu, per passos tècnics, aeris, etc.
Anem a dormir d’hora, no aconsegueixo descansar massa massa bé i quan ho aconsegueixo el “Bichillo” em demana si tinc calor??
(Bichillo runners, equip Canari el qual pertany actualment en Pep).
Serà la calor, els nervis? No descanso molt bé però si que em llevo amb suficients forces com per emprendre l’aventura, li tinc moltes ganes i a més a més l’entorn on es desenvolupa la prova realment promet.
Esmorzem i a les 7 menys quart sortim, pim pam pim pam sols correm uns 2 kms per la vora del riu Cinca, passem per 2 zones d’acampada i just quan el meu altímetre assoleix la fita dels 1800m agafem el sender de més a l’esquera per anar zigazejant constantment fins dalt el Balcó de Pineta. Quines vistes més espectaculars, cascades per tots cantons envoltats de crits de marmota.
Seguin el traçat que ens fa vorejar el llac de Pineta, inclús en algun moment passem per sobre seu, ja que està encara glaçat gairebé el total de la seva magnitud, és una zona molt bonica on no descarto tornar-hi i passar-hi alguna nit, realment ha de ser massa dormir allà dalt sota les estrelles al costat del gran Món Perdut: IM-PRES-SIO-NANT!!

Passem alguns trams de neu i pugem la dura costa de la Forqueta de Tuca Roya, on a dalt s’obre un gran portal amb el refugi lliure al bell mig del camí per on em d’accedir amb el mateix nom.
Ara toca baixar, clar, ja portem estona guanyant desnivell positiu i cal descendir, la cosa ja veig que no va bé:
En Sergi va sobrat de forces, jo vaig força bé però sempre reservant perquè encara queda molta tirada i en Pep no fa bona cara, quan té oportunitat no para de repetir-me que va per sobre a les seves actuals possibilitats, no té gana només set.
Baixem molt lents, massa per els pocs kms que portem!!
Un cop baix seguim serpentejant per bon camí a la Vall d’Estaubé, tornem a guanyar força desnivell, una mica més del que tocaria en realitat ja que sense donar-nos compte ens em sortit del track, en Sergi ens informa de que havíem de seguir per el senderó de més amunt.
Amunt que fa pujada, fins a Hourquette d’Alans, igual o pitjor que abans, en Sergi fa estona que espera i quan jo arribo em giro i m’adóno altra vegada que en Pep no ho està passant pas bé, baixem cap al refugi des Espuguettes on ja portem més de 5 hores i sols 16kms.
Just quan decidim continuar és quan fem un cop de cap, jo fa hores que no paro de calcular: “aquest ritme pillarem moltes hores de nit, si de dia costa baixar les baixades tècniques no veiguis de nit, i lo pitjor! Potser quan ens quedi poc per completar el recorregut hi ha un pas xungo de veritat i encara ens em de fer enrere... i mil històries més...”. I quan en Pep em recorda que comença a sentir molèstia a l’esquena em plantejo tornar enrere, desfer tot lo que havíem fet, va ser la millor solució, encara que ho deia i no m’ho creia.
Ens vam despedir d’en Sergi, nosaltres ja estàvem tornant que jo encara no em sabia avenir que m’hagués fet enrere podent completar la ruta, però sé que vaig fer ben fet.
Finalment en Sergi va poder anar a per totes i nosaltres a gaudir de l’entorn.
Primer xino-xano, jo amb cara de pena i pomes agres tornem altra vegada a dalt el balcó de la Hourquette on hi fem una mega parada que gairebé obligo a en Pep a que mengi algo consistent, amb la tonteria portem ja 6 hores i fora d’una barreta no ha menjat res més.
A davant tenim unes vistes impactants, veig tota la pujada que en teoria hauriem d’està fent en aquells moments fins al Refugi des Serradets a just 100 metres de la Brecha de Roldán: “... me n’han parlat tantes vegades...”, em tenia encuriosida com seria el famós circ de Gavarnier, etc, etc. Llocs que no he pogut disfrutar amb els meus propis ulls però que queden pendents per una altra ocasió.

Bé, deixant els remordiments per un altre dia i amb forces renovades tornem cap al Refugi lliure de Tuca Roya, abans però, tornant a fer la dura pujada entre neu, pedra relliscosa i molta calor aprofito per refrescar-me el cap amb neu fresqueta.
A dalt, tornem a disfrutar del llac de Pineta, just a sota els nostres peus, amb un blau intens al costat de la neu blanca, sembla més bonic de mig de dia. Aprofitem per fer-hi peuets i descarregar cames. La sol.litud d’aquell moment no té preu.
Descendim per sota el balcó de Pineta fins a tornar a trobar la pista de baix de tot, vora el riu, on ens durà altra vegada al refugi.
Fem càlculs de l’hora possible en que pot arribar el Sergi, un cop dutxats a plena fresca de la tarda vespre, a fora, quan de sobte surt d’entre les mates un noi tot esperitat, semblava que s’acabava el món! Era ell... 13hores 30! Va fer una bona travessa, sort que ell va poder fer la seva i nosaltres també, cadascú va viure-ho de diferent manera i no em penedeixo haver hagut de recular, un altre dia serà, el camí segueix el mateix lloc i queden molts dies encara per davant.
Total 12 hores i 32kms.
Fins la propera, que segurament serà el Camí Reieu a finals d’agost en 2 etapes!!
Bones vacances!!